Després d’escoltar en una botiga de l’Empordà que les tisores que volia comprar eren “de kilòmetre 0, l’empresa és de Barcelona”, vaig pensar que el terme KM0 ja és mort. Per ús i abús, com en el cas d’altres etiquetes com tradicional, artesà, ecològic, solidari o tots els termes emprats pel greenwashing en publicitat.
Per aquest motiu, us proposo oblidar definitivament el terme i exigir, a partir d’ara, el metre 0. És a dir, si un restaurant ens ofereix una amanida de l’hort, voldrem veure les tomaqueres des de la finestra. I quan un supermercat ofereixi oli verge d’oliva km0 exigirem poder-nos fer un selfie amb el carro de la compra i les oliveres de fons. Si no és possible, els denunciarem per frau o publicitat enganyosa.
Tanmateix la saviesa del nostre refranyer ens orienta en la solució: si vols estar ben servit, fes-te tu mateix el llit. Només podrem garantir l’origen del productes si els hem produït nosaltres mateixos. Això, que s’ha fet sempre en la vida rural, té diversos graus més o menys complerts, en funció de la disponibilitat d’espai. Evidentment, és complicadíssim en la vida urbana, però no del tot impossible. Pocs balcons de ciutat tindrien espai suficient per les gallines necessàries per una truita de patates familiar. Però amb un petit raconet il·luminat, balcó o finestral, es poden conrear herbes i hortalisses amb sistemes verticals, sempre amb compostatge domèstic. I si només disposeu d’espai per quatre herbes aromàtiques, no renuncieu al plaer de posar un parell de fulles d’alfàbrega collides de la finestra del menjador a l’amanida que teniu a taula. És radicalment més bona que la que podeu treure d’un envàs de plàstic de la nevera.
Ara bé, aquesta utopia es fa realitat en entorns més adaptats a la mesura humana: pobles petits o ciutats connectades amb el territori. En molts llocs de Catalunya els veritables privilegiats disposen d’hortet propi per gaudir dels seus propis productes. I, en el cas dels més benestants que viuen vora el mar, la petita barqueta els hi permet una pesca esporàdica, aquesta sí veritablement “sostenible”. A Menorca, per exemple, moltes famílies que no són especialment adinerades, tenen la seva pròpia, o llogada, tanca on preparar les verdures d’estivada. Algunes, fins i tot amb una olivera per fer el propi oli. Aquest és el vertader luxe gastronòmic.
Més enllà d’aquesta lluita per recuperar el contacte directe amb els productes consumits, tenim altres eines secundàries si no disposem de terra ni mar. Són tots els productes que comprem com artesans i podríem fer a casa: melmelades, conserves, pasta, pa, galetes, anxoves, salses i un llarg llistat que li podeu consultar a l’àvia.
La paradoxa actual és aterradora: al món es conreen 2,44 hectàrees per habitant. Però els càlculs són clars: per mantenir una dieta equilibrada i cobrir les necessitats alimentàries una persona necessita entre 0.25 i 0.5 hectàrees productives. On va el menjar produït en la terra sobrera ho podeu imaginar. Quadra perfectament amb el malbaratament alimentari global. L’altra xifra xocant és el temps diari que necessita una persona per conrear un camp que li proporcioni les calories suficients per viure: són entre 0,3 i 0,8 hores diàries. No les teniu? Però si les malgasteu per anar a comprar en cotxe!
El desglossament de la superfície necessària per grups d’aliments és el següent:
- Verdures: Entre 0,02 i 0,04 hectàrees per persona i any.
- Fruita: Entre 0,04 i 0,08 hectàrees per persona i any.
- Cereals: Entre 0,08 i 0,16 hectàrees per persona i any.
- Carn: Entre 0,16 i 0,32 hectàrees per persona i any (en funció del tipus de carn).
- Ous: Entre 0,01 i 0,02 hectàrees per persona i any.
- Productes lactis: Entre 0,04 i 0,08 hectàrees per persona i any.
Imaginem que, a part dels productes imprescindibles, volguéssim autoconsumir productes com el vi o la cervesa. En el primer cas, necessitaríem 0,97 hectàrees pel vi que podem beure de forma saludable durant tota la vida. I si som més d’ordi que de vinya, ens podríem fer durant tota la vida la nostra pròpia cervesa amb només 0,78 hectàrees. I el temps necessari per la veritat del vi o l’alegria de la cervesa: 20 minuts diaris.
La pregunta és perquè no ho fem. No es tracta de convertir-nos tots en neorurals, però cada petit canvi és poderós, com deia el Capità Enciam. Cada passa que fem és una pessigada al sistema econòmic que no és ni sostenible ni solidari ni artesà, ni ecològic ni KM0. I no té cap futur.
