El cigaló és una popularíssima beguda -sobretot als bars-, coneguda més comunament sota el nom de “Carajillo” (nom d’origen espanyol amb una al·lusió a l’òrgan sexual masculí, segons uns, o originat de l’expressió “corajillo”, segon altres), que sembla que té un origen català, potser barceloní i relacionat amb els treballadors del moll, alguns d’ells d’origen espanyol. No tots ho eren, però, com ens ho mostra la poesia de Salvat Papasseit. Altres noms relacionats són cremat, cremadeta, rebentat, cassoleta, calmant, cafè licor, cigaló… A Mallorca, en algun lloc, també es fa servir el mot rebentat.

Una altra teoria sosté que es relacionaria amb el cremat -tenim, de nou, la connexió catalana-, que quan es beu dóna “corajillo” (coratge), que hauria passat a “carajillo”, diminutiu de l’òrgan sexual masculí. Una falsa etimologia, crec que deguda a Josep M. Espinàs, és que vindria de l’expressió “una copa i un cafè, que ara guillo” (no sabem si improbable, o probable, és clar). Una expressió que utilitzarien els obrers de les obres de l’exposició internacional del 1929, segons m’han dit alguns testimonis. Hi ha qui diu que un català, en el bar d’una estació de tren, demanava aquesta reconfortant beguda dient que “ara gullo”, apressat per la partida del tren, i un hispano parlant ho va transformar amb “carajillo”.

La relació amb el cremat dels pescadors catalans de la Costa Brava em sembla força plausible. El meu avi, pagès, es preparava -sempre després de menjar, els dies de festa- una típica copa de vidre gruixut amb rom calent, al qual hi afegia el cafè. El rom, per cert, era de la marca “Negrita” -que encara existeix i és fabricat per Bardinet, una casa occitana de Bordeus-.

Tot i que el més normal és prendre’l després d’un àpat, hi ha gent que el beu a mig matí, sobretot a l’hivern. O com a primera col·lació, o sigui, desdejuni o “matar el cuc”. També se’n diu cigaló, paraula viva però que, originàriament, es referia a “una copeta o gotet de licor” (Diccionari Català-Valencià-Balear), i està documentada almenys des del 1906, ja que en parla Emili Vilanova. Cal dir que la combinació de cafè amb algun licor no és pas exclusiva dels Països Catalans: ho trobem a Itàlia (corretto, amb grapa, amb sambuca…), a França (amb algun tipus de brandi o conyac) i a Irlanda (amb whisky). És interessant saber que, com a Catalunya, a Itàlia també es relaciona aquesta beguda amb els mariners. Originàriament, el cafè corretto el bevien els mariners i pescadors. Es feia, com a Catalunya, amb el brandi, anís o ponx de rom en una tassa amb sucre, es posa al vapor per escalfar-ho i fer dissoldre el sucre i es calentava amb el vapor fins que el sucre es dissolgués completament i s’hi afegia el cafè. Se sol decorar amb una pela de llimona.

Al País Valencià es fabrica, des dels anys 20, un “Licor Carajillo” embotellat (destil·leries Juan Segarra, Xert); que té cafè, rom i sucre, amb 30º. S’explica que els avis del fabricant, la Vicenta Ortí Ferreres i  Julián Segarra Ferreres, eren aficionats al cafè i al licor, respectivament, i d’aquí va néixer la unió. Es beu fred, amb glaçons, o calent. A la zona se’n diu també “calentet”, “calmant”, “llevapenes” i, per donar glòria i honor a Espanya (característica d’ alguns ciutadans), “cafè español”. El propietari ens suggereix fer un flam d’aquest licor, substituint un got de llet per un got del mateix.

És, de fet, com un “cremat” embotellat, que es coneix també en aquesta zona, així com a la de la Costa Brava (si bé originàriament, el cremat català els mariners el feien amb aiguardent de canya). A les Balears, un licor similar s’anomena, justament, “Calent”. De fet, el cremat dels pescadors  balears, catalans i valencians, és paral·lel al carajillo, ja que sempre inclou cafè, així com rom o aiguardent, i a vegades brandi. Hi ha elaboracions valencianes (i alguna de balear) tradicionals de tipus industrial, a part de l’esmentat “Carajillo”, com són el “Calmant”, la “Crema de cafè”, el “Licor de café” o “Café licor”, tan típic de les festes de Moros i Cristians.

Un cigaló | Europa Press

La gent d’abans sempre en bevia, de rom, però molta gent ja s’havia passat a l’anís i, cada cop més, al brandi o “conyac”. Sovint, també, es cremava o flamejava el rom a la mateixa copa. Aquells cafès i roms se solien servir en una característica copa de vidre molt gruixut, com ja he comentat. De fet, a Galícia i en altres llocs, pero també a Mallorca i al País Valencià, encara se sol cremar el licor. Els noms corrents són carajillo, rebentat, tocat, tocaet, batejat- segons la comarca-, ponxet (Mallorca).

Alguns bars “elegants” es neguen a servir  el “carajilo”. Els “elegants” (més aviat puritans) britànics sembla que no poden acceptar el significat del nom (petita cigala, piu, vit, membre viril…). Ja en un llibre de cuina redactat per mi i publicat en anglès originàriament (Traditional Catalan Cooking) el traductor va deixar així la definició de la recepta (que ja explicava tal com he dit més amunt):”The traditional Catalan name cigaló is rapidly being displaced by the Spanish term carajillo (fins aquí la correcta traducció del meu text): “the attentive reader will, by now, not be all surprised to learn, that both terms refer to what little boys have and little girls havent”… Això darrer, esclar, és la collita del traductor, altrament excel·lent.

Amb el carajillo (pronunciat originàriament, en correcte català, “caraquillo”) s’elaboren altres preparacions, com un excel·lent gelat, i com hem dit -si més no amb el licor-, un flam.

El cafè, antigament, es feia amb un ansat i utilitzant una “barretina”, és a dir, que era un cafè suau, d’infusió. Val a dir que la primera matèria no era d’una excessiva qualitat: no eren bons els cafès (solien ser torrefactes), i, a més, s’hi barrejava xicòria. Ara, és clar, el carajillo o cigaló es fa amb un cafè expresso. Seria impensable d’una altra forma.

Segons les comarques, hi ha diverses expressions per indicar carajillos o graus d’alcohol: “gotes” (“cafè amb gotes, terme emprat en els fulletons que anuncien excursions per a jubilats), i altres girs.

Pel que fa al cremat, originàriament és una beguda típica dels pescadors de la Costa Brava, creada a partir de l’emigració a Cuba, esdevinguda molt popular en tota mena de festes, presentacions i cantades d’havaneres, a vegades amb el nom de “rom cremat”. Els mariners balears i valencians també feien cremats o cremades de rom o brandi.

El “carajillo”, per la seva naturalesa, no apareix en cap receptari. De fet, que sàpiga, el signant va  ser el primer autor a incloure la fórmula en un llibre de cuina (al vol. VI de La cuina catalana,1996).

A Espanya i a Galícia es fan carajillos d’una forma diferent. En algun cas (com a Lleó) s’hi posa més cafè, o bé s’hi afegeixen els ingredients del cremat -pela de llimona, canyella de canó, grans de cafè-. En algun bar de Madrid se’n fa algun de famós, si bé a l’estil gallec. Al País Valencià, on s’anomena “rebentat” en algunes comarques del nord, se sol fer igual que a Catalunya, com hem dit, cremant el licor i afegint-hi grans de cafè. Això a Catalunya i a Mallorca seria un ponx.

Finalment, sobre el “carajillo de vi” de lAlta Ribagorça, i del qual algú me n’ha parlat, no en tinc prou notícies.

Comentaris

    Català Novembre 16, 2021 | 08:44
    Doncs potser fòra interessant recordar l'origen del"Carajillo" segons ho explica Josep Mª Espinàs.:a Barcelona, mentre es preparava l'exposició del 1929. Haig de dir que l'únic lloc on no m'han volgut servir un carajillo és a Barcelona, al bar de l' Estació de França. I, per al meu gust, el millor és el fet amb café de barretina i conyac de garrafa, amb poc sucre. I cal no oblidar com l'anomena Josep Pla: "Roquill".

Nou comentari