Tot i que a l’estat espanyol la indústria de les galetes no va tenir un cert pes fins al 1955, a finals del segle XIX van aparèixer les primeres factories en diverses ciutats com Palència, Burgos, Bilbao, Saragossa i Barcelona de la mà de forners i pastissers inquiets i emprenedors.
Galetes Viñas
Una de les primeres fàbriques de galetes de Barcelona va ser la que va crear l’any 1879 l’empresari Pere Viñas i Renom, a la confluència dels carrers Pamplona, 96-102, i Almogàvers, 125-129, del barri del Poblenou, indret proper on estava concentrada la indústria farinera de Barcelona. Les naus que ocupava la fàbrica van ser obra de l’arquitecte Joan Barba, i són un exponent de l’arquitectura industrial d’aquella època. Avui, catalogada dins del patrimoni industrial del Poblebou de Barcelona, encara es poden observar els elements de ferro forjat de l’entrada del garatge. Aquesta fàbrica era coneguda popularment com “la galeta”.
Amb les seves galetes dolces, Galetes Viñas va tenir una època de gran esplendor on es va convertir en el primer productor de galetes de tot l’Estat, competint frec a frec amb les galetes de marques foranies, sobretot angleses, que dominaven el mercat. A més del mercat domèstic, va exportar els seus productes als Estats Units i a les Filipines. Aquesta indústria va ser la primera a tenir una línia telefònica que comunicava el seu despatx amb la fàbrica, l’any 1883. L’any 1928 es va convertir en societat anònima, creant-se Galetes Viñas. S.A. Després de la guerra civil es va declarar en fallida i va ser venuda.
Galetes Solsona
En Pere Solsona era un pastisser-xocolater de Mataró que va veure en la bonança econòmica creada per l’Exposició Universal de 1888 una oportunitat per traslladar el seu negoci a Barcelona. El 1903 s’estableix al carrer Aragó i comença la seva activitat a la capital catalana. L’èxit dels seus productes, en especial de les galetes, van fer créixer el negoci fins al punt que les instal·lacions del carrer Aragó es van quedar petites. El 1913 es va traslladar al carrer Bordeta al barri de Sants-Montjuic i, posteriorment, el 1917, va inaugurar una nova fàbrica al carrer Wad-Ras (avui Dr. Trueta) cantonada amb el carrer Dos de Maig (avui Àvila) al barri del Poblenou. El 1929 es constitueix en societat anònima i passa a anomenar-se Galletas y Chocolates Solsona Rius, S.A. El 1964 van crear una fàbrica a Martorell i al 1965 van arribar al seu màxim esplendor quan van treure al mercat la mítica galeta “222” que de seguida es va fer molt popular gràcies a una campanya de publicitat per ràdio i televisió que tenia per eslògan “222 la galleta que se pide por su número 222”.
La 222 era una galeta rectangular, molt torrada que es va convertir en una alternativa a la galeta maria, la gran dominadora del mercat fins aleshores.
A principis dels anys 70 del segle XX, l’empresa alemanya del sector Balshent va fer un intent d’adquisició de la societat que no va reeixir, adquirint en el seu lloc la fàbrica de galetes Loste, també instal·lada en aquelles dates al Poblenou. Aquest va ser el principi de la fi de les galetes Solsona. Fruit de la ferotge competència que li van fer, el 1977 es va declarar en fallida i es va tancar la fàbrica, deixant sense feina als seus 480 treballadors.
Galetes Montes
Als anys 20 del segle XX, Teodosio Montes de Fraile va crear la fàbrica de Galetes Montes al carrer Manso 20-24, entre els carrers de Calàbria i Viladomat, del barri de Sant Antoni de Barcelona. Aquesta fàbrica, coneguda popularment com Can Montes, disposava a la planta baixa del seu edifici d’una botiga on venien els seus productes als barcelonins, en especial als seus veïns, on tenien gran èxit unes bosses amb galetes trencades o bé defectuoses que es venien a un preu més econòmic. Disposaven d’una segona botiga situada a la Plaça de Catalunya cantonada amb el carrer Fontanella, als baixos de la Casa Sicart.
Un dels elements més recordats pels veïns de la fàbrica de Galetes Montes, a banda de les agradables olors que emanaven de la fàbrica, era el Delfín, un motocarro fabricat per “Fábrica Española de Motocicletas y Triciclos”, amb volant d’automòbil i tres rodes, per a transport lleuger, que es va fabricar entre els anys 1956 i 1959, amb el que feien el repartiment dels seus productes per tota la ciutat.
A finals dels anys 70 del segle XX el negoci va entrar en un declivi que va portar al tancament de la fàbrica i les botigues, i la dissolució de la societat. L’edifici que ocupava la fàbrica es va enderrocar i en el seu lloc es va construir l’edifici que acull actualment l’Institut Goethe.
