Art comestible: la cuina és el vuitè art?

Amb el canvi de mil·lenni, l’efervescència de creativitat gastronòmica a Catalunya va permetre reflexions metaculinàries entorn el propi procés i la seva relació amb altres disciplines. L’eclosió de diversos cuiners joves amb talent i ganes d’innovar va ser un brou excel·lent per activitats de tot tipus, relacionades amb la música, el cinema, la poesia o la pintura. En aquest context, vaig tenir el privilegi d’organitzar l’any 2000 l’Exposició-Subhasta d’Art Comestible a Vic. L’acte, amb voluntat lúdica i reflexiva al mateix temps, va aglutinar un bon grup de cuiners i artistes que van gaudir, tant o més que el públic, del fet de donar de menjar.

Per començar, vam definir què enteníem per ART COMESTIBLE. La conclusió va ser clara: són totes les obres d’art que es poden menjar. A partir d’aquí vam emular els grans manifestos artístics del segle XX (surrealista, futurista, dadà) per fer-ne una paròdia comestible. El resultat va ser aquest MANIFEST DE L’ART COMESTIBLE:

”Per convertir en extraordinari el quotidià i el quotidià en extraordinari necessitem sublimar tot allò que toquem: allò que es mira, s’escolta, es llegeix, s’ha de transformar en bellesa. Ens alimentem de poesia, música, escultura, sexe, pintura, cinema, fotografia. Però no podem oblidar sublimar i transformar en bell l’instint alimentari. El seu potencial de bellesa provindrà bàsicament del gust i l’olfacte, però també si volem, de l’oïda, la vista i el tacte. Allò que mengem també es pot convertir per imaginació o tradició, per misteri creatiu o alquímic, perquè som allò que mengem, per plaer gustatiu o composició pictòrica, en obra d’art. Però cap més obra d’art permetrà una interacció tan estreta entre l’artista, l’obra i l’espectador: l’espectador ingereix l’obra. Cada molècula de l’obra passa a formar part de l’espectador i qui sap si generarà un altre acte creatiu en el seu cervell. Finalment, tancant el cercle de misteri creatiu, l’espectador cagarà l’obra: bell com l’encontre d’un all i un got d’oli sobre la taula de la cuina. És evidentment un art efímer, però hem crescut i subsistim ingerint petites obres d’art: només ens falta decidir que ho són, en un gran ready-made diari”.

Es tractava de fruir de l’obra d’art en una nova dimensió: el gust. També‚ la innovació consistia en que, excepcionalment, l’obra d’art es podia pair. Alguns col·laboradors brillants van fer grans aportacions a la història de l’art i la cuina. Per citar-ne alguns, Jordi Parramon va proposar una reflexió sobre el plaer de la mort. Era necessari que un ésser viu morís per permetre el gaudi gastronòmic. Ho va escenificar amb un conill crucificat que vam tenir en versió al plat a la carta del restaurant durant un mes. La queixa airada del bisbe de Vic per allò que va entendre com una blasfèmia no feia sinó elogiar l’encert d’en Jordi. Lladren, senyal que cavalquem. Amb una bellesa dolça infinita, però menys polèmica, Ramon Morató va exposar una obra d’art feta amb xocolata que no sé si el comprador es va menjar o va penjar al rebedor de casa. Jo també hagués dubtat entre les dues opcions.

Una altra de les queixes significatives em va arribar per burofax. Els advocats de l’empresa Chupa-Chups m’amenaçaven amb una demanda milionària per haver utilitzat el seu expositor tradicional i el seu nom per presentar uns innovadors “Xupa-xups de guatlla caramel·litzats”. Després de diversos intercanvis, cada vegada més irònics, van entendre que es tractava d’un elogi a la marca i no d’un plagi. Amb els anys, és evident que van perdre la batalla perquè els xupa-xups de diferents productes, no només surten a la carta de molts restaurants, sinó que són un producte de V gamma amb el mateix nom.

Altres obres curioses foren l’homenatge a Joseph Kosuth “Una i tres maduixes”, precursora de la deconstrucció culinària que després acabaria sent empallegosa. Justament, el geni d’aquesta tècnica mal imitada acabaria escrivint la història final de l’art comestible. Ferran Adrià va decidir l’any 2007, un cop convidat com a “artista”, portar la gran exposició “Documenta” al seu restaurant. Així va certificar que l’art efímer culinari només té un lloc possible i és on es crea, transforma i s’ingereix. Després de fer un recorregut culinari per tota la història de l’art contemporani, començant pels “Rogers Gaudí” modernistes, passant pel surrealisme, el cubisme de la deconstrucció, el minimalisme culinari o un cert futurisme experimental i transgressor, acaba tancant el cercle amb una gran broma.

Podríem reescriure el trajecte dels plats bullinians amb la història de l’art:

De tot plegat, ens queda l’evidència que la cuina és i pot ser un art. Només cal decidir-ho.