Malgrat aquest nom tan poc atractiu, el peix aranya és escaient per a sopes i brous de peix, rossejats i arrossos a banda, utilitzat de forma corrent, pel seu excel·lent gust. El nom d’aranya al peix li ve pel fet que presenta unes espines verinoses, i molt doloroses si es claven -fins i tot d’efectes greus- situades a la primera aleta dorsal i a banda i banda de l’obertura branquial. És un peix, per experts; naturalment, ja es ven amb les espines tallades, a fi d’evitar qualsevol risc al consumidor. El seu color és groguenc i marronós, sempre amb unes estries oblíqües als costats. A la Costa Brava les aranyes són considerades molt bones, sobretot les de cap negre, les fragates i les monges, noms locals. Un pescador em va explicar que es pesquen amb un pal prim anomenat “fuset”. Se li entra per la boca i surt per una ganya i donant voltes com una morena se desempesca i cau damunt la coberta de l’embarcació. Són molt bones filetejades i arrebossades, o amb fideus.
Hi ha almenys 4 espècies d’aranyes. Els pescadors, com a mínim, distingeixen entre aranyes “espasenques”, “de cap negre” i “bordes”. L’aranya de cap negre (Trachinus radiatus) es diu també aranya capçuda, aranya roquera i aranya sardinera. En espanyol se’n diu víbora (escurçó), en francès vive rayée, en anglès streaked weever, en italià tracina raggiata i en turc çarpan. Precisament, a Turquia, i a tota la Mar Negra, l’aranya és un peix comú. L’aranya espasenca té com a nom oficial aranya fragata (Trachinus araneus); se’n diu, com l’anterior, també aranya de roca. Amida fins a uns 40 cm; és un dels peixos de la Bollabessa –aranha-; és la drákena dels grecs i el ragno dels italians. L’aranya blanca (Trachinus draco), dita també aranya monja o dragó, és el drago dels italians, l’escorpión espanyol, la grande vive francesa i la greater weever anglesa (escurçó). Citem, finalment l’aranyó, capçuda o aranyeta (Echiichthys vipera). Tots aquests noms, d’una forma o de l’altra, es refereixen al seu aspecte o característiques punxants. En tots els casos, un nom lleig per a un peix boníssim, i que hem d’ aprendre a apreciar.
FIDEUS D’ARANYA
Els fideus a la marinera o fideus de peix (rata, aranya, rap i fins i tot peix blau, com sardines, seitons…) són una gran aportació de la cuina marinera. De Cotlliure (Costa Vermella del Rosselló) a Guardamar (Alacant), i de Maó (Menorca) a l’Alguer (Sardenya), passant per la Costa Brava, els pescadors de llengua catalana sempre han cuinat l’arròs i els fideus de formes tan diverses com exquisides. I ho han fet, bàsicament, de dues maneres: en cassola o calderó, deixant-los caldosos o bé en cassola de ferro (i actualment paella o paelló), deixant-los eixuts o “secs”. D’aquesta darrera manera hi qui, amb arròs o fideus, fa el rossejat, un perfecte procediment (també existent al País Valencià -fideus a banda- o Eivissa) consistent a fer daurar o “rossejar” els fideus o l’arròs amb oli, abans de tirar-hi el brou (arròs rossejat, fideus rossos, etc.), que ara hi ha qui confon amb la Fideuada (que no comporta rossejat i, per tant, s’assembla més a l’arròs sec a la paella). Aquests fideus a vegades es confonen amb la Fideuà, però no són ben bé el mateix plat. En alguns casos, els pescadors de Palamós i altres llocs han introduït modificacions en aquest plat -com l’ús de nyores, pebre vermell, etc.- per influència dels pescadors “caleros” (procedents de l’Ametlla de Mar) o del Campello, Alacant.
Ingredients
1/2 kg d’ aranya (o més)
2 sípies
400 g de gambes
8 escamarlans
½ kg de cloïsses
500 g de fideus gruixuts
1/2 cabeça d’alls
1 ceba
2 o 3 tomàquets
1 got de vi blanc
oli
aigua o brou (morralla, congre, rap…)
sal
Elaboració
Teniu l’aranya preparada i feta a talls, així com les sípies. Us ho faran a la peixateria.
La ceba, l’all -si n’hi poseu al sofregit- i els tomàquets pelats i trinxats -aquests millor ratllats, sense peles ni llavors-. Per facilitar el seu pelat, els podeu escaldar, llevat de que siguin ben madurs.
En una cassola amb un cul d’oli sofregiu-hi la sípia feta a trossos, el rap, les gambes i els escamarlans. Reserveu-ho.
Poseu la mateixa cassola al foc i feu-hi un bon sofregit, començant per la ceba, i afegint-hi a continuació el tomàquet i l’all, si n’ hi poseu. Deixeu-lo confitar. Tireu-hi la copa de vi i deixeu-ho reduir. Hi tireu els fideus i feu-los sofregir bé, rossejant-los una mica. Tireu-hi l’aigua -que cobreixi els fideus-, calenta i la sípia, així com el peix, i marisc, que ha de coure uns 10 minuts (els fideus el que digui el paquet; normalment entre 12 i 20 minuts).
Tasteu-ho de sal i serviu-ho. Abans de fer-ho, és convenient fer-los reposar, amb la cassola tapada, uns 5 minuts.
Notes
Aquests fideus es poden fer secs, per menjar amb forquilla, o brouosos, per menjar amb cullera. De les dues maneres són molt bons.
És molt bo, també, substituir la sèpia per un calamar trossejat, afegit al sofregit. Segons els pescadors, el calamar és bo amb els fideus, però espatlla l’arròs, ja que deixa anar aigua. S’hi poden afegir altres ingredients, com musclos, i fins i tot costelló (costelleta de porc) o salsitxes, com fan els pescadors de Palamós.
Podeu substituir la nyora per un pebrot vermell.
Els mateixos fideus es poden fer amb botifarra i sèpia, amb anxoves, amb tellerines, o cloïsses, amb gambes, amb peix com la rata, l’anguila, etc., tant a Catalunya, com al País Valencià i, sobretot, a Mallorca. A Itàlia el peix també apareix amb la pasta, com ara les sardines, les cloïsses, els musclos, els eriçons, etc. Totes aquestes preparacions també es fan a l’Alguer (Espaguets al cranc, Espaguets a la llagosta, amb musclos, amb bogamarí -garota o eriçó-, etc.).
