El carbassó és una de les verdures -en realitat una fruita- pròpies de l’estiu -tot i que se’n solen trobar tot l’any, d’hivernacle-, més interessants des del punt de vista culinari. Des del punt de vista botànic és una varietat de carbassa. Pel que fa al minicarbassó -a vegades presentat amb la flor-, no és pas una espècie diferent, com a vegades es creu, sinó el cárbasso immadur… un gust discutible.
No oblidem que el carbassó és la carbassa jove, i dóna plats tan deliciosos com els simples carbassons arrebossats, els carbasons fregits o a la planxa, la truita de carbassó, la verdura de carbassó (amb patates, mongetes tendres, etc.), els carbassons farcits, la sopa freda de carbassó amb crema de llet i formatge i d’altres. Arreu de la Mediterrània, doncs, hi trobem diverses receptes a base de carbassó o carbassa -d’Itàlia, per exemple, en destacaríem alguna lasanya o els raviolis farcits-, i de Grècia uns carbassons al forn a l’estil de la moussaka d’albergínies.
El carbassó o carabassí és el petit de la carbassa. N’hi ha de verds foscos, verds clar i rodons o de “lluna”, aquests vinguts d’Amèrica. També mengen els carbassons minis mascles que inclouen la flor, una delicatessen.
Cal fer constar que, malgrat que varen venir espècies de carbassa d’Amèrica (Cucurbita pepo) al Vell Món n’hi havia d’autòctones (Cucurbita maxima). N’hi ha de rodones i d’allargades, de petites i de grosses. Es cultiva la dita de cacauet o de violí, que al Pla de l’Estany anomenem rabequet (per la forma, sigui de cacuet o d un instrument musical de corda; es fa servir per als bunyols i a molts llocs se’n feia una típica escudella o sopa). Els resturadors del Pla de l’Estany, amb escàs de coneixement de causa, va establir com a producte propi de la “comarca” la carbassa, obviannt el bonic i autòcton nom de rabequet. A les cases de pagès, les rabequets eren per les persones i les carbases, pels porcs… També hi ha la de cabell d’àngel, bigarrada de color, la dolça o confitera (per fer al forn) i altres varietats que s’estan introduint, normalment procedents de l’Amèrica tropical: el zapallo (Cucurbita moscahta), el chayote (Sechium edule), la de Sant Roc (Caryoka nuciferum), les tres d’Amèrica i les curioses de forma, també comestibles, carbassa serp (Trichosantes cucumeriana) i l’esponja (Luffa cilindrica) -en efecte, serveix d’esponja, un cop seca-.
Per si fos poc, de la carbassa se’n mengen les flors -badocs, en algunes comarques- i les llavors, de les quals els cuiners en treuen un bon profit, i que diuen que van bé per a la próstata. Es poden posar a les amanides, els müeslis, els pans… Els badocs són dleiciosos simplement a la planxa, o bé en froma de crespell (bunyols), salat o dolç (ruixat amb mel), o bé farcits amb formatge, carn, anxoves, etc., tal com es fa a Itàlia o Grècia. Els pagesos distingeixen entre els badocs no productius i els productius, mascles i femelles. És un producte delicat i fràgil, que cal consumir al poc temps d’haver estat collit.
Hi ha, doncs, diverses classes de carbasses i carbassons, pràcticament tots comestibles. N’hi ha de rodones, d’allargades, de molt petites i de molt grosses, de cabell d’àngel, el rabequet, el “chayote” americà, la carbassa xinesa, d’hivern, d’estiu… Se’n fan unes excel·lents sopes i cremes però també es pot guisar o fer al forn. A l’estiu es poden menjar en cru en amanides. Per a utilitzar-la, només se sol pelar la carbassa d’hivern.
L’aigua és el principal component de la carbassa, també té prou hidrats de carboni i poques proteïnes i molts pocs greixos. El seu contigut calòric la fa apta en els règims. Té força fibra, per la qual cosa és laxant. Conté provitamina A i vitamina C. Ens aporta força calci, magnesi, fòsfor i una mica de ferro i zinc. El betacarotè té un efecte antioxidant, beneficiós per als radicals lliures. És excel·lent per a les malalties dels ronyons. El carbassó te un contingut similar, llevat del betacarotè, responsable del color taronja. És de fàcil digestió o pot tenir efectes laxants.
Consells de compra
Compreu els carbassons ben ferms i tendres, sense marcadures a la pell, que es menja.
El carbassó es pot guardar al calaix de les verdures del frigorífic, a condició que no hi hagi tomàquets, ja que aquests desprenen etilè, que malmet el carbassó. Si no és així, hi poden durar fins a 3 setmanes.
TRUITA DE CARBASSÓ
Una excel·lent truita , ja arribant a l’estiu, quan es fa amb els alls ben tendres. Ara, no obstant, es troben carbassons tot l’any.
Ingredients
1 carbassó
1 o 2 ous per persona
sal
oli
aigua o llet
Elaboració
Talleu el carbassó, sense pelar, a daus petitets. Poseu una paella al foc amb oli i tireu-hi el carbassó. Tapeu la paella, a fi que s’ estovin. Quan estiguin a punt, retireu una mica d’ oli. tireu-hi els ous deixatats amb un pols de sal i una cullerada d’ aigua (o llet) i feu una truita rodona i una mica gruixuda, donant-hi la volta.
Notes
Tingueu en comte que el carbassó deixa anar aigua. Hi ha qui li agrada de posar-hi també un xic de ceba trinxada: una excel.lent combinació.
La truita també es pot elaborar barrejant el carbassó ja fregit amb els ous batuts.
Hi ha qui hi afegeix un pols de pebre, però jo en prescindeixo.
