Com si es tractés d’un cigne dormint amb el cap entre les espatlles, o també d’una persona amb un monyo ben alt. Aquest és l’aspecte del pa de tinyol. “Era rodonet, de mida més petita i tenia un monyet a dalt”, explica a Vadegust Anna Cortiella, del Forn Eduard. Es tracta d’un dels forns amb més història de Cornudella de Montsant, que continua la tradició dels fundadors, i que ara està especialitzat en l’elaboració artesanal d’alguns dolços i pastissos com galetes, coc, pastissets, magdalenes, torrons, coques, carquinyolis, orelletes i pa.
“Recordo que el meu pare quan era petita en feia, però ell va ser l’últim a fer-lo al forn”, aclareix Cortiella. De la mateixa manera, Pepi Montlleó de la Pastisseria Pepi d’Ulldemolins explica, a aquest diari, que de pa de tinyol ja no se’n fa. “Des que van tancar els tres últims forns d’Ulldemolins la tradició d’elaborar aquest tipus de pa s’ha acabat”, recorda la pastissera, amb tristesa. Els pobles de Catalunya han elaborat diferents tipus de pa, amb formes diverses i qualitats específiques, que amb el pas dels anys s’han anat abandonant, sobretot a causa de l’homogeneïtzació experimentada en el consum de pa a partir de la segona meitat del segle XX.
“Era un pa amb una molla ben espesa, i que d’aspecte recordava a un bollo”, diu Montlleó, qui assegura que la recepta per confeccionar el pa era la mateixa que la normal i que l’únic que variava era la densitat de la seva molla. El pa de tinyol era un pa que antigament es feia als masos i estava pensat per aguantar durant diverses jornades, per això segueix una filosofia semblant a la dels pans rodons. Es tracta d’un pa que presenta una forma quasi piramidal, de crosta dura i no gaire fosca, la qual afavoreix la seva conservació, i que s’elabora amb pasta de pa corrent, de farina, sal i llevat, que es pasta mecànicament durant una bona estona, després s’estira i en acabar es deixa fermentar durant una hora. Finalment, se li dona forma del monyo, tot estirant la pasta i muntant-la en forma de piràmide, i es posa al forn.
“El pa de tinyol estava a totes les cases d’Ulldemolins i la gent l’utilitzava per a tots aquells plats de sucar, ja que era un pa que no s’esmicolava i costava més d’estovar”, comenta la pastissera ulldemolinenca. Per a ella, era el pa ideal per menjar amb arengada o per acompanyar una truita d’espinacs amb suc, un altre plat d’aprofitament molt tradicional a la zona.
De fet, el pa de tinyol és un producte autòcton d’Ulldemolins, que va estendre’s entre els pobles veïns i alguns van fer-ne les seves pròpies versions. Segons els historiadors, és una recepta de pa que es remunta més enllà del segle XX, i que va néixer de la necessitat i l’autoconsum, ja que van ser els mateixos masovers qui van iniciar-ne l’elaboració, que, més tard, va passar a les cases.
Sigui com sigui, actualment el pa de tinyol és una d’aquelles receptes que el pas dels anys, per desgràcia, ha deixat arraconada i que es troba en el receptari català esperant que algú la recuperi, sobretot per tornar-hi a sucar pa com déu mana.
