Els crespèths tenen altres noms afins: Pasteres, Crespells, Crispells, Pascaions, Orelletes, Bunyetes, Crispetes, Crispets, creps (procedent del francès crèpe).
A Gascunya i la Vall d’Aran l’elaboració de creps dolces, si bé entrecreuat per l’influx franco-internacional, parteix d’una base tradicional: les crespes, crespèls (occità referencial), en gascó i aranès crespèths -o pasteres- o sigui, creps dolces.
En català s’ha adoptat la paraula crep, procedent del francès crêpe. Si fos una llengua forta, segurament hauríem mantingut l’autòcton crespell (i el variant crispell), mot encara viu en algunes comarques. Recordem, de pas, que hi ha creps dolces i creps salades -com els crispells o crespells de bacallà, d’arengada, de sardina, de cervell, de badocs o flors de carbassera, de flors de borratja o “borraines”-. Recordem també que en bretó la crep és “krampouez” -un nom que els francesos han amagat curosament-, i que les originals no es fan amb farina de blat, sinó amb fajol -una planta que també tenim a la Garrotxa-.
Al Llibre de totes maneres de potatges, un manual català paral·lel al tan comentat Llibre de Sent Soví (s. XIV), hi apareixen les crespes o crespells, així com la variant “freixol” (en castellà frijuelo; hi ha formes asturs i gallego-portugueses -filloa, filhó-), una elaboració que no és només francesa -ni tan sols bretona-, sinó pràcticament universal, del Llevant ibèric (“crespell”, “crispell”, “orelleta”, “bunyeta”, “pascaió” –Pallars- “tannara” -Alt Empordà-), a Occitània (“pascajon”, “crespèl”, “crespa”, “crespèth”, “crespèra”, “torton”, “farinada”, “pascada”, “pastèra” i “crespèra” -Vall D’Aran-, “pascadon”), passant per França (“merveille”, “crêpe”, “galette”), a Hongria, etc. (“palacsinta”, nom ben curiós), Romania (amb el mateix nom -el terme mèdic és una adaptació posterior, que, curiosament, ve del llatí placenta, que volia dir el mateix); escrit “palacinta” a la resta de països balcànics, Txèquia, etc., per Grècia -“filo”-, Turquia -“yufka”-, el Vietnam -“nem”- i el Magrib -“ouarka”, “rghaif”-.
Els noms catalans i occitans fan referència al temps -Pasqua, “pascaió” (Pallars)-, a l’ingredient -“farinada”- o a la forma -“crepell/crispell” ve del llatí “crispus”, arrissat); els gallego-portuguesos i espanyols al gruix -“hojuela”, “filhó/filloa”- i l’italià, a part de “crispella” i “crespella”, a la tècnica (“frictelle”, “fritelle”). Aquest nom, a parer meu, devia donar l’espanyol antic “friteletes”. En altres llengües productes semblants porten el nom d’orella: de les orelletes catalanes i occitanes (“aurelhetas”) a les orelles d’Aman dels jueus askenasites (“Aman tashen”), fins a les galaico-portugueses “orelhas de frade”, o les orelletes i orellanes de les Balears, passant per les “bunyetes rosselloneses”, que són el mateix, si bé el seu s’emparenta amb bunyol -en francès “beignet”; “bigné” en piemontès-. A la Mancha, en la part fronterera amb el País Valencià (Albacete), també hi trobem les “orejetas” o “orejones” (nom germà del baleàric “orellana”, també aplicat a aquest crespell). Els jueus alsacians han francesitzat el nom d’aquest crespell amb el nom d’”oreillettes” (en francès corrent és “merveilles”). Per als alemanys són “Pfannkuchen”, per als neerlandesos “pannekoeken” i per als nordmaericans “pancakes” -és a dir, “coques de paella”-; “panqueques” a Amèrica Llatina. També hi ha diversos “pans” de l’Índia, el Pakistan, etc. que es fan amb la mateixa tècnica.
Moltes d’aquestes elaboracions, tan transversals, que sempre tenen com a base la farina de blat (també hi és present el fajol i el moresc) sovint s’associen a una festivitat del calendari religiós -Carnaval, Pasqua, la Candelera, etc.-.
El poeta J.V. Foix, a Onze Nadals i un Cap d’Any (1960) imagina un “panicer dels frares” que aniria al Portal de Betlem “a fer ballmanetes/i a omplir la post, de puntetes,/de flaons i de crespells” (el flaó, un dels dolços més antics d’Europa, d’origen medieval com els crespells, és un pastisset farcit amb mató).
CRESPELLS DOLÇOS
Hi ha crespells o crispells salats (bacallà, etc.) i dolços.
Ingredients
3 ous
100 g de farina
oli
1 got
1/4 de l. de llet (aproximadament)
un pols de sal
100 g de sucre (aproximadament)
vainil·lina (opcional)
llard, oli o mantega
Elaboració
Bateu els ous amb la vainil·lina; tot seguit afegiu-hi l’aigua, el sucre la farina, així com, al final, la llet. Poseu-hi la farina que admeti la pasta; ha de quedar clara, és a dir, força líquida. Deixeu-la reposar una mitja hora.
Tot seguit unteu una paella (d’un pam de diàmetre, aproximadament; millor antiadherent) amb llard, oli o mantega, molt lleugerament. Un cop sigui calenta, tireu-hi un petit cassó o cullerot de pasta que fareu córrer a la paella sacsejant-la i girant-la d’un costat a l’altre verticalment. Enrossiu-la una mica dels dos costats.
Traieu-la, empolseu-la amb sucre i serviu-la.
Notes
A la massa hi podeu posar anís, brandy, armanyac, licors de taronja, suc de taronja o mandarina, licors d’artemísia, així com matafaluga, pela de llimona o de taronja ratllada, etc. S’hi poden posar menys ous.
Es poden servir plegats en quatre.
També es farceixen amb mel, confitura, xocolata, pomes; es poden flamejar amb rom, licor triple sec de taronja, etc.
Segons els indrets, a la massa s’hi pot posar fajol (com les farinetes de fajol d’Olot) o farina de blat de moro.
La diferència entre les creps i crespèths i les orelletes i bunyetes i similars és que els primers es couen amb molt poc greix i els segons en oli abundant.
