Fa pocs dies un botiguer m’argumentava la qualitat d’unes verdures perquè provenien d’un horts del mateix poble de la botiga, situats encara no a deu minuts caminant. “Més fresques no poden ser, són collides d’avui mateix”, em comentava. Amb tota la seva bona fe estava basant tota la força de la venda en aquesta característica. I és ben cert que la proximitat, o també anomenada km0, és un fet molt important i que és clau per la sostenibilitat, però no n’hi ha prou.
Proximitat només vol dir això, que el producte ha gaudit d’un circuit curt de venda, que s’ha conreat, pescat, caçat, elaborat o transformat a prop del punt de venda al consumidor final, i això és positiu per la sostenibilitat, ja que hi ha una despesa energètica derivada del transport mínima, i, quan tot es fa bé, per la qualitat organolèptica del producte.
Ara bé, la proximitat malauradament no pot garantir en tots els cassos la qualitat del producte, ni tan sols que no s’han fet pràctiques nocives per a l’entorn. I si el pagès que tinc al costat i que em proveeix de producte fa servir pesticides o altres productes de química de síntesi nocius pel medi ambient, quin valor té aleshores la proximitat? I si el pagès conrea amb llavors tractades genèticament per ser resistents i molt productives a costa de les característiques organolèptiques? En aquestes situacions i en altres similars la proximitat passa a ser un factor d’importància relativa.
Com a consumidors hem de donar preferència als productes de proximitat, i és un gran valor, però també ens hem d’assegurar que s’han seguit bones pràctiques en el conreu, recol·lecció, producció, elaboració i manipulat dels productes.
Per això la proximitat o el km0 és una condició necessària però no suficient per garantir la qualitat d’un producte.
