Llengua amorosa, llengua verinosa

"Podrem, algun dia, menjar alegrament i tranquil·lament una polla -gallina jove-, o follar -trepitjar el raïm- sense que algú faci la mitja rialla?"

Matthew Tree, anglès que estima la llengua catalana, ens delectava fa un temps amb un deliciós article sobre els dobles sentits. Llengua amorosa, llengua verinosa, segons com es miri. I si ell detectava a l’estació de Sants de Barcelona una cafeteria que en anglès sona a “forat del cul” -o sigui, ses, mot clàssic viu al País Valencià-, li ofereixo dues noves perles d’aquest faisó, que potser ja coneix.

La primera és que entrant a qualsevol establiment de reparació de calçat, podem comprar un producte ad hoc que exhibeix l’orgullosa marca de COLLONIL, que als catalans ens pot fer descollonar (expressió molt gironina) de riure. Sobre les trampes del llenguatge, soc testimoni de com una senyora anglesa que va venir a Barcelona a visitar el seu fill -que també parla i escriu en català i va traduir un llibre meu a l’anglès, ‘Traditional catalan Cooking’- en veure a la Boqueria la paraula “rape” en una parada va tenir un cobriment de cor, tant per l’horrible aspecte del peix (a Anglaterra mai es comercialitza sencer) com pel significat de “rape” en anglès, que, a part de voler dir també, com en català, rapa (o brisa del raïm) o nap gallec (grelo), en l’accepció més corrent significa violar, robar amb violència. I com reaccionaria un anglosaxó davant el rètol d’un restaurant de l’àrea de  Barcelona que es diu “Can Fart” (fart, en anglès, és pet. Nom que als catalans ens provoca també un equívoc, ja que en anglès pet és mascota, animal domèstic). En un altre context, el turista català es pot també descollonar de riure -no pel “Collonil”- sinó pel fet que el peatge, a les autopistes croates, és anomenat en un sonor “putarina”. O la “curba” dels russos, que és puta.

Cada llengua, doncs, té el propi i legítim món sonor: per això el contacte de llengües, l’anomenat “bilingüisme” (enfront d’un més fructífer multilingüisme) en el nostre cas no és més que la imposició i domini de l’espanyol, en detriment d’un progressiu desconeixement del català i les seves variants, i d’una progressiva competència en castellà i en andalús. Explicant en un programa de ràdio a un grup d’adolescents d’escola de pagament una senzilla recepta italiana d’espaguetis “aglio e olio”, i en incloure, entre els ingredients, bitxo, vaig observar la cara d’estupefacció que tots posaven, cosa que em va fer adonar que aquells nois de casa bona pensaven que haurien de menjar-se un papu o bestiola, i no el que ells anomenaven -com els locutors, periodistes i comentaristes gastronòmics de Catalunya Ràdio-, “guindilla”. Igualment a com diuen “atún”, “bodega” (per celler), “catar” (per tastar), i fins i tot “llentia” (per llàntia!).

En les emissores públiques se’n solen refotre de la llengua -estem parlant de professionals de la paraula-, i a part de “San Pau de Seguries” o “Tosses” (per Toses) s’hi pot sentir “Balmes” o “Manises”, i, és clar, també els cognoms Vives i Balmes pronunciats a la castellana.

Els pobres filòsofs, doncs, tenen la desgràcia de què els seus cognoms s’escriuen de forma correcta, amb la qual cosa suposem que l’ortografia tampoc no és el fort d’alguns comunicadors. Amb els nostres congèneres catalanoparlants, doncs, ja no podem transitar pels amorosos i divertits jocs lingüístics en la llengua pròpia: les estadístiques triomfalistes poden dir el que vulguin, però la degradació, empobriment i patuesització del català és un evidència sagnant: sovint en queda una mena de catanyol estil Buenafuente, Millán i tota la pesca, de riota davant de la frase “com es diu en català?”.

Si es pronuncia Balmes a l’espanyola, és que ja no es coneix què vol dir balma, ni s’entendrà que hi fa la munió de gent que va a exorcitzar-se a la Mare de Déu de la Balma, situada justament en una “cova” poc profunda (a Sorita, els Ports de Morella). El mateix Bassas, entrevistant el bisbe de Vic, el castellanitzava amb un sonor Vives a l’espanyola. Ni podrem parlar d’una llonganissa o una sobrassada “balmada” i, per tant, no apta. Sabrem què vol dir “cavorca”, “caverna”, “cava” (paraula ben viva al País Valencià per designar els pous de glaç), o “cau”, que a part de forat, també és cova (La Cau, a la Garrotxa), i també a Occitània, on el colonialisme francès ha ocultat que Las Caus, són, justament, “les coves”, cosa que en el francès imposat (Lascaux) no vol dir res, impedint-nos el plaer i la ciència de constatar que la llengua pròpia ja sabia ancestralment d’aquests jaciments prehistòrics. A la sèrie Candice Renoir, que passa a Seta, la llengua que hi parlen els pescadors, l’occità, és qualificada de patuès (llengua dels animals), mentre es lloa una llengua del Senegal, el fula, molt menor. Tan digna com l’occità, m’afanyo a dir! És com els “progres” espanyols, que abonen la causa palestina i fins i tot la del Sahara, però per res del món la causa dels catalans.

Igualment, sense sortir de l’occità (i del català), “brandar” (un batall, una mà de morter) ha donat nom a la “brandada de merlucha” o de bacallà , nom que juga amb el doble sentit i l’acció d’ allò que a l’home (i no a la dona) li branda quan fa aquest plat -que per això els pescadors de Castelló de la Plana anomenen “sacsacollons”, i “bacallà a la grandi colloni” dels del Maresme fins als de la Ligúria (“baccalà a la gran cuiun”)-. Els terrassans de la Mancha -tot son gustos-, en canvi, en diuen “atascaburras”.

Podrem, algun dia, menjar alegrament i tranquil·lament una polla -gallina jove, rascassa, escórpora, rufí, capó-, o follar (trepitjar el raïm), sense que algú faci la mitja rialla? Aquell dia el català seria sobirà: de moment, el més calent és a l’aigüera, i ja en tenen cura els “federalistes” d’evitar-ho. El bilingüisme ens mata, és una agressió diària a la nostra llengua.

Nou comentari