Leonardo da Vinci va fer de cambrer, de restaurador públic i cuiner, i durant 30 anys va ser Gran Mestre dels convits i festes a la cort dels Sforza, a Milà. Un dels llibres de gastronomia de més èxit, i del qual se’n fan contínues edicions, és el de les “Notes de cuina de Leonardo da Vinci” (del qual crec que no hi ha una edició catalana, seria una bona idea fer-la, comentada). És el llibre comodí emprat per gastrònoms i periodistes que volen quedar bé i presumir de cultes sempre que parlen d’algun aspecte històric de la gastronomia. A causa de la genial personalitat del seu autor, les coses del llibre són citades reverencialment i ditiràmbicament: així sabem que l’artista del Quattrocento va inventar el tovalló, ja que abans els comensals s’eixugaven les mans o els morros amb un conill viu lligat a les potes de la cadira.
A la vegada ens assabentem de receptes extremes d’alta gastronomia, com el liró farcit, els “tritons” fregits o el púding de mosquit blanc, i fins i tot algunes d’origen català, com el menjar blanc. Quan vaig llegir per primera vegada aquestes Notes, no obstant, en veure que Leonardo qualificava aquest plat d’“espanyol”, se’m va encendre l’alarma: al seu temps, Espanya, com a regne, encara no estava inventada, i en altres documents coetanis (com el receptari de Martino de Como) el menjar blanc sempre és anomenat “alla catalana”. Passant per sobre del prestigi de l’anotador de l’edició espanyola, José Carlos Capel, vaig descobrir que l’esmentat llibre, suposadament basat en un hipotètic “Codex Romanoff”, és apòcrif. En realitat, és una obra escrita en clau humorística per Jonathan Routh i la seva dona Shelagh. Jonathan Reginald Surdeval Routh (1927), que era fill d’un coronel de l’Exèrcit Britànic, va estudiar història a Cambridge i es va dedicar amb èxit a l’humor, a la pintura i a la televisió. El llibre, que inclou extravagants artefactes de cuina ben dibuixats en un pastitx leonardesc per l’autor, com he dit, és pres seriosament: així, en un programa d’història (no d’humor) de TV3 anomenat “El Favorit” no vaig poder dissuadir-los de la seva falsedat i el varen utilitzar seriosament com a informació de com es menjava a l’Edat Mitjana i el Renaixement.
“Em sento entristit perquè durant tot el dia he estat examinant plats de polenta. Que avorrida és la seva aparença”, diu una de les notes. El blat de moro, base de polenta, va arribar un segle més tard! I en una altra, intitulada “Conill mort”: “Espelleu i estripeu un conill mort que a continuació col·locareu en un espetó alt a fi que es rosteixi a poc a poc, i quan creieu que ja està completament cuit, aspergiu-hi una mica de sal i pebre i serviu-lo amb una polenta mitjanament espessa. Nota: es poden menjar totes les parts d’un conill mort”. Els autors no es preocupen de la versemblança: la polenta, com dèiem, com el nostre farro o farinetes, es fa amb blat de moro/panís/dacsa/moresc/blat d’indi/maís, un ingredient procedent d’Amèrica que encara no havia entrat a la cuina, però demostren el sentit de l’humor pel que fa al “conill mort”. Altrament, tant aquest ingredient com d’altres del llibre, que per a nosaltres són coses normals de menjar, per als anglosaxons són tan fastigoses com la serp o la rata, que també hi apareixen. Així, Leonardo da Vinci va ser un geni, però no dels fogons, com Ferran Adrià, sinó del dibuix, de la pintura i del disseny.
Em continua sorprenent la poca informació o credulitat d’alguns crítics gastronòmics, que continuen donant per bones i autèntiques aquestes notes humorístiques.
Ah, i Leonardo da Vinci era italià (si bé, segons sembla, amb una mare esclava procedent del Caucas) i no català, com pretenen els de la història inventada.
