El bon dependent de botiga d’alimentació

"En els comerços d’alimentació especialitzada treballar-hi de dependent significa aprendre l’ofici"

Si cerquem la paraula “dependent/a” al diccionari de l’IEC surten dues entrades. La segona defineix dependent/a com una “persona que atén els clients en una casa de comerç”. Abans de l’explosió dels comerços en règim d’autoservei, al darrer terç del segle XX, era habitual fer les compres, fossin del ram que fossin, en establiments atesos per dependents/es. És el que ara s’anomena comerç assistit. Aquests/es professionals entraven a la botiga en règim d’aprenents i tenien un paper secundari fins que adquirien els coneixements i/o les tècniques necessàries per atendre un client de manera satisfactòria.

En els comerços d’alimentació especialitzada, com carnisseries, xarcuteries, peixateries, etc., treballar-hi de dependent significa aprendre l’ofici. És impensable anar a un d’aquests comerços i trobar un dependent que no sàpiga tallar la carn o netejar i preparar un peix. Amb més o menys gràcia, en aquests establiments els/les dependents/es tenen l’ofici. Una altra cosa és que sàpiguen atendre/assessorar als clients. El drama està en els comerços on els dependents només han de fer de dependents, és a dir, atendre al client i assessorar-lo sobre els productes que tenen a la venda. I dic drama perquè, en molts d’aquests comerços, els dependents que atenen al públic són treballadors que no tenen ni els coneixements mínims sobre els productes que hi ha a la venda en els establiments on treballen, ni les habilitats necessàries exigibles a un dependent de botiga i que són eines bàsiques per la satisfacció del client: voluntat de servei, orientació a la satisfacció del client, amabilitat, empatia, paciència,…

La culpa de la mala praxis no és només dels dependents/es, ja que en part ells/es són també víctimes de la situació. La responsabilitat és dels propietaris de l’establiment, persones que segurament són grans professionals però que a l’hora de contractar personal per les seves botigues no han estat capaços de fer una bona selecció, o bé no han dedicat el temps, l’esforç i els recursos necessaris per formar als nous empleats/des, els seus dependents/es, per atendre amb excel·lència als clients. Segurament el salari que cobren també és una variable a tenir en compte.

Aquestes darreres setmanes he estat testimoni d’un bon grapat de situacions que il·lustren la meva reflexió. Anar a una botiga especialitzada en tes i ensopegar amb un/a dependent/a que no sabia la diferencia entre un “te verd matcha” i un “te verd bancha”, quan a l’establiment tenien a la venda fins a sis tipus de te verd diferents. En un gran comerç especialitzat, entre altres coses, en espècies, demanar “ras el hanut” i intentar colar-me “curry” perquè el dependent no sabia el què era. En una carnisseria amb un assortiment de somni, el dependent no va saber explicar les diferencies bàsiques entre un “poulet” o pollastre de Bresse, i un pollastre de pagès del país, quan els tenia tots dos a la venda. Un client va demanar en una parada de fruites i verdures com es prepara l’api-rave i la resposta del dependent va ser “no ho sé, qui compra això ja sap com fer-ho”. En una parada de llegums intentar donar-te mongetes del ganxet en comptes de fesols de Santa Pau, quan tenien ambdós tipus de mongetes en el seu assortiment. En una parada de pesca salada no saber explicar les diferencies entre les anxoves de l’Escala i les anxoves del Cantàbric, tenint tots els orígens, mides i marques d’anxoves que un es pot imaginar. I podria explicar-ne molts més.

Nou comentari