És molt preocupant la generalitzada ignorància gastronòmica -i sovint menyspreu a la llengua catalana- de què fan gala alguns dels nostres mitjans -tant escrits com audiovisuals, tant públics com privats-. Sentim i veiem escrits, “urbi et orbi”, barbaritats com “catar” i “cata” (en comptes de tastar o tast, que a més són més bonics i ens aproximen a les llengües europees), “bodega” en comptes del bonic i europeu “celler” (paraula també existent en anglès i francès) i molts d’altres. Catalunya Informació, val a dir-ho, ha contribuït a aquesta ominosa castellanització.
Si bé en el llenguatge parlat -per exemple als programes gastronòmics de la Corporació Catalana de Ràdio i TV- hi podria haver una certa disculpa (tot i que crec que no, perques s‘entén que els comunicadors que hi parlen són professionals), el fet esdevé sagnant quan ho veiem per escrit, de forma tan reiterada com constant. Així els dies previs de Nadal un diari en català exhibia un anunci a tot color d’una publicació pròpia sobre la cuina de Nadal on hi destacaven, amb totes les lletres, un “Arròs de cigala reial”. Per un moment vaig tenir un ensurt, i em creia que aquesta diari “tan català” volia emular la revista “El Jueves” amb un plat borbònic i humorístic, ja que aquest instrument del Borbó vell ha tingut molt predicament… En català, certament, no existeix cap “cigala reial”.
En una publicació de TV3, igualment s’insistia en la “cigala” -en aquest cas no pas reial-, que té el nom ben català d’escamarlà. Aquest ús extemporani, per desgràcia, ja és corrent entre molts cuiners i comunicadors… Alguns ja no empren el mot “galtes”, que susbtitueixen per l’inventat -i pel que sembla més fi- “melós”, però d’altres opten directament per l’espanyol “carrillera”.
Però tornant al diari, en realitat es referien al crustaci que en català es diu simplement cigala, i que és plebea, i no reial (i que no s’ha de confondre amb l’escamarlà com fan alguns cuiners). És un crustaci parent, per la forma, de la llagosta o del llamàntol i ben conegut dels mariners. A Cadaqués en diuen bugia, però sota aquest nom no apareix ni al Diccionari Català-Valencià-Balear ni a la Gran Enciclopèdia Catalana, ni en l’obra especialitzada Catàleg d’espècies d’interès pesquer de Catalunya. Dita també esclop o cigala de mar, a la Costa Brava ara és escassa -de tant en tant se’n veu alguna al cap de Creus, i llavors els pescadors en fan un arròs que és una festa-.
Encara es troba correntment a Menorca i a Mallorca. El seu nom llatí és Scyllarus arctus, dita també en català llagosta lluïsa, xúia i castanyola. No s’ha de confondre aquest darrer nom amb el peix d’aquest darrer nom ni molt menys, fins i tot com es fa en material imprès, amb l’escamarlà, per confusió amb el nom espanyol de cigala (que, per cert, procedeix del català). En francès han pres el nom occitano-català, “cigale”, per als espanyols és “cigarra”, i els anglesos l’anomenen “flat lobster” (“llagosta plana”).
Ja hem dit que aquest superb crustaci destaca en els arrossos i, fins i tot, quan la pesca era bona, afegint-hi a més una llagosta i un llamàntol, com feien els afortunats pescadors de Llançà i el Cap de Creus, tal com explico al meu llibre “La cuina marinera de la Costa Brava” i en algun altre.
