A València hi havia el costum, el dia de la patrona de la ciutat (la Mare de Déu dels Desemparats), d’anar a menjar-ne a l’Hort del Santíssim, al costat del desparegut palau de Ripalda i del començament de l’Albereda, tal com ho conta Francesc Palanca i Roca en la poesia ‘Les freses y el mes de maig’, publicada dins Lo romancer Valenciá (1888); en copiarem una part:

¡Correu, digau que la espere,

Qu’el sol comença á asomar,

Y en los jardins del Santísim,

Ahon jo vullch durla vorá

Cent parelles amoroses,

Totes á gust disfrutant,

Entre cenadors ombrius,

Tapits de ramage gran,

Amors entre flors y freses,

Valent més que tot cuant hiá!

¡Ahón voreu res, si b’es mira,

Que se puga comparar

Al efecte prodijós

D’aqueixos moments d’encant!…

—Uns van de matí al Santísim,

Els altres de vesprada van,

Pues no se sap francament

Si es millor, en veritat,

Anar de matí en la fresca

O cuant va el sol abaixant…

¡Qu’en unes y en altres hores

No se sap lo que més val!…

Molt més en lo dia clásich

D’anar la fresa á menjar:

El de la Verje, Patrona,

Mare dels Desamparats.

Panadetes calentetes

O cocotets van portant

Plens de pimentó y tonyina,

Molles de llús y algo de all…

Tan riques y tan sabroses…

Qu’el olor sols, es capás

De ferli obrir l’apetit

Al Pardal de Sant Juan.

Tot asó, unit als pinyons

Y á la pasta, qu’es desfá

Per lo fina y oliosa

Entre llengua y paladar,

Resulta un mos deliciós

Com vajes traguijolant.

Salchichó tendre y después

Les freses com á remát,

En sucre, taronja ó vi,

Segons lo que més agrá.

Però la gent hi hanava mentre durava la temporada de les fraules. En el número del 5 de maig de 1917 del setmanari La Traca també van fer una poesia sobre l’esmentat costum: portava per títol ‘A don Cristóbal Galán, dueño del Huerto del Santísimo’

Señor don Tófol Galán:

vollgudo amigo del alma:

m’alegraré que al resibo

d’este naipe, vulgo carta,

s’halle ostet bien de salut

la noestra güena a Dios grasias.

L’ogeto de la presiente,

es desirle com Deu mana

los deseyos que tenemos

tots els qu’ascribim La Traca,

d’haser un armosarito

en el Huerto de su casa

y mencharse un plat de fresa

con vino dulse y naranca.

¿S’acoerda ostet de otros tiempos

coando íbamos con la Nasia

y a la sombra dels abritos

de fresa omplíem la pancha?

¿S’acoerda ostet de las joergas

con manubrios y guitarras?

¿S’acoerda ostet de los bailes?

¿S’acoerda de las charangas?

¿S’acoerda ostet de las bufas

que prenimos en su casa?

Poes bien, apresiable Tófol,

los chicones de La Traca

abedesiendo el deseyo

de la compañera Nasia,

quieren ferli una visita

un día d’esta semana

con l’ogeto de acabarse

la fresa qu’hay en su casa

y péndrer un cañamón

aixina anda a micha cama.

¡Cuasi rés desfrutaremos

con tan castiso programa!

Será cósa d’alquilar

un carret o una tartana

por si acaso mos bufamos

que mos puerte a tots a casa.

La verdat es que su huerto

se pót dir qu’es l’antesala

del seleste Paraiso

ahón se crió la mansana

que va rosegar Adan

coando la fam li apretaba.

Allí tiene ustet de todo:

plátanos, fresas, narancas,

figas, datiles, sireras,

y flores de todas marcas.

Hay pista para patín

para tennis, foot-ball y atras

diversiones aligantes

propias de chent distocrática.

Aloego hay senaores

cubiertos con flor de malva

chiripiga y matapusa

donde las parejas varias

se menchan los condimentos

entre arrullos y gansadas.

Además allí se mencha

de una manera barata

y sobre todo muy bien

poes la fresa de su casa

no l’hay en lo mondo entero

dende París a Picaña.

De manera que ya hu sabe,

los traqueros de La Traca,

quieren ferli una vesita

un día d’esta semana;

conque prepare si quiere

tres paneras de patacas,

seis borregos, dies pollastres,

tres cuiros de ví de Aldaya

quinze lliuras de marlusa,

y de fresas una saria.

Por si dimpués de tóo esto

aun se quedarem en gana,

tenga preparao un tito

dos terneras astofadas

un sierdo a la vinagreta

y uns rastres de botifarras.

Aspresiones a su esposa,

a Tofolito y Amanda,

muchos besos a Amandín

qu’es la reina de la casa.

A sus dos hermosas higas,

que se conserven tan guapas,

muchos besos al gosito

y un cariñito a la gata

y osté resiba el afecto

de

Los chicos de La Traca.

Com hem vist, no només donaven fraules en aquell establiment sinó que eren més aviat una excusa per tal de fer un bon àpat. Però el reclam eren les fraules, que devien agradar en una època en què encara feien el gust que calia. Al llibre Tabal y donsayna (1878) van publicar la poesia de Joan Guix ‘Amor y freses’, i allà podem veure que hi havia qui endrapava de valent; en transcriurem una part:

D’este paper les tres peses [tres amics],

Pare, Fill y Espírit-San,

El dia de Sen Chuan

Anarem á menchar freses.

Y per ser còsa de riures,

Cònste qu’ú de tots, no yo,

Fentnos el pare liló

S’en va menchar cuatre lliures.

Item mas: sis panaetes,

Tres cocòts, y una salchicha

Que tirava vara y micha,

Y en acabant rosquilletes.

Item mas: una rasió

De carn cuita á les graelles;

Item mas: cuatre botelles

De vi de Benicarló.

Item mas: una fritera

Plena de peix en suquet,

Y per fi un sofregidet

De lleu y carn de ternera.

Pues si el deixem seguir mes

En el us de la paraula,

Es que se mencha la taula

Y nos deixa sinse res.

A mitjans del segle XX, desaparegut el costum, Teodor Llorente i Falcó en va parlar en un dels articles que publicava en el diari Las Provincias i que portava per títol ‘Las fresas del Jardín del Santísimo’:

Un dels encants del mes de maig a València a l’últim terç del segle passat, tan plàcid i tan valencià, era un esmorzar de fraules en l’aleshores anomenat Jardí del Santíssim, avui molt minvat i pròxim a convertir-se en solars. Aquest jardí es troba situat al costat del castell de la comtessa de Ripalda. Aleshores era un camp extens que es va utilitzar, part del qual i amb distints noms (Skating-Ring i Skating-Garden), com a sala de patinatge i teatre d’estiu, en el qual es collien flors, i dels seus camps eixien les roses, els clavells, les violetes a milers, per a vendre’ls a la plaça del Mercat o expedir-los a Madrid o Barcelona. Hi havien construït, rústegament, dotze o cartorze pèrgoles, per les quals s’enfilaven les flairoses plantes i en les quals no mancaven els refilets d’alguna cadernera. Aquest era el lloc.

            En els matins de maig era una delícia seure al voltant de la taula d’una d’aquestes pèrgoles. L’esmorzar era generalment frugal. S’hi reduïa a unes truites de pernil i una plata ben curulla de fraules, ruixades amb xerés o vi de Màlaga.

            Allà la gent no anava a gaudir de les delícies de la taula, sinó a experimentar la dolça sensació d’un esplèndid matí de primavera, entre perfums de flors i riures argentins. Perquè a aquests esmorzars anava sempre unida la joventut, i a més d’un lector d’aquests articles, carregat d’anys, i a més també d’alguna lectora, la present evocació del Jardí del Santíssim els recordarà potser algun idil·li que va ser flor d’un dia, o que, ja més consistent, va tenir per final la vicaria.

            Aquells agradabilíssims menjars, en temps en què les venedores de fraules, amb els seus cistells, un a cada braç, anaven pregonant pels carrers “Dos quinzets lliura de freses!”, eren d’una modèstia econòmica que en els temps que corren ens deixaria parats. És veritat que tot el luxe del servei es reduïa a una taula de pi coberta d’unes estovalles netes, uns plats de Manises, uns coberts de plata cristolf, com es deia aleshores, i una bona xicota sense afaits i sempre amb el somriure als llavis. La resta ho donava la natura, i, tractant-se de València, és ben sabut que sempre fou pròdiga.

Actualment, ja s’han perdut fins les fraules, subtituïdes pels fraulots de Virgínia, sense aroma ni sabor. A Occitània, però, han tingut més sort (i una mica més de seny) i al costat dels fraulots es continuen conreant les varietats autòctones; les més conegudes son la garrigueta, la mara del bòsc, la carlòta, l’annabèla, la bèla bordalesa, l’elsanta, la roja requista, la raurica, la darselect, la cirafina, la cigalina, la giant, la selva i la saniés (aquesta darrera és pròpia de Sent Giniéis, a l’Aubrac). Les fragas o majofas (o majossas) es mengen de la mateixa manera que per aquí: amb de sucre, amb de lach, amb de vin, amb de chuc d’iranja i amb de crèma; al Perigord hi ha qui les ruixa amb ratafia i a la Gascunya amb aiguardent. En tots els casos, aquí i allà, cal sempre afegir-hi una mica de sucre, si no és que ens agraden amb vi dolç. A la Marca, el Bordelés, l’Armanyac, el Llenguadoc i el Tolonenc (Provença) hi ha qui les prepara amb vi negre, i llavors hi haurem d’afegir una mica de sucre, és clar; el costum és de deixar-les una estona en lloc fresc, abans de traure-les a taula; al Tolonenc hi ha qui hi posa sucre vainillat; a La Grava (Bordelés) hi ha qui hi afegeix un pessic de canyella. Per alguns llocs del Rosselló hi ha costum de fer-hi servir vi ranci.

            Maria Roanet en va parlar al seu Petit traité romanesque de cuisine:

Abusem també de la fraula, tan bufona amb la seua gorgera, i amb aquell pecíol fet expressament per a agafar-la i arrebossar-la de sucre. És així com més m’agrada: posada en un fruiter de porcellana blanca amb foradets, perquè no es faça malbé, i agafar-ne a qualsevol hora del dia, quan passe pel costat i em recorda la seua presència rodanxona i brillant amb una flaire que omple l’habitació. Allò més tradicional és de preparar-la amb un bon vi negre ensucrat, i també de batre en el seu honor una mica de nata.

Finalment direm que, per terres catalanes, les conreades de manera ecológica són les que més s’assemblen a les d’abans.

Una maduixa amb llet | Pxhere

Altres denominacions

Maduixes amb llet: martolls amb llet (Alta Ribagorça), fragues amb llet (Alta Ribagorça, Pallars Sobirà, Alt Urgell), fraules amb llet (Llitera, Matarranya, País Valencià, Mallorca, Eivissa), majofas emb de lach (Perigord, Llemosí), fresas emb de lach (Llemosí), fresas emb de lait (Marca), fresas amb de lait (Borbonés), majofas amb de lait (Alvèrnia, Velai, Llenguadoc, Vivarés), ahragas dab lèit (Gascunya), fragas dab lèit (Bordelés), ahragues damb lèit (Vall d’Aran), fragas amb de lait (Agenés), majofas amb de lach (Carcí, Roergue, Gavaldà, Albigés, Vivarés), majofas amb lait (Comtat de Foix), majossas amb de lait (Vivarés, Valls Occitanes), majossas amb de lach (Delfinat), fragas ambé de lach (Comtat Venaissí, Provença), majossas embé de lach (Comtat de Niça), fresas con leche (comarques valencianes de parla castellana). ‘Maduixes amb llet’ és una denominació que es fa servir a Catalunya, el Baix Maestrat, l’Alcalatén i Menorca.

Maduixes amb nata: maduixes amb crema (Rosselló, Conflent, Capcir, Vallespir), maduixes amb cresp (Conflent, Alta Cerdanya, Vallespir, Alt Empordà), martolls amb nata (Alta Ribagorça), fragues amb nata (Alta Ribagorça, Pallars Sobirà, Alt Urgell), fraules amb nata (Llitera, Matarranya, País Valencià, Mallorca, Eivissa), majofas emb de crema (Perigord, Llemosí), fresas emb de crema (Marca), fresas amb de crèma (Borbonés), majofas amb de crèma (Alvèrnia, Carcí, Llenguadoc, Gavaldà, Albigés, Vivarés), majofas amb de burrada (Alvèrnia, Carcí, Roergue, Gavaldà), fragas dab crèma (Bordelés), ahragas dab crèma (Landes, Armanyac, Comenge), ahragas dab cresta (Landes, Bearn, Bigorra, Comenge), ahragas dab pinta (Bigorra, Comenge), ahragues damb pinta (Vall d’Aran), fragas amb de crèma (Agenés), majofas amb crèma (Comtat de Foix), majossas amb de crèma (Vivarés), majossas amb de crama (Delfinat, Valls Occitanes), fragas ambé de crèma (Comtat Venaissí, Provença), majossas embé de crèma (Comtat de Niça), fresas con nata (comarques valencianes de parla castellana). ‘Maduixes amb nata’ és una denominació que es fa servir a Catalunya, el Baix Maestrat, l’Alcalatén i Menorca.

Maduixes amb suc de taronja: martolls amb suc de taronja (Alta Ribagorça), fragues amb suc de taronja (Alta Ribagorça, Pallars Sobirà, Andorra, Alt Urgell), fraules amb suc de taronja (Llitera, Matarranya, País Valencià, Mallorca, Eivissa), majofas emb de jus d’irange (Perigord, Llemosí), fresas emb de jus d’irange (Marca), fresas amb de jus d’irange (Borbonés), majofas amb de jus d’auranja (Alvèrnia), majofas amb de chuc d’irange (Carcí, Llenguadoc, Roergue, Gavaldà, Albigés), fragas dab shuc d’irange (Bordelés), ahragas dab shuc d’irange (Landes, Bearn, Armanyac, Bigorra, Comenge), ahragues damb shuc d’iranja (Vall d’Aran), fragas amb de chuc d’irange (Agenés), majofas amb chuc d’irange (Comtat de Foix), majofas amb de jus d’irange (Vivarés), majossas amb de suc d’arange (Delfinat), majossas amb de suc d’irange (Vivarés, Delfinat, Valls Occitanes), fragas ambé de jus d’arange, fragas ambé de suc d’arange (Comtat Venaissí, Provença), majossas embé de suc d’arange (Comtat de Niça), fresas con zumo de naranja (comarques valencianes de parla castellana). ‘Maduixes amb suc de taronja’ és una denominació que es fa servir a Catalunya, el Baix Maestrat, l’Alcalatén i Menorca.

Maduixes amb sucre: martolls amb sucre (Alta Ribagorça), fragues amb sucre (Alta Ribagorça, Pallars Sobirà, Alt Urgell), fraules amb sucre (Llitera, Matarranya, País Valencià, Mallorca, Eivissa), majofas emb de sucre (Perigord, Llemosí), fresas emb de sucre (Marca), fresas amb de sucre (Borbonés), majofas amb de sucre (Alvèrnia, Carcí, Llenguadoc, Roergue, Gavaldà, Albigés, Vivarés), fragas dab sucre (Bordelés), ahragas dab sucre (Landes, Bearn, Armanyac, Bigorra, Comenge), ahragues damb sucre (Vall d’Aran), fragas amb de sucre (Agenés), majofas amb sucre (Comtat de Foix), majossas amb de sucre (Vivarés, Delfinat, Valls Occitanes), fragas ambé de sucre (Comtat Venaissí, Provença), majossas embé de sucre (Comtat de Niça), fresas con azúcar (comarques valencianes de parla castellana). ‘Maduixes amb sucre’ és una denominació que es fa servir a Catalunya, el Baix Maestrat, l’Alcalatén i Menorca.            

Maduixes amb vi: martolls amb vi (Alta Ribagorça), fragues amb vi (Alta Ribagorça, Pallars Sobirà, Alt Urgell), fraules amb vi (Llitera, Matarranya, País Valencià, Mallorca, Eivissa), majofas emb de vin (Perigord, Llemosí), fresas emb de vin (Marca), fresas amb de vin (Borbonés), majofas amb de vin (Alvèrnia, Carcí, Llenguadoc, Roergue, Gavaldà, Albigés, Vivarés), fragas dab vin (Bordelés), ahragas dab vin (Landes, Bearn, Armanyac, bigorra, Comenge), ahragues damb vin (Vall d’Aran), fragas amb de vin (Agenés), majofas amb vin (Comtat de Foix), majossas amb de vin (Vivarés, Delfinat, Valls Occitanes), fragas ambé de vin (Comtat Venaissí, Provença), majossas embé de vin (Comtat de Niça), fresas con vino (comarques valencianes de parla castellana). ‘Maduixes amb vi’ és una denominació que es fa servir a Catalunya, el Baix Maestrat, l’Alcalatén i Menorca

Nou comentari

Comparteix