“A Brunyola tota la vida el que s’ha conreat han estat avellanes”, explica a Vadegust Mercè Rubirola, la propietària de Mas Aulè. Aquesta finca és una de les quatre productores d’avellanes que formen part de l’Associació Avellana de Brunyola i Comarques Gironines.
L’associació va néixer l’any 2016 per a reivindicar l’origen i la qualitat de les avellanes produïdes per petites explotacions d’origen familiar arrelades al territori. A més, des del 2018 ofereixen el seu propi producte d’avellana torrada de Brunyola. Tot això ho han aconseguit gràcies a la col·laboració del Food Lab de Riudellots de la Selva (centre d’innovació alimentària de l’Ajuntament de Riudellots), on disposen d’equipaments culinaris i del registre sanitari necessaris per transformar i comercialitzar el fruit sec.
Per a Rubirola, el cultiu de l’avellana a Brunyola l’ha afavorit l’orografia particular de la zona i, al mateix temps, els avellaners han definit el paisatge d’aquestes poblacions. “Com que la majoria som petits productors cuidem amb molta cura els nostres camps. Crec que en temps de floració les nostres terres servirien per fer brodats o quadres”, diu, orgullosa, de la bellesa paisatgística que ofereix l’avellaner brunyolenc.
L’avellana de Brunyola es conrea entre les comarques de la Selva i del Gironès, en zones planeres situades al voltant del massís de les Guilleries. Concretament, la producció d’avellanes a Girona es concentra al municipi de Brunyola (que disposa de la meitat de les hectàrees dedicades a aquest conreu a la demarcació). Però també en altres municipis com són Amer, la Cellera de Ter, Sant Julià de Llor i Bonmatí, Anglès, Santa Coloma de Farners i Vilobí d’Onyar, Bescanó i Vilablareix.
El conreu de l’avellana al nord de la comarca de la Selva es remunta a l’any 1320, quan una avellaneda de Santa Coloma de Farners subministrava amb aquest aliment als habitants del castell de Brunyola. Tot i això, tal i com informen des de l’associació, no va ser fins a finals del segle XIX que es va establir al conreu d’aquest fruit sec al nord de la comarca de la Selva. La popularització de l’avellana va arribar a causa de la propagació de la fil·loxera entre les grans extensions de vinya del territori. Aleshores, molts pagesos van arrencar els ceps de les vinyes i, en el seu lloc, van plantar-hi avellaners.
Segons Rubirola, actualment hi ha una vuitantena de productors que es dediquen al conreu d’aquest fruit sec. Malgrat això, reconeix que no poden competir per volum amb la producció d’avellanes de Tarragona. “La nostra avellana per als experts és molt més dolça, saborosa i amb cos que la tarragonina. Però ells tenen la DOP i les hectàrees”, recorda Rubirola, fent èmfasi en el fet que a Girona hi ha menys de 1.000 hectàrees dedicades a la producció del fruit sec.
La varietat d’avellana més utilitzada a aquestes terres és la negreta, però també se’n treballen d’altres més antigues com el queixal. Sigui com sigui, les avellanes gironines amaguen dins la seva closca un sabor dolç, lleugerament torrat i untuós que es fa molt agradable al paladar.
