La patata de Prades és senyora de muntanya

A mil metres d'alçada, entre serres i boscos, amb terres, aires i aigües pures, es cultiva una patata quimèrica que tenim la sort de poder menjar i la responsabilitat de conservar

La patata de Prades, com diuen sovint en aquesta vila de muntanya del Baix Camp, “és més patata” que la resta. No és casualitat que sigui l’única trumfa catalana amb IGP i, en realitat, només cal tastar-la per entendre que es tracta d’una senyora patata, gustosa i ferma

El clima atlàntic de Prades, que es troba a mil metres d’alçada, és ideal per fer patates de primera. Com que hi fa fred i a l’estiu mai hi ha grans calorades, la patata creix a poc a poc i per tant acaba sent més consistent i gustosa. Se sembra a principis de maig i no es cull fins al setembre -manualment perquè no es faci malbé. És a dir, passa el doble de temps sota terra que les patates que creixen en climes més càlids, que són la majoria. A més, el fred també protegeix el cultiu de les plagues. La varietat utilitzada, la Kennebec, s’adapta molt bé a les muntanyes de la zona i, malgrat que doni poca producció, té molta categoria.

La puresa de l’aigua que s’utilitza per regar, que és lliure de nitrats, també influeix en la qualitat de la patata, així com la terra de la zona, que és arenosa i dúctil. Com que no és dura, la patata hi creix còmoda, al seu aire. La terra no la deforma, s’adapta al tubercle a mesura que va creixent i per tant la trumfa surt amb una forma arrodonida, gens boteruda.

Les patates de Prades tenen una pell molt llisa, dura i consistent. La carn és blanquinosa, de textura densa i amb un gust dolç i durador. A més, quan està cuita, té reminiscències a castanya. De fet, als boscos de Prades hi creixen castanyers.

Aquesta patata d’alçada va molt bé per cuinar guisats i estofats. Però és bona per a tot, també per fregir o per fer al forn. Eugeni Coll, productor i president del Consell Regulador de l’IGP, ens recomana tastar-la amb el trinxat i també de la manera més senzilla, bullida i amb mongeta verda.

On comprar-la i on menjar-la

Oficialment, la temporada dura des del setembre fins a finals d’any, però Coll ens anuncia que se’n podran trobar tot el gener i potser també el febrer. La patata es distribueix arreu de Catalunya però allà on és més fàcil trobar-ne és a la província de Tarragona. També n’arriben a Mercabarna i, de fet, Coll anima tothom a demanar-ne a la seva verduleria. “Si un detallista truca a la cooperativa, li podem passar el contacte del majorista de la zona perquè li porti les nostres patates”.

Es comercialitzen en bosses de paper perquè estiguin protegides de la llum i no es tornin verdes. També se’n fan xips!

Per evitar que es tornin verdoses pel contacte amb la llum, les patates de Prades no es comercialitzen en malles ni en bosses de plàstic sinó en bosses de paper. Pel mateix motiu, a casa cal conservar-les en un lloc fosc i fresc. És una mica més cara que les altres, tot i que les trumfes del Pirineu i les patates del Bufet ronden el mateix preu. A l’Agrobotiga de la Cooperativa, a Prades, es venen a 1,25 euros per quilo. Fora de la zona el preu puja uns cèntims més, segons el botiguer.

Des de 1990, cada setembre se celebra la Festa de la Patata, on se’n venen centenars de bosses i es fan concursos i degustacions. Quan és temporada, també se’n poden menjar a quasi tots els restaurants de Prades i a molts altres punts de la comarca.

La Festa de la Patata sempre se celebra a Prades el diumenge següent a l’11 de setembre. S’hi fan concursos i degustacions

Història sòlida, futur incert

La patata és un producte molt arrelat a la història de la vila. A principis del segle XX, el periodista Emili Morera ja en destaca la seva qualitat al llibre “Província de Tarragona”, que forma part de la sèrie “Geografia General de Catalunya”. També existeixen referències dels anys vint i se sap que durant la dècada dels 50, els comerciants de les comarques veïnes anaven en carro fins a Prades per bescanviar els seus productes per bosses de patates.

Als anys 60 i 70, es va poder augmentar la superfície de cultiu gràcies a les millores en el sistema de regadiu i a la perforació de pous. A més, va néixer la Cooperativa Agrícola de Prades, que avui en dia encara és l’encarregada de comercialitzar les patates. Actualment en són membres una dotzena de productors, és a dir tots els que s’hi dediquen en el marc de l’IGP excepte un, que va per lliure.

Malauradament, Coll alerta que el negoci va de baixa. Enguany, la producció haurà rondat els 50.000 quilos, mentre que l’any 2000, per exemple, se’n van produir 300.000 quilos. “Això és el que està passant a tot el sector agrícola. No hi ha relleu generacional perquè els joves prefereixen fer altres coses”. Si els catalans ens interessem pels productes de qualitat que dóna la nostra terra, si els anem demanant als nostres comerços de proximitat, potser aquesta tendència es podrà revertir.

Nou comentari