Potser l’afirmació del titular us sorprèn. Però així és. La recent publicació del nou Corpus de la cuina catalana, el llibre oficial que recull el receptari de la cuina a Catalunya, inclou el gaspatxo i, de facto, passa a formar part de la cultura gastronòmica del país, tal i com recull ‘La Vanguardia’. Aquest plat generava discòrdia entre els teòrics de la cuina catalana, ja que tot i no ser originari del nostre territori, s’ha convertit en un element essencial de la nostra gastronomia.
Des de la seva primera publicació l’any 2006, el llibre que recull tot el repertori de receptes catalanes només s’ha actualitzat dues vegades: l’any 2011 i ara. El debat a l’Institut Català de la Cuina entorn de quins plats s’havien d’incloure i quins no, va tenir com un dels seus protagonistes el gaspatxo.
Sí, és originari d’Andalusia, i es tracta d’una elaboració que preparaven les classes més baixes temps enrere. Més concretament, eren els antics pagesos i jornalers els que aprofitaven el pa sec de dies anteriors, el mullaven en aigua i el rebregaven a mà, barrejant-lo amb tomàquets també rebregats manualment, all picat en un morter, sal, oli, vinagre i, si les tenien a mà, algunes verdures o hortalisses picades, especialment, cogombres i pebrots. Aquesta qüestió dels orígens va ser el que tirava cap endarrere a molts teòrics.
El debat sobre el gaspatxo
El debat va començar l’any 2006, quan Toni Massanés, director de la Fundació Alícia, formava part de la direcció i coordinació del primer Corpus. En aquell moment, ell tenia la seva posició clara. En la presentació d’aquesta primera edició va sostenir: “El gaspatxo no es reconeix encara com a cuina catalana, però potser algun dia s’acceptarà, com en el seu moment es va incorporar el fricandó”. I afegia: “Presència en el temps i en el territori, aquesta és la clau”, no tant els orígens de les elaboracions o els seus ingredients.
Els criteris que s’han tingut en compte finalment per a introduir aquesta recepta en el nou Corpus de la cuina catalana i que han servit per a convèncer a les veus dissonants han estat tres. En primer lloc, existeixen referències escrites de l’elaboració d’aquest plat que tenen més de cinquanta anys d’història. A més, s’ha tingut present el fet que es prepara en diferents zones del territori. I, la tercera i última condició, s’ha enquestat a diferents persones que asseguren preparar el plat i que no tenen cap vincle familiar entre si.
