Avui parlem dels fideus de mar (‘carroers’ a Cadaqués i Llançà), una de les més rares criatures marines. N’heu menjat mai? Malgrat l’aprensió que us puguin produir, us ho recomano, són deliciosos. El fideu de mar és una anemone: una actínia o antozoo, un animal en forma de planta que, quan està viva, si et toca la pell et produeix una desagradable enrampada, ja que és urticant. Per això a les Balears és coneguda sota el nom d’ortiga de mar -i aquí és espècie protegida-, i a l’Alguer amb el d’ortigada.
El nom d’ortiga de mar, o ortiguilla, també el rep a Cadis. Hi ha la coincidència que -igual que els eriçons- els fideus de mar o ortigues són consumits tant a la Costa Brava i com a la costa gaditana. La mateixa coincidència -en aquest cas ben natural, per antigues afinitat político-culturals- es produeix entre alguns dels productes apreciats als Països Catalans i a la Provença. A Occitània (Midi francès) també són estimades les ortigas o orties de mer.
Els fideus de mar són un menjar delicat, que s’ha de consumir poc temps després que s’hagin tret de l’aigua. Són propis, en general, de l’hivern. La forma habitual de fer-lo és en forma de bunyols o crespells -però també en truites- i així ho han fet, tradicionalment, els pescadors de la Costa Brava. També es feia així a l’Alguer i a Mallorca, Menorca, etc. Aquí també les arrebossaven amb pa ratlla i, sovint, ho fregien amb llard o sèu negre (de coure les botifarres).
Cal recordar que l’associació del greix i la carn de porc amb certs peixos ha estat tradicional, sobretot en els de riu: recordem les tradicionals preparacions de la truita de riu amb cansalada o pernil.
