El te és una infusió i, per tant, la temperatura de l’aigua ha d’estar a l’entorn dels 85º. El temps d’infusió oscil·la entre els 3 i els 5 minuts. Si fem servir sobre, normalment ja indiquen aquest temps, que varia segons el tipus de te. Per als amants del te, que sovint s’oposen als del cafè, cal dir que també té cafeïna (popularment teïna). És la beguda més consumida al món per damunt de l’aigua, ja que, de fet, en molts països és una manera eficient de potabilitzar-la (pel procés d’ebullició).
El te a la manera anglesa es beu sol, amb sucre o sense, amb llimona o amb llet. Hi ha varietats -com el Darjeeling, per exemple, que pel seu perfum (en aquest cas bergamota), s’hauria de prendre sol-.
A la manera xinesa es beu sense res, ni sucre. A la Xina i a l’est d’Àsia, incloent-hi l’Índia, el te ja infusionat s’aprofita diverses vegades fins i tot en el decurs del dia. Tant al Japó com a la Xina, la cerimònia del te forma part de les belles arts. A Rússia, Turquia i països adjacents, se sol fer servir un samovar, a fi d’escalfar l’aigua i servir-lo.
El te a l’estil del Marroc i del Magrib en general és bullit, i es beu ben calent en uns petits gots de vidre, decorats amb flors, sanefes, etc., de colors o tallats de forma senzilla o molt rica, segons la casa i les circumstàncies. Alguns, com les tasses de te que es troben a Turquia, tenen un contenidor, un anell o un adorn metàl·lic, sovint treballat. Actualment tot aquest material es ven aquí, a les botigues regentades per marroquins. Donat que el te crema, s’ha d’agafar, amb un certa traça, amb les puntes dels dits i beure’l xarrupant sorollosament; d’aquesta manera, l’aire que acompanya la beguda és un refrigerant natural. Les cases benestants disposen d’un complet joc per al te, més o menys ric, que comporta:
– Diverses teteres metàl·liques, de plata o llautó, normalment d’uns 3/4 d l de capacitat (les famílies, i els amics, al Marroc, són nombrosos!)
– Gots de vidre, amb dibuixos o tallats
– Capses de fusta, ricament treballades, per al te i el sucre, o bé pots cilíndrics de metall, ricament treballats. Les dels homes del desert solen ser de fusta pintada
– Bols per a la menta
– Safates metàl·liques, normalment de coure o de llautó treballat. En cal, almenys, una de grossa per a les teteres i els gots, i una de petita, els pots, per al te i el sucre. Un samovar (marroquí, turc o rus) delicadament treballat (si bé ara ja quasi no s’estila).
Al peu del treball, i de forma cada cop més generalitzada, el te s’elabora de forma més senzilla, només amb una tetera, que es fa bullir amb l’aigua, el te, la menta i el sucre.
Naturalment, els autèntics amants del te fan servir te a lloure, que es pot comprar en les cada cop més freqüents botiges especialitzades que hi ha al nostre país. Hi podem trobar diverses varietats de te: vinesos, verds i negres, fumats, perfumats amb herbes, espècie o fruites, de l’Índia, de Sri Lanka, etc. Actualment a la Catalunya Nord s’està treballant en la producció local de te (en hivernacles).
Hi ha infusions que es fan passar per te, però que, a dreta llei, no ho són, com ara el te de roca o el roibos (“arbust vermell”, en afrikaans) ara molt popular. El roibos (com cal escriure-ho en català ) és anomenat també te Vermell, un nom confusionari ja que hi ha un veritable te xinès amb el mateix nom. El mateix s’escau amb la flor d’hibisc, una infusió popular a Egipte i altres països africans. O el Kombutxa, ara molt de moda, un te fet a partir d’un fong dit manxú o xinès. Se li atribueixen tres origens: xinès, japonés -d’on ens ha arribat el nom- i rus.
Totes aquestes infusions, sobretot de cara a l’estiu, també es consumeixen fredes o gelades. Als súpers hi ha una generosa oferta de tes envasats per prendre freds.
