A moltes llars catalanes, el pollastre Pota Blava és el gran protagonista del tiberi nadalenc. Aquesta raça originària del Prat del Llobregat té una carn fina i melosa, poc greixosa, de gust intens però elegant i amb aroma de fruita seca.
Les condicions de criança són la clau per obtenir un pollastre especial que té IGP des del 1996. Aquestes gallines s’alimenten sobretot de cereals, creixen amb espai i tenen un cicle de vida molt més llarg que les convencionals. El pollastre ras que trobem normalment al supermercat ha estat criat en un mes, mentre que el Pota Blava triga fins a 6 mesos a adquirir un pes adequat i per tant té una carn més consistent i sofisticada.
L’any 2018 se’n van vendre 7.000 unitats, el 35% durant la temporada de Nadal. Els seus productors fan l’agost al desembre però fins fa només cinc anys aquest percentatge era del 85%. Últimament aquest producte ha pres molta embranzida i ja funciona bé tot l’any. El preu no puja per Nadal però és diferent segons la varietat. Un mascle costa de 40 o 50 euros mentre que la polleta, que és la femella, ronda els 20 o 30 euros. El més car és el capó, un mascle castrat que costa al voltant de 100 euros i que cal demanar per encàrrec. És molt gran i, com que té una mica més de greix que el pollastre, la seva carn és encara més melosa.
El Pota Blava pot trobar-se a moltes carnisseries i parades del mercat. A més, com que té una bona xarxa de distribució, és habitual que els clients en demanin per encàrrec a la pollastreria de confiança. Arriba ràpid. També se’n troba tot l’any a restaurants, sobretot del Prat i de Barcelona. I naturalment a la Fira Avícola del Prat, que es va celebrar a mitjans de desembre i va tenir més de 80.000 visitants. Enguany s’hi van vendre diversos centenars de peces d’aviram i es van exhaurir tots els productes fets amb el pollastre local. A més, al pavelló gastronòmic es van servir 500 menús que tenien el Pota Blava i la Carxofa Prat com a ingredients principals.
Una raça persistent
El Pota Blava té una planta espectacular, sobretot la varietat lleonada. Coronat per una cresta alzinada de cinc o sis punxes, és alt i poderós, amb un coll de cavall, un plomatge encès de color de fulla de tardor, una cua pomposa i testa, unes cuixes llargues i atlètiques i unes potes blau pissarra que semblen de dinosaure. Com a ornament, té unes orelletes blanques que destaquen com arracades tribals i unes barballeres llargues i fines. La varietat blanca també té unes qualitats gastronòmiques excel·lents i unes característiques físiques similars a la lleonada excepte pel fet que tot el seu plomatge és blanc.
La raça rústica i mediterrània del Delta del LLobregat fa segles que és valorada. A l’Edat Mitjana, els comtes de Barcelona ja acceptaven de bon grat que els pagesos de la zona paguessin els impostos amb els seus pollastres i capons. A finals del segle XIX, la Raça Prat va començar a definir-se i a seleccionar-se gràcies a un grup d’avicultors liderats per Salvador Castelló, un zoòleg i enginyer agrònom que va ser una figura clau en la definició de l’avicultura moderna catalana.
Tant l’Exposició de Barcelona de 1899 com la de París l’any 1900, van comptar amb aviram del Prat. Ja al segle XX, Castelló va aconseguir que la raça fos reconeguda per l’Entesa Europea d’Avicultura i, a partir d’aquí, va treballar per la seva divulgació presentant-lo a concursos i exposicions d’arreu del món. En aquesta època, el pollastre del Delta es podia trobar arreu dels Països Catalans i es va començar a estendre per Europa. Amb el temps, fins i tot va fer forat al mercat de Sud-amèrica, especialment a l’Argentina i a l’Uruguai, on aquest pollastre era conegut com la Catalana de Plata.
Diverses explotacions avícoles del Prat van criar aquesta raça durant dècades, sobretot la granja de la família Colominas, que va anar millorant-la genèticament a través de la selecció. De fet, l’ajudaven els veïns de la vila que tenien galliners als seus jardins. Per exemple, els pares de la Lola Malet, una àvia que ens rep al mas on va néixer, al centre del poble. “Recordo que la senyora Rosa, de la Granja Colominas, ens regalava pollets. Quan creixien una mica, venia i s’emportava els més bonics per fer els seus encreuaments. La resta, és clar, ens els podíem quedar. Ens els menjàvem i alguns els veníem al Marcelino, que cada any se n’emportava uns quants”.
Als anys 60, la proliferació de les gallines híbrides -molt ràpides de criar i amb un preu de mercat molt més baix- va fer entrar en decadència la comercialització del Pota Blava, que finalment va desaparèixer de les granges. La de la família Colominas va tancar.
Afortunadament, les famílies del Prat que tenien gallines al jardí van seguir criant-ne per al seu propi consum -com havien fet tota la vida- i, el més important, sense barrejar-les amb races foranes. No ho feien amb estratègia selectiva, però gràcies a la seva feina, l’any 75 les institucions van poder sumar esforços per iniciar el procés de recuperació del pedigrí Prat. Deu anys més tard, es constituïa l’Associació de Criadors, feta amb aquests avicultors amateurs però, d’alguna manera, experts.
Paral·lelament, Amadeu Francesch, que era biòleg de l’IRTA (Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries), es va endinsar en un projecte que el va tenir ocupat durant deu anys: millorar genèticament unes poblacions de Raça Prat per donar viabilitat comercial als pollastres. El 1996 va obtenir un mascle millorat que creix una mica més ràpid que el tradicional i que dóna més carn, alhora que manté unes qualitats gastronòmiques extraordinàries. Aquell mateix any, el Pota Blava va rebre el segell IGP per part de la Unió Europea.
Jardins mendelians
Per molta IGP que tinguessin els seus pollastres, els criadors de la vila no tenien estructura per muntar un negoci amb cara i ulls. Només tenien galliners als patis de casa seva. Manel Torres, que era propietari d’una granja al Prat, va accedir a afrontar el repte de donar sortida comercial als pollastres locals. “Em van enredar”, ens diu fent broma. Ara ja fa més de 30 anys que la Granja Torres ven el Pota Blava i, de fet, és l’única que ho fa amb el segell IGP.
Ara bé, no són els únics que crien la Raça Prat. El perfeccionament del llinatge s’esta realitzant gràcies a l’ajuda de cinc dels deu membres de l’Associació de Criadors. Amb el lideratge de l’empresa biològica Aviraut, aquests veïns del Prat col·laboren en l’elaboració d’un llibre genealògic que permet dirigir la millora de l’estirp. Els tècnics d’Aviraut visiten periòdicament aquests galliners urbans i trien els millors exemplars perquè es reprodueixin entre ells. D’aquesta manera, esmolen generació rere generació l’estètica de la Raça Catalana del Prat.
En aquests jardins mendelians s’hi cria i selecciona el que s’anomena la línia tradicional de la raça. Algunes de les femelles tradicionals s’envien a la Granja Torres, on es reprodueixen amb els mascles millorats perquè en surtin els pollastres comercialment viables que podem trobar al mercat. Els pollastres tradicionals no es venen, les famílies que els crien se’ls mengen o en donen al seu entorn més pròxim. Això, però, podria canviar aviat.
Fa dos anys que l’Associació de Criadors Raça Prat gestiona un galliner públic als afores de la vila. Actualment, té una cinquantena d’animals i la idea és que aviat s’hi puguin muntar visites escolars. Valentina Guisado, que presideix l’associació, espera que això generi interès entre els més joves. La raça s’ha pogut mantenir al llarg dels anys gràcies als galliners dels masos del poble i tem que les noves generacions no prenguin el relleu. També ens explica que els pollastres del galliner públic -finançat per l’Ajuntament del Prat-, podria arribar a comercialitzar els seus pollastres, encara que sigui a petita escala.
Segons la criadora, el pollastre de la Granja Torres és el segon millor del món. El Pota Blava tradicional, diu, és més gustós que el millorat perquè triga més mesos a créixer i perquè, com que és més prim, té una carn més enganxada a l’os. “És com l’espatlla del pernil, que és més petita que la cuixa però té un gust més intens”. De moment, haurem d’esperar per poder fer les nostres pròpies comparacions.
A la fira anual, aquests criadors tradicionals exposen els galls i les gallines. Cada any se celebra un concurs per triar l’exemplar amb l’estètica més perfecte. Com a bons germans, els criadors es reparteixen els diners del premi, guanyi qui guanyi. Mai han criat gallines per diners, mai n’han tret cap benefici econòmic. Ho fan per continuar la cadena iniciada pels seus progenitors i conservar el pollastre que han menjat des de petits.
