El cremat és una beguda de fortes arrels catalanes però que, pels seus ingredients i el seu clima, evoca un mític i paradisíac món tropical: aiguardent de canya o rom, sucre i cafè. Poques begudes tenen una composició tan reeïxida. Ens recorda l’antiga tradició dels “vins calents”, les meigas de la queimada gallega o els grogs o antigues begudes de pirates.
El món de les noves havaneres catalanes evoca l’ambient caribeny, com es pot veure a la lletra de l’havanera d’Ortega Monasterio “El meu avi”:
Quan el català sortia a la mar,
els nois de Calella feien un cremat.
Però no solament els de Calella: els pescadors de Cadaqués i Port Lligat, i de tota la costa, quan tornaven de pescar a les 5 del matí elaboraven aquest cremat reconfortant, a part que no manca mai a les reunions festives a la taverna, a redós del cant de les havaneres i les cançons de taverna.
És una recepta que no acostuma a aparèixer als receptaris, i s’ha transmès per tradició oral.
Paral·lel al Cremat hi ha el “carajillo”, deus begudes emparentades. El meu avi se solia cremar el rom, en una copa de vidre gruixut, afegint-hi cafè, un costum antic. El “Carajillo” (nom d’origen espanyol amb una al·lusió a l’ òrgan sexual masculí, segons uns, o originat de l’expressió “corajillo”, segon altres; tot i que una altra tesi, ben versemblant, vindria de l’expressió catalana “posa’m un cafè que ara guillo”, que deien els obrers barcelonins de la construcció d’una infraestructura pública) sembla prou evident, que és una beguda d’origen català. Tot i que el més normal és prendre-la després d’un àpat, hi ha gent que la beu a mig matí, sobretot a l’hivern.
També se’n diu cigaló, paraula viva però que, originàriament, es referia a “una copeta o gotet de licor” (DCVB), i està documentada almenys des del 1906, ja que en parla l’escriptor Emili Vilanova (1840-1905, Obra completa, 1949), que segur que el prenia amb els seus amics a les famoses tertúlies que freqüentava al Cafè Nou o al Suís, a Barcelona. Cal dir que la combinació de cafè amb algun licor no és pas exclusiva dels Països Catalans: ho trobem a Itàlia (corretto, amb grapa), a França (amb algun tipus de brandi o conyac) i a Irlanda (amb whisky).
Al País Valencià es va arribar a fabricar un “Carajillo” embotellat (destil.leries Juan Segarra, Xert): tenia cafè, rom i sucre, amb 30º, i era paral·lel al “cremat”, que es coneix també en aquesta zona, així com a la de la Costa Brava (si bé originàriament, el cremat català els mariners el feien amb aiguardent de canya). De fet, el cremat dels pescadors balears, catalans i valencians, és paral·lel al carajillo, ja que sempre inclou cafè, així com rom o aiguardent, i a vegades brandi. Hi ha elaboracions valencianes (i alguna de balear) tradicionals de tipus industrial, a part de l’esmentat “Carajillo”, com són el “Calmant” “Crema de cafè” o el “Licor de cafe” o “Cafè licor”, tan típic de les festes de Moros i Cristians.
La gent d’abans sempre en bevia de rom, però molta gent ja s’ha passat a l’anís i, cada cop més, al brandi o “conyac”, i ara al whisky, la crema de whisky i altres. Abel Mariné, un dietista rigorós i savi (“EL Punt Avui”, 7.12.12), diu que “l’anís és un licor, és a dir, una beguda d’alta graduació, en principi dolça”, i per això el diferencia (com tots els “licors) dels aiguardents, destil·lats o alcohols blancs -grappa, marc, orujo, bagaço, cachaça, palinka… o de color de fusta, com el brandy, el whisky, calvados).
Ingredients
(per a uns 2 gotets per persona, comptant-n’hi uns 12)
1 l d’aiguardent de canya
1 canó de canyella
2 peles de llimona
150/200 g de sucre (normalment, una culleradeta per got de cremat)
12 grans de cafè
2 o 3 tasses de cafè
Elaboració
Aboqueu l’aiguardent de canya en una cassola de terrissa, així com el sucre, els grans de cafè , les peles de llimona i la canyella. Ho enceneu i ho aneu remenant fins que la mixtura quedi reduïda 1 2/3 parts, aproximadament (uns 15 minuts de combustió, més o menys, i quan lalcohol s’ ha reduït força). Quan creieu que està a punt, ho apagueu tapant la cassola o, simplement, afegint-hi les tasses de cafè. Serviu-ho tot seguit.
Notes
El cremat, correntment també es fa amb rom negre, daurat o “intens”, però els pescadors el feien amb aiguardent de canya, un producte més senzill i adequat per cremar que no pas el rom, que es pot beure directament.
No hi afegien mai ni brandy ni altres licors.
A vegades es cremava el rom amb cafè de forma individual, en una copa gruixuda especial.
Begudes similars al cremat es troben a Torrevella -zona hispanoparlant del País Valencià, però amb tradició de cant d’havaneres- i a Menorca -“calent”-. Al País Valencià, i especialment a Alcoi s’elabora el “Cafè licor”, amb ingredients similars, tot i que se sol beure fred.
