Les coses han canviat. Ara, la majoria d’aliments amb sabor de vainilla contenen un saboritzant artificial, anomenat vanil·lina. Però en el passat aquest boníssim sabor s’obtenia addicionant a les receptes unes gotes de castoreum, una substància procedent de les glàndules anals dels castors, a la qual també se li conferien propietats curatives.
Per aquest motiu, la seva caça indiscriminada va aconseguir taxes que van posar a aquests animals en greu perill d’extinció. Avui dia, gràcies a les campanyes dirigides a la seva conservació, la majoria d’espècies es troben catalogades com a estables en la Llista Vermella de la Unió Internacional per a la Conservació de la Naturalesa, tal i com recull Hipertextual.
Tot i això, es continua utilitzant encara per a donar sabor de vainilla en alguns àmbits de la indústria alimentària. Ja no és el saboritzant predominant, però encara podríem trobar-lo en algun producte.
El castoreum que s’usa per a donar sabor de vainilla és una secreció oliosa de les glàndules anals del castor, utilitzada per ell, tant per a empolainar-se com per a marcar territori. Diversos estudis sobre aquest oli han trobat en la seva composició fins a vint-i-quatre compostos diferents, en els quals destaquen algunes feromones, com el catecol, alcaloides com la nupharamina, i altres substàncies, com la salicilina, precursora del famós àcid acetil salicílic.
És precisament aquest últim ingredient el que es vincula amb l’ús tradicional que s’ha donat a aquesta substància durant milers d’anys per al tractament de diferents malalties. En l’actualitat totes les aplicacions mèdiques han caigut en desús per falta d’evidència científica, per la qual cosa només es continua usant en alguns remeis homeopàtics.
