A la vila costanera de Caldes d’Estrac (Maresme), entre cases amb història i aroma de mar, fa menys d’un any que ha obert un local que sembla trasplantat d’un barri “it” de Barcelona, Madrid o Berlín. Es diu Casaloco i no és només un restaurant: és una declaració d’intencions.
El projecte el lidera Enrique Calzado, que va començar a Inditex però va decidir deixar la moda per formar-se a l’escola Hofmann. “M’agrada compartir. Aquesta és la meva manera de ser: amb els peus a terra, però amb alçada de mires”, explica. Viu a Sant Vicenç de Montalt i defensa una imatge cuidada, coherent amb un espai on tot està pensat fins a l’últim detall.
El vermell domina el local. “És foc, és energia, transmet alegria i emoció”, detalla. A les parets, obres d’artistes del Maresme -amics seus- i peces de poesia visual que juguen amb l’absurd i les referències culinàries. La casa, amb volta catalana i un pati interior que recorda els andalusos, és un dels grans encerts: a l’estiu s’hi pot allargar una cita o una trobada sense mirar el rellotge.
Casaloco proposa experiències: nits clandestines d’estil speakeasy, vermuts musicals o xefs convidats que aporten producte i trajectòria, com els embotits d’Olot. “Volem ser un espai de trobada, no només un lloc on venir a menjar”, defensa Calzado. Les barres i les taules compartides reforcen aquesta idea de comunitat.
La carta és canalla i desenfadada. La gilda n’és protagonista, però reinterpretada. Un clàssic que s’ha revisat per fer honor d’aquesta tradició encurtida de bar. La Gilda Charo amb seitó, anxova, formatge i envinagrats; la de salmó amb mostassa d’anet; o la de pop amb patata i pebre vermell de la Vera.
A l’apartat de “picar”, conviuen el pastís de morcilla amb poma, pinyons i pebrot del piquillo; la botifarra medieval amb foie i ceba caramel·litzada; o la taula d’embotits Corominas. També hi ha espai per a les ensaladilles —de llagostins o la rosa amb remolatxa i pinya— i per als montaditos amb personalitat: el “serranito” reinterpretat amb llom ibèric d’Olot i allioli; l’albergínia amb Comté i confitura de figues; o les mandonguilles amb salsa d’ametlla i safrà.
“El 80% dels vins són catalans i de km 0, amb alguna excepció”, subratlla. La carta de vins és extensa i pensada per donar entitat a les tapes, per convertir el mos en experiència. “Quan vaig conèixer el producte català, me’n vaig enamorar”, admet.
La resposta del públic ha estat immediata i sobretot del local. “Hi ha gent feliç i ja tenim clients habituals”, celebra. Potser perquè Casaloco combina el vi bo, la cuina amb caràcter i un entorn preciós. O potser perquè, com el seu nom indica, té aquell punt bohemi i esbojarrat que fa que sempre hi passin coses. A Caldes, el vermell ja no és només un color: és una manera de viure la gastronomia.
