El sistema alimentari mundial del segle XXI ens ha instal·lat, com a consumidors mal·leables pel màrqueting de les grans corporacions, en un multivers culinari distòpic. Menjar de tot i a tot arreu del món (i en qualsevol moment de l’any) sembla ser el resultat de la revolució globalítica, força menys sana que la revolució culinària neolítica. En aquest malson diari saturat d’informació, tal com el pateix Evelyn Quan Wang a la pel·lícula del mateix títol que aquest article, no sabem com despertar o trencar les connexions de la cadena alimentària amb aquest univers paral·lel on habiten els diners i els guany econòmics.
Actualment, qui ho pot pagar, pot menjar en qualsevol lloc del món productes i receptes de qualsevol altre lloc del món. I qui no ho pot pagar es veu abocat a menjar productes de baix cost, sempre ultraprocessats, amb efectes nocius i addictius pels seus infants. Les ofertes d’hipermercat els hi han fet oblidar que la gran cuina familiar, tradicional de cada territori, sana i identitària, es basava precisament en sublimar la carestia a partir d’ingredients assequibles. La sopa d’all, la gran cuina catalana dels llegums, els menuts, infinites receptes vegetals, les conserves casolanes o tots els plats de relleus (sembla més lluït com a leftover cuisine, a l’igual que amb altres neologismes) en són alguns exemple perduts.
L’ingredient més car del món
Aquesta desaparició és deguda a l’absència de l’ingredient més preuat, imprescindible per totes les receptes de cuina del món: el temps. No hi ha cap recepta que no inclogui el temps en més o menys quantitat. De fet, podríem establir una relació inversament proporcional entre el temps i el preu real d’una recepta. Per aquest motiu, us recomano que consumiu molt temps en cada plat. Aquest dispendi ja comença a l’hora de comprar. Necessiteu fer una mica d’exercici saludable per visitar a cada petit comerciant, productor o la clàssica botigueta en perill d’extinció per escollir els millors productes de temporada en petites quantitats, sense malbaratament. I, també, per deixar-vos aconsellar i socialitzar una mica la vostra alimentació. Segur que hi trobeu millors consells que a TikTok. Aquest temps invertit promou de ple l’economia circular: allò que es coneixia com a karma gastronòmic o, en refranyer català, tal menjaràs, tal trobaràs.
Tots aquests actes previs al fet de menjar poden ser revolucionaris. Decidir què menjareu per sopar és un acte polític: a qui financeu amb la vostra compra online? Com s’ha produït l’alvocat que esmorzareu? Quina comunitat indígena surt dràsticament perjudicada per la vostra afició als superaliments? Com augmentarà el risc d’incendi per comprar xai congelat de Nova Zelanda enlloc del català? On contamina i destrueix ecosistemes el salmó de piscifactoria? Els hi esteu donant algun futur a les noves generacions de pescadors, pagesos, ramaders i productors de la nostra terra (recordeu que si els hi doneu diners, podran ser clients vostres, vist des d’una òptica mercantilista)?
En un altre dels universos paral·lels podem entendre perquè els plats són tradicionals d’un territori concret del món. Se’n diu adaptació al medi i era l’estratègia alimentària que, tot cuinant, ens va fer homes i va permetre desenvolupar el nostre cervell. Tots tenien una funció nutricional íntimament lligada a les condicions ambientals de cada comunitat. Incorporar tradicions foranes sense treballar aquest cervell espatlla segles de selecció natural. Copiar bones idees d’altres cuines és intel·ligent i s’ha fet sempre: totes les tradicions han estat innovació en algun moment. Incorporar ingredients que s’adapten a la nostra terra, com el tomàquet d’Amèrica, és l’essència de de l’Homo Coquinans. Moure 9500 km espàrrecs del Perú per omplir lineals de supermercat és l’inici de l’Homo rapax o depredador.
Els petits canvis són poderosos
La frase final del Capità Enciam dels anys noranta segueix vigent. No podem impedir que les multinacionals es vulguin enriquir a costa de la nostra salut. L’administració pública tampoc farà res per regular aquest desgavell distòpic, sociosanitàriament ruïnós i directament relacionat amb l’emergència climàtica. Però nosaltres sí que som poderosos amb aquestes petites decisions. La cuina és una arma carregada de futur. Convertir-ho en tendència és subvertir l’ordre establert. Proveu un petit experiment: mireu què teniu a la nevera o al rebost i consulteu a la intel·ligència artificial quines receptes es poden cuinar amb ells. Us sorprendreu de les possibilitats i el preu. O pregunteu a la vostra àvia, sistema tradicional i molt més enriquidor. I si necessiteu novetats o exotisme, agafeu un bon llibre de cuina catalana tradicional per comprovar la gran quantitat de plats interessants, saludables i econòmics que no mengeu a diari per oblit generacional o suposada manca de temps. Aquest temps per cuinar que els metges de família ens haurien de receptar o nosaltres apuntar a l’agenda enlloc d’altres foteses.
Al final, descobrirem que la cuina que menyspreàvem fins ara, enlluernats per sushis de supermercat, tacos precuinats, pizzes congelades, croquetes d’additius, nuggets misteriosos, happy burgers, fruites i verdures plastificades o pollastres a preu de pinso, era l‘única que valia la pena, ens feia feliços, socials i amb una identitat tant important com la llengua. Tal com li passa a la protagonista d’Everything Everywhere All at Once amb la seva vida.
