Si ens posem a gratar la història de les sopes, els ranxos i les escudelles populars de casa nostra és impossible que no aparegui. El Ranxo de Capmany és dels representants vius que acumula més anys fent bullir l’olla de la família. “El problema amb la datació de les escudelles populars és la manca de documentació perquè no eren actes que es deixessin per escrit, o bé no n’han quedat referències”, explica a Vadegust Judit Pujadó, historiadora i autora del llibre Catalunya bull, que, tot i això, ha recollit grans quantitats de dades de la curiosa tradició de repartir menjar bullit, entre els veïns i veïnes, que tenen nombrosos municipis de punta a punta del país.
Però per saber-ne més, del Ranxo de Capmany, un bon coneixedor n’és l’historiador local Climent Llosa que destaca que “sobretot a llocs on hi havia castell, com per exemple Verges, Vidreres o Capmany, el senyor feudal reunia els vassalls el dimarts de Carnestoltes i els convidava a un perol de mongetes, carn, verdures i arròs”. I afegeix: “El ranxo ve d’aquí, era una obra caritativa per la gent pobra”. Amb el temps ha anat evolucionant i la gent el consumeix independentment del poder adquisitiu com una espècie de reivindicació festiva per mantenir viva la flama d’un foc que encara no s’ha apagat. Llosa ho descriu amb una passió infranquejable quan assegura que fins i tot el 1936 es va fer perquè la Guerra Civil va esclatar a l’estiu i el ranxo es reparteix pel febrer: “Tinc la foto d’aquell any”.
Una il·lusió més gran per Climent Llosa, encara, i que es fa extensible a tots els que estimen el poble, és haver trobat un document notarial que parla del Carnestoltes de Capmany datat en ple segle XVIII, concretament, del juliol de 1763. “Una de les dates més antigues que s’han trobat i que, a més, amb document notarial no hi ha gaires festes del ranxo a Catalunya que ho tinguin”, assegura Climent. Ara fa un temps que l’historiador ha cedit les corretges de la presidència de la Comissió del Ranxo de Capmany, a Xavi Rodà; i ho ha fet amb el convenciment mesurat de qui deixa en bones mans el tresor preuat d’una herència al servei del manteniment i la conservació.
“Som conscients que és una festa tradicional que fa molts anys que es fa, que hi participa molta gent i que ha de continuar”, descriu Xavi Rodà, actual president de l’associació local històrica. Tant és així que ell sempre ha vist com es fa la recollida el diumenge abans de Carnestoltes, que consisteix a passar per les cases a arreplegar el que la gent dona per coure: arròs o verdures de l’hort, entre altres. “Ara ens hem modernitzat i també ens donen diners”, deixa anar el president, convençut que la tradició de repartir el menjar cuit de manera altruista i gratuïta a la plaça el dia que precedeix el Dimecres de Cendra es continuarà fent any rere any. Una voluntat a prova de bombes que ni la mateixa Covid va poder aturar quan davant dels estralls de la pandèmia el poble empordanès va encendre el foc i, sense repartir-la, la va coure de manera simbòlica, explica.
El Ranxo de Capmany es cuina amb passió, peroles d’aram i foc de llenya. D’allà surten unes 600 racions que es reparteixen de manera totalment solidària a la plaça Major del municipi cada dimarts de Carnestoltes. La base nutricional del plat està composta de bones dosis de patates, mongetes, arròs, costelló de porc, costelló de vedella i salsitxes, amb una mica de sofregit a base de ceba, alls, tomàquet i julivert. Una comunió que es degusta amb comunitat, s’acompanya de bon vi i fa d’avantsala a la Quaresma, el període on tradicionalment l’estómac està sentenciat a fer dies de bondat, allunyat de la permissivitat i els excessos.
Malgrat que l’alta gastronomia li hagi donat poc valor fins ara, la càrrega centenària del costum campmanyenc és incontestable. Ho saben bé des de la Federació d’Escudelles, Ranxos i Sopes Històriques de Catalunya, l’entitat-paraigua que vetlla per la preservació i promoció de les celebracions a tot el territori. Jordi Presas, el seu president, qualifica l’àpat amb peroles més multitudinari de l’Alt Empordà com “un dels històrics” i en destaca el caràcter únic per estar vinculat tradicionalment amb la participació de dones i, al mateix temps, per l’hora poc habitual en què es reparteix. “Si dimarts de Carnestoltes algú va a Vidreres, Verges o Castellterçol pot menjar ranxo per dinar i acabar el dia a Capmany i que li’n donin per sopar”, posa sobre la taula Presas, per aquells a qui, quan es tracti de ranxo centenari, no en tinguin prou amb una tassa.
