El moment concret que vam deixar de menjar truites de farina per menjar pancakes no el sé exactament. El que si recordo són les estades a casa la padrina. “Teniu truita de farina per esmorzar”, deia ella quan ens despertàvem amb el meu germà després d’haver dormit moltes hores. A casa els avis, els petits sempre dormien moltes hores, abans. El cas és que sense veure-les venir arribaven les truites fumejant als plats. Majestuoses, immenses, lleugerament torrades, suaus i espectaculars. Quin esmorzar més bo, dèiem.
La padrina era qui les feia més bones. Imitar la tècnica era complicat. La farina de la padrina, l’aigua de la padrina, els ous de casa de la padrina, l’oli d’oliva argudell de la padrina, la sal gruixuda de la padrina, la paella de la padrina, la mà trencada de la padrina. Tot funcionava com un rellotge suís fins a l’arribada d’Internet, va ser un procediment suau, precís i estratègic. Primer va entrar Google, després Fotolog, en acabat Facebook i, finalment, Instagram i Tiktok. Van entrar sense agressivitat, però un toc de canell suau va convertir la truita de farina en una xinxeta al cul, un dinosaure que s’extingia a poc a poc.
Havia arribat el moment indeterminat. S’havien de substituir dietes. Canviar les truites de farina per pancakes i crepes. Limitar l’ús de l’oli d’oliva per atorgar a la mantega el poder que es mereixia, que li havia manllevat el Mediterrani. També s’havia d’arreglar la presència, la truita de farina era un plat poc vistós, pobre i gens fotogènic. Calia un producte ple de maduixes que no fossin de temporada, blueberrys -o nabius-, xarop de sucre, Nutella i crema de cacauet. Salses lliscoses, toppings vermells. Calia color, passar del blanc i negre a la televisió en streaming.
Tothom sabia que el moment arribaria. Que un plat econòmic, senzill i contundent tindria els dies comptats. Era la crònica, perfecta, de la mort anunciada de Gabriel García Márquez. Que es pogués estirar un ou afegint-hi aigua i farina, sense més esforç, no podia ser legal. Eren ingredients massa fàcils de trobar en una nevera d’una casa humil, calia extravagància. “Antigament, en el sistema de la modèstia del país, es feien truites de farina”, havia deixat per escrit, premonitòriament, Josep Pla. Ja no estàvem a la postguerra, senyors i senyores, estàvem al postcovid, teníem internet.
Malgrat tots els tots, sempre hi ha arqueòlegs de la nostàlgia, dinosaures que han quedat atrapats en el passat fantàstic de la memòria, oliveres que han estat arrencades pel corrent pragmàtic del riu de l’evolució i remunten la força de l’aigua per posar les arrels a recer. Són les heroïnes del Greenpeace de la cuina tradicional, les padrines. Els gladiadors i gladiadors de piulades de #savethefloueromelette a la xarxa X, els nets i netes. En definitiva, grups d’humans humils que miren la televisió en streaming i gestionen la nevera i mengen pancakes sense deixar morir el tacte, l’olor, la mirada, el soroll, el gust de la infància; les truites de farina que feia la padrina per esmorzar.
