Del reguitzell de plantes que els humans coneixem amb el sobrenom de males herbes, probablement la més representativa, la que té merescuda la inclusió a la llista, és l’ortiga. Per qui no tingui el plaer de conèixer-la diríem que és la medusa de terra, una planta que cal evitar tocar si no volem que els pèls que la cobreixen impactin en la nostra pell en forma d’inflamació i de coïssor poc agradable. D’aquí que antigament fos coneguda com la “planta dels cecs” perquè es podia i es pot identificar amb el tacte.
La medusa d’arrels és coneguda en llatí com a Urtica i a Catalunya tenim la sort de tenir-ne diferents varietats, entre les quals n’hi ha una de grans dimensions, l’ortiga grossa (Urtica dioica), i una de més petita, l’ortiga menor (Urtica urens). Això sí, independentment de la magnitud, ambdues: piquen quan les toquem, són resistents, estan adaptades al clima mediterrani, són difícils d’erradicar i, sobretot i el que ens ocupa, són bones per menjar.
Sí. Per sorprenent que pugui semblar, són comestibles i, per a més inri, existeix una multitud inacabable de maneres de cuinar-les en diferents receptaris. La Montserrat Enrich, autora del blog Gastronomia Salvatge i experta en usos de plantes silvestres, descriu a Vadegust les ortigues com “la gran verdura desaprofitada” i té un llibre on recomana un reguitzell de maneres de gaudir-la. A més, com que apareixen soles en horts, jardins, prats o vores de rius, com a bones amants de terrenys fèrtils i humits, no cal perdre temps i diners en el cultiu. Un avantatge gens anecdòtic.
La contundència d’Enrich és demolidora: “És la planta silvestre més nutritiva que tenim“. I poc s’allunya de la realitat, ja que a més d’una potent dosi de vitamines, l’ortiga està carregada de ferro, calci i fòsfor. A causa de l’alta composició química de la planta els experts recomanen revisar-ne possibles contraindicacions, però en destaquen les propietats antiinflamatòries, antioxidants, diürètiques i digestives. També es compara sovint amb l’espinac per les característiques i la versatilitat a la cuina: és ideal per fer sopes, cremes, truites i fins i tot pasta, pesto o quiche. “Tot el que faries amb els espinacs ho pots fer amb les ortigues”.
La pols d’ortiga i el poder de la cuina
“L’ortiga no té pràcticament gust, però se’n fa un condiment que potencia les carns, peixos, sopes i torradetes”, assegura Enrich. Es tracta del potenciador estrella de l’Instagram de l’autora: la sal d’ortiga. Es cullen amb guants, només les fulles més tendres situades a la part alta de la planta, es netegen amb aigua, es deixen assecar i s’esmicolen amb el túrmix o picadora. Un cop triturades es colen per obtenir una textura fina que després es barreja amb sal. El resultat és la sal d’ortiga: una pols verda, salada i carregada de nutrients. Un exemple més d’allò que la màgia de la cuina és capaç de fer convertint una mala herba en bon menjar, transformant una planta marginada i condemnada a l’ostracisme en un producte sorprenent i desitjable.
