L’oliva no es pareix amb suor sinó amb fred. Ho va descriure amb precisió Marta Rojals a Primavera, estiu, etcètera. I ho saben, per experiència pròpia, moltes famílies de Catalunya. Quan arriba l’època de la collita, a la tardor que ja s’endinsa en l’hivern, han de trobar-se els caps de setmana al tros abrigats amb roba vella –les branques l’esquincen, les borrasses la taquen–, sigui quina sigui la seva professió entre setmana. És el cas de la Carme Sancho i el Manel Salvador. Ells dos regenten un empresa de finestres d’alumini. El seu fill Joan Marc és programador informàtic –cap de Tecnologia del Grup Món, per ser exactes– i la seva jove, la Clàudia, és traductora. Però s’han passat quatre caps de setmana pentinant les oliveres de la petita explotació familiar.

El Joan Marc Salvador sosté
El Joan Marc amb “la màquina”, mecanització mínima de la recollida de l’oliva / Mireia Comas

Som amb ells el dissabte 27 de novembre, el primer dia de fred cru d’aquesta tardor. “Heu vingut el dia més fred d’aquesta collita”, ens avisen. Més fets que nosaltres al rigor de la terra, van menys abrigats i es mouen amb agilitat pel tros dels avis, als afores de Riudoms, al Baix Camp. Fa un vent gèlid i de tant en tant cauen gotes d’aigua que es claven a la cara. El sol escalfa poc i només serveix per fer aparèixer un arc de Sant Martí que sembla posat expressament per a la fotografies que deixaran constància de l’última de les set jornades, entre dissabtes i diumenges, que els Sancho-Salvador hauran dedicat a “fer l’oliva”. Com cada any, sobretot des que l’avi ja no té prou forces per anar-hi.

L'arc de Sant Martí sobre les oliveres de la finca de la Carme Sancho, a Riudoms / Mireia Comas
L’arc de Sant Martí sobre les oliveres de la finca de la Carme Sancho, a Riudoms / Mireia Comas

Per tot, menys per diners

No són pagesos professionals. Són els fills de l’oliva, descendents de pagesos que van viure d’aquesta feina i que no volen deixar morir la petita explotació familiar. Pels avis, per la terra, per la cohesió de la família. Per moltes coses excepte per diners. “Cada any n’hi perdem. Pocs, però n’hi perdem”, assegura la Carme Sancho, mare del Joan Marc i la Núria, que avui no hi és però hi ha sigut la resta de la collita.

La Carme és una de les filles dels pagesos que van treballar aquesta petita finca durant dècades. Hi han tingut avellana, recapte –productes de l’horta– i, des de fa gairebé 30 anys, les oliveres que avui pentinen. “Quan jo era petita i, quan era jove, aquí no hi havia olivars, però la meva mare havia fet molt l’oliva de jove i en va voler tornar a plantar”, recorda la Carme. Amb 60 anys i els fills criats, ara té clar que no es vol “deixar perdre el tros” dels pares, encara que els costi diners. “Si me n’hagués hagut de fer càrrec amb els fills petits, no sé què hauria passat. Potser hauríem arrencat els olivars. Però ara sí que ens en podem ocupar”, admet.

La Claudia –turmells nus desafiant el fres però mans amb guants– recull olives amb diferents graus de maduració a la finca dels Sancho-Salvador, a Riudoms / Mireia Comas
La Claudia –turmells nus desafiant el fred però mans amb guants– recull olives / Mireia Comas

Parla sense parar de moure’s. Entre ella i el fill descarreguen les caixes buides que la mare acaba de portar amb una furgoneta i les acosten on hi ha les oliveres, a tocar de les borrasses esteses a terra. La Clàudia manipula un dels rasclets. Alta i espigada, duu els turmells a l’aire però a les mans hi porta guants: “És on més notes el fred i a més a més et pots fer mal amb les rames”, argumenta. Pentina cada branca per fer caure les arbequines sobre les borrasses, que avui s’han hagut d’assegurar amb pedres i tot i així el vent insisteix a aixecar-les i cargolar-les amb les ratxes més fortes. 

De fons se sent el brunzit constant de “la màquina”, una rasclet de grans dimensions connectat a una bateria col·locada sobre un carretó per arrossegar-la d’olivera en olivera. El Manel Salvador és qui comanda la màquina. L’artefacte bat a tota velocitat uns dits metàl·lics gegants i el Manel els fa passar per les branques més altes, per sobre del seu cap, per fer caure les olives que sovint són les més madures perquè els ha tocat més el sol. A les orelles hi porta uns auriculars per escoltar la ràdio i no sentir tant el soroll penetrant de la màquina.

Primer gendre i ara pare, el Manel es va iniciar en l’oliva “per ajudar els sogres”, com ara fa la Clàudia. I ha acabat sent un dels puntals de l’operatiu familiar: després de la recollida i abans que surti la flor a la primavera, ell mateix esporgarà les 185 oliveres del tros. “A vegades ho donem a fer, però és una despesa més, afegida a les reparacions de la màquina, al manteniment de les borrasses, a l’ensulfatat… i perquè no comptem les nostres hores de feina!”, calcula la Carme.

Aquest any serà bo i hauran recollit 4.500 quilos d’olives, el doble que l’any passat. “Hi ha un any bo i un altre de dolent, sempre va així”, apunta el Joan Marc. Però el preu que els en pagaran a la cooperativa dependrà dels litres d’oli que en surtin. “Les més madures donen més oli, i pel color ja es veu que n’hi ha de més madures que altres. Estan totes barrejades. Per això quan les portem a la cooperativa n’agafen una mostra per calcular quants litres donarà cada quilo i quin preu ens n’han de pagar”, explica la Carme.

Olives amb diferents graus de maduració collides a la finca familiar dels Sancho-Salvador, a Riudoms / Mireia Comas
Olives amb diferents graus de maduració / Mireia Comas

En poques hores han avançat molt i ja queden poques oliveres, les últimes d’aquest any. El Joan Marc i la Clàudia ja comenten que per fi tindran els caps de setmana lliures. La Carme i el Manel no tenen tanta pressa. “És que l’oliva també serveix per reunir la família al tros”, aclareix la mare.

Cada vegada que una borrassa queda plena d’olives i l’arbre del damunt està del tot pentinat, el Joan Marc agafa aquesta xarxa verda immensa per les dues puntes del davant i corre arrossegant-la per sobre de la següent. Estan col·locades estratègicament en cadena, de manera que quan n’estires una el contingut cau sobre la següent. Així es fan les piles d’olives que es recullen, amb les mans, per anar-les ficant en senalles que després s’aboquen a les caixes. Tot s’ha de fer, i no és fàcil, caminant entre les olives escampades per no trepitjar-les “i no fer oli abans d’hora”.

El Joan Marc Salvador estirant una borrassa carregada d'olives a la finca de la família de la seva mare, a Riudoms / Mireia Comas
El Joan Marc estirant una borrassa carregada d’olives / Mireia Comas

Estirar els braços tan amunt com es pugui per passar el rasclet, endinsar-se entre les branques per no deixar escapar les olives més properes al tronc, ajupir-se per pentinar les zones baixes, estirar els borrasses amb tot el seu pes, ajupir-se per omplir les senalles, tornar-se ajupir per omplir les caixes, carregar les caixes a la furgoneta. “És molt exercici que no estem acostumats a fer, per això quan arribem a casa hem de fer estiraments, si no demà tindrem agulletes”, riu la Carme. És un dels preus de mantenir viva la terra dels pares.

Hi són des de les vuit i quan es fan dos quarts d’una el Joan Marc mena la pressa a tota la família. Ja falta molt poc i són a temps d’arribar a la cooperativa a la una. “És l’hora en què tanquen la porta de fora, i si no ets dins ja t’has d’esperar a les quatre”, al·lega. D’una revolada, acaben de recollir les olives de l’última borrassa i carreguen les caixes a la furgoneta. Arriben a la cooperativa just a temps, pocs minuts abans que tanquin la reixa.

La cua de la cooperativa

Al pati hi ha cua de furgonetes i tractors amb remolc carregats d’olives fins dalt. Cada pagès aboca la seva collita del matí en una mena d’embut gegant excavat a terra que les portarà al soterrani de la cooperativa per al primer pas del procés per premsar-les. Es renten i entren en la cadena, enmig d’un soroll de mil dimonis amb què els encarregats de la cooperativa conviuen amb naturalitat.

A la cua hi ha un oncle i un cosí del Joan Marc, un altre programador informàtic de la seva generació que no s’escapa de fer l’oliva. L’oncle, Ventura Gili, exgerent de la cooperativa i ara jubilat, exhibeix orgull de veí de Riudoms. Amb 500 socis, és “la cooperativa que fa més litres de la DO Siurana”, assegura. “Bé, potser empatats amb la Palma d’Ebre”, admet. El cas és que processa cada any unes 5.000 tones d’olives de les 170.000 tones que es produeixen a Catalunya. I en surten 1.000 tones d’oli de les 30.000 tones que produeix tot el país.           

Olives en la cadena de la Cooperativa de Riudoms / Mireia Comas
Olives en la cadena de la Cooperativa de Riudoms / Mireia Comas

Enmig del ball de xifres, i sabent que és de mal calcular quantes d’aquestes totes surten de petites explotacions com la de casa seva, el Joan Marc se’n torna al tros a dinar amb la família. Després encara caldrà plegar les borrasses, impregnades amb el greix de les olives que acaben de collir, i desar-les fins l’any que ve. 

Així es pareix l’oliva d’on surt l’oli que es consumeix –o s’hauria de consumir– a Catalunya. 

Joan Marc Salvador i la seva mare, Carme Sancho, plegant les borrasses un cop acabada la collita de l'oliva a Riudoms / S.B.
Joan Marc i la seva mare, Carme Sancho, plegant les borrasses un cop acabada la collita / S.B.

Dificultats per arribar al consumidor

L’arbequina que es recull a la finca familiar dels Sancho-Salvador és l’oliva més comuna a Catalunya i es destina majoritàriament a fer oli. Per menjar-se-les, tot i que també se’n venen d’aquesta classe, tenen més sortida les varietats més grosses i molsudes. D’aquesta manera, al país es produeixen 30.000 tones d’oli anuals i cada català consumeix de mitjana 8 litres per any. “Només produïm la meitat de l’oli que consumim, i encara hi ha cooperatives que tenen problemes per col·locar la seva producció”, adverteix el responsable nacional de l’oli d’oliva del sindicat Unió de Pagesos, Jordi Pasqual.

Des del seu punt de vista, el sector té un problema encara no resolt per trobar els canals adequats de comercialització i distribució de l’oli del país, causat en part pel poder de les grans cadenes distribuïdores. “Ve molt oli de fora, sobretot d’Andalusia, que és el setrill d’Europa. Però també en ve de països mediterranis de fora de la Unió Europea, com Tunísia i el Marroc”, explica. I moltes vegades, l’oli s’utilitza com a reclam comercial, en lloc de tractar-lo com a producte de valor afegit. “Moltes grans cadenes el venen per sota del preu de cost, hi perden diners, però els serveix per llançar grans ofertes que atrauen els compradors i un cop al supermercat ja hi fan la compra de la resta de productes, que és el que volen”, assegura.

Pasqual també es queixa del preu que es paga als pagesos per l’oliva. “S’està pagant a unes tres euros el litre, quan el mínim perquè surtin els números hauríem de ser quatre euros”, calcula. Per al representant d’Unió de Pagesos, la solució és clara, per a pagesos i per a consumidors: “Els pagesos haurien d’intentar produir ells mateixos l’oli, potenciar l’oleoturisme i potenciar-lo com a producte de valor afegit. I els consumidors haurien de mirar de comprar-ne directament en aquests productors o a les cooperatives, que mai els enganyaran i mai els vendran oli refinat etiquetat com a verge extra”, sentencia.

Nou comentari

Comparteix