“Per desgràcia el monget de l’ull ros (Vigna ugniculata L.) acabarà desapareixent, nosaltres fa molts anys que ens dediquem a la venda de llegums i aquest any és el primer que no n’hem trobat”, explica l’Anna, una de les dependentes de l’agrobotiga Can Morera de Figueres. El problema principal, per ella, és que la planta cada vegada costa més de trobar perquè la sembrava la gent gran i els joves no en fan. Es tracta d’una llavor que s’ha cultivat de manera tradicional a l’Empordà i al Pla de l’Estany, es menja a altres parts de Catalunya, va venir d’Àfrica i va ser introduïda pels romans.
Un cas paradigmàtic és l’Artur Garcia, pagès de Palamós i productor de monget de l’ull ros de tota la vida. Fa cinc anys que va renunciar a sembrar la llavor. “Eren altres temps”, confessa, i la manera com ho diu denota una estima insubornable a l’hortalissa. Ell havia arribat a collir dues tones de mongets d’ull ros a l’any. També havia participat en la Fira del Monget de l’ull ros de Palau-sator -que ja no es fa- i impulsat una campanya de promoció del producte amb els Consells Comarcals de l’Empordà. Tot allò queda lluny. “Ens hem d’adaptar, durant la història sempre ens hem adaptat”, diu mentre reconeix que només en sembra a l’hort per consum propi.
Segons Garcia, un dels principals problemes rau en les característiques de la planta que no permeten mecanitzar la collita ni tampoc netejar la llavor com sí que passa amb altres llegums. “Provàvem de passar el monget per les màquines làser que netegen i garbellen les mongetes del ganxet, però, el puntet fosc del mig no anava bé i ens demanaven molts diners”, explica. “Nosaltres ho fèiem perquè ho hem fet sempre i no volíem deixar-ho perdre, però és una feina manual i no surt rendible”.
Qui també n’ha vist fer sempre és en Salvador Mensió, de Torroella de Fluvià. Un altre dels productors històrics del llegum. Ens parla del treball manual i de l’opinió positiva que rep per part de particulars i restaurants. Mensió no abandona el llegat i encara treballa el monget, però té clar que els canvis de temps dels darrers anys han provocat que se n’estigui perdent la mena a la zona. Una conclusió, compartida pels pagesos, és que si el clima es manté, el conreu del llegum, per necessitats del mercat, es podria desplaçar a altres indrets fora del nord-est de Catalunya. “Igual que passa amb altres conreus”, diu Garcia.
El monget o fesol d’ull negre
Quan apareix a la conversa el monget o fesol d’ull negre, arriba la contundència: “El monget d’ull negre no val res” i “qui vulgui monget d’ull ros, que el pagui”. Les dues idees gaudeixen de cert reconeixement dins el sector. L’Anna, de Can Morera, ens confirma que la mancança és només del que es produeix aquí, perquè l’altra sol venir del Perú. En general, són llegums molt semblants, però el d’ull negre gaudeix de mala fama perquè tenyeix l’aigua i no té la pell tan fina. Unes qualitats que traslladades al preu s’accentuen, ja que el negre es pot comprar per 4 euros al quilo, mentre que el ros va dels 8 als 16 euros, segons com ha anat la temporada.
Apreciat a l’alta cuina
Per Jordi Subirós, xef de cuina i representant de la tercera generació de restauradors del Motel de Figueres, el monget o fesol de l’ull ros és un producte valorat a la restauració. “A la cuina del Motel sempre hi ha sigut”, i confirma que és una “delícia suau i molt atractiva visualment”. Mentre lamenta que la majoria dels llegums que arriben a Catalunya són americans, agraeix la tasca de petits productors locals que permeten gaudir d’altres opcions. Així, alguns dels plats estrella de la carta on es troba són: l’orella de porc confitada amb fesol de l’ull ros, a l’hivern; o l’amanida de fesol de l’ull ros amb clavellada al vinagre, en èpoques més caloroses.
Qui sap què passarà mentre hi hagi persones que tastin, restaurants que emplatin, establiments que empaquetin i pagesos que cuidin. De moment, la força de la naturalesa permet que la petita lleguminosa del puntet marró continuï florint i desenvolupant-se any rere any. Un espectacle màgic a través del qual grups de tavelles d’un vegetal de 50 centímetres fan possible la multiplicació de llavors. Segurament, tot plegat sigui fruit de l’estima irracional d’uns pocs cap a un llegum rar, un diamant brut que no s’ha de deixar apagar. Ni a l’Empordà, ni més enllà.
1 
1 
