Per acabar la sèrie dels 7 CUINATS CAPITALS, demostrarem que la cuina és la part més important de la llengua, especialment la catalana, com vam dir que ho era de la medicina, de l’economia, de la història, de l’antropologia, de l’educació o de la política. Ho farem per inducció (no amb la placa per cuinar dissenyada per a aquells a qui no els agrada cuinar, sinó amb el mètode inductiu). Ho farem seguint a filòlegs estructuralistes com Saussure, Jakobson o Lévi-Strauss i, contradictòriament, també a la manera generativista, buscant l’estructura profunda que fa possible tant la llengua com la cuina, com ens corregiria Chomsky. Estic segur que aquest darrer, en la seva crítica, m’afegiria que la cuina és essencialment llibertària perquè es basa en la capacitat creativa dels humans a partir d’estructures mentals prèvies. I en aquest cas, provindrien de la memòria del gust o de la cuina diària casolana: el nostre Corpus culinari.
La cuina s’ha transmès des de temps ancestrals per la paraula, amb mesures tan precises com una mica, un poc, com tu trobis o un raig. I la paraula ha evolucionat cuinant i donant nom precís i exacte a cada menjar, a cada estri o a cada procediment. La paraula escrita més antiga està plena d’aliments o, com en el cas de les tauletes de Mesopotàmia de mil sis-cents anys AC, de receptes de panades estudiades per Jean Bottero.
Cuina i llengua tenen una gramàtica ineludible que tothom pot utilitzar lliurement. Ambdues són molt permeables i no entenen de fronteres. Aquest tret que habitualment serveix per enriquir-les es desvirtua quan hi ha algun poder imperial o anacrònic en posició de domini. Els colonitzadors imposen idioma i gastronomia amb una diglòssia culinària.
Donant la benvinguda a la moda recuperar receptes tradicionals proposo que recuperem la recepta de Llengua culinària a la catalana, un plat a cuinar pels 10 milions de catalanoparlants. Cal recordar que quan la cuina catalana era la més prestigiosa del món exportàvem receptes i paraules. Encara ara, a tot arreu es coneixen els mots allioli, samfaina, almadroc, escabetx, arrop, paella, coca, fideuada, ensaïmada, romesco o salsa (mot fixat pels receptaris catalans medievals). Es pot trobar crema catalana en un restaurant del Japó o pa amb tomàquet a Nova York. És el mateix que van fer posteriorment la cuina italiana del renaixement o la francesa del segle XIX, lligant el nostre vocabulari amb roux o amanint-lo amb moltes paraules acabades en i.
Malauradament, fa gairebé una centúria que ens hem convertit en importadors de paraules culinàries i conceptes aliens. Som capaços de demanar un sandwich, una empanada, un brunch en lloc d’un esmorzar de forquilla o un chuletón. Fem muffins o cupcakes en lloc de magdalenes, blinis per crespells o granola per farinetes. L’excepció dels darrers anys ha estat que el geni català ha ensenyat al món a fer deconstruccions culinàries, escumes i esferificacions.
Això no té res a veure amb adoptar bones idees foranes que sempre sumen: és una substitució cultural sense sentit que només ens empobreix. La voluntat de preservar la identitat no és un caprici integrista per ancorar-se en el passat. Al contrari, és l’única base sòlida per encarar el futur amb creativitat: crear és no copiar, repeteix sovint Ferran Adrià. Tampoc aconseguirem compartir espai i interactuar en positiu amb altres cuines i llengües presents al mateix territori si no demostrem orgull per la nostra cultura. Ho va explicar perfectament Santiago Espot a l’article del diari El Món per acabar dient que ningú s’integraria en un país que és capaç de vendre la seva llengua per un plat de llenties, canviant automàticament a la llengua de l’interlocutor o consumint un burger en lloc d’unes mandonguilles.
La colonització culinària i lingüística entra i surt per la boca i no té més antídot que mantenir-nos tossuts en preservar la gramàtica del sofregit, la picada i l’escudella. Són les estructures mentals que ens permetran, per generativisme, crear lliurement. En cas contrari, acabarem parlant cataspanglish.
