La Barcelona romana no era ben bé com l’havia imaginat fins ara la historiografia. La bioarqueologia o arqueobiologia ha permès esbrinar nous detalls sobre l’aleshores jove colònia Bàrcino i el seu entorn natural, que obliguen a repensar com es vivia, menjava i treballava a la ciutat acabada de fundar. Les darreres troballes fan pensar que la colònia militar es va assentar fa 2.000 anys sobre una mena de península envoltada d’estanys i albuferes. S’hi cultivava vinya, sí, però també hi havia una certa indústria pesquera i tèxtil: era una economia diversificada i basada en la moneda, és a dir, molt més avançada que les societats agràries dels ibers.
Són algunes de les conclusions del projecte Paleo Bàrcino, que impulsen la Universitat de Barcelona i l’Ajuntament. Consisteix en la incorporació sistemàtica de la bioarqueologia a les excavacions de la capital catalana: aquesta disciplina innovadora analitza la terra que s’extreu dels jaciments per recuperar les minúscules restes orgàniques que conté.
Llavors i pinyols, espines de peix o fins i tot fangs fluvials aporten una informació molt valuosa sobre la vida quotidiana a cada època històrica. “Li estem donant un gir a la història de la ciutat!”, celebra l’investigador Santiago Riera. Lidera el projecte de bracet amb Carme Miró, responsable del Pla Bàrcino del Servei d’Arqueologia de Barcelona. Tots dos relaten els primers resultats del projecte i com ha fet evolucionar la concepció de la ciutat romana.
Ostres i marisc a dojo
Un dels jaciments que més informació ha aportat sobre el menjar i la producció d’aliments a Bàrcino és el fossar de muralla que hi ha al carrer Sotstinent Navarro, a prop de Correus. “És el primer lloc on hem estudiat el contingut biològic de tot el material extret”, descriu Miró. L’excavació va durar 6 anys –diferents campanyes entre el 2012 i el 2018– i els resultats comencen a arribar ara. Han calgut anys de treball i més de 30 especialistes per analitzar totes les restes.
L’explotació de marisc i en particular d’ostres hauria estat una activitat econòmica fonamental: “Trobem ostres a tots els estrats romans que excavem”. També han trobat closques de tallarines, cloïsses, musclos, cargols de mar, pagellides i escopinyes. En canvi només s’ha pogut documentar el consum de cargols de terra a l’Edat Mitjana.
Pescar, conservar, criar
A la ciutat romana també es consumia força peix: sardina, sorell, anxova… “Ens hem quedat parats de la quantitat de peixos diferents que hem trobat!”, diu Riera. Els investigadors continuen analitzant les espines per elaborar una llista completa d’espècies. Els dos experts coincideixen que fins ara “l’economia del mar s’havia menystingut molt” en l’estudi històric de Barcelona i que “cal reivindicar més el passat pesquer i mariner” de la ciutat.
A més de pescar probablement també es criava peix, a jutjar pels peixos de mida reduïda que han aparegut. A l’actual Poblenou hi havia aleshores albuferes salobres, un ecosistema molt favorable. “A Bàrcino devia haver-hi piscifactories tant d’aigua dolça com salada”, sosté Riera. “A França i Cadis sí que se n’han conservat, però aquí no en teníem cap mostra”, agrega Miró.
A més també hi hauria hagut una certa indústria conservera, vinculada a la salaó i el fumatge. I producció local de garum, una salsa de de vísceres de peix fermentades molt popular entre els patricis. De fet al subsòl arqueològic del Museu d’Història de Barcelona (MUHBA), a la plaça del Rei, es poden visitar les restes d’una factoria de garum.
No només vi barat
La vinya ha estat el conreu estrella de Barcelona durant dos mil·lenis i ha dominat el paisatge de tota la plana, del Besòs al Llobregat. Les restes més antigues trobades fins ara són al poblat iber del turó de la Rovira i daten del segle II aC. I se’n va cultivar fins ben entrat el segle XX, en punts perifèrics de la Verneda i dels barris de la Marina.
La colònia romana, per tant, estava envoltada de vinyes, vi i raïm. Ho han confirmat les llavors del segle I dC trobades a Sotstinent Navarro: “N’hem trobat milers!”, diuen rient els dos investigadors. Es tracta de raïm coetani a la fundació de la ciutat. Les llavors no estan premsades, per la qual cosa no tindrien relació amb la producció de vi. La principal hipòtesi és que es tractava de panses seques i que, per tant, a la primera ciutat ja hi havia producció estable de fruits assecats.
Durant segles els textos de l’autor llatí Plini han fet pensar que el vi que produïa Bàrcino era dolent i barat. No obstant, la vil·la desenterrada a la Sagrera convida a matisar aquesta pèssima reputació. Una de les 9 premses trobades estava separada de la resta, era més petita i havia estat embellida. “Vam convidar l’arqueòleg francès Jean-Pierre Brun, reconegut expert en viticultura romana, perquè l’examinés i va interpretar-la com una premsa de vi d’alta qualitat per a les elits”, recorda Miró.
Horta, figueres i jardins polítics
La vinya, però, no era pas l’única producció agrària. Al voltant de la ciutat romana hi havia terreny d’horta, on creixien verdures i hortalisses com cols, coliflors o pastanagues. I també mostassa, segons delaten les troballes. A més hi havia figueres a tort i a dret, perquè apareixen llavors de figa per tot arreu. Com les panses, podria ser que també s’assequessin per conservar-les.
Però no tot el que es plantava era per menjar. Als romans els agradaven molt els jardins i Bàrcino també en tenia. Riera i Miró estan enllestint un altre estudi sobre els arbres que s’escollien per als espais públics, sempre amb un fort simbolisme polític o religiós. L’olivera, el llimoner o el plataner són tres exemples. La vinya també es feia servir com a decoració i per fer ombra, dues funcions que encara avui fa la parra als porxos de moltes cases de camp.
La primera indústria tèxtil
A Sotstinent Navarro també han aparegut fibres de cànem –molt usades per fer cordes i veles–, cards per pentinar llana i diverses plantes típiques dels tints de colors. Aquestes restes vegetals són el primer indici a Barcelona d’una producció tèxtil professionalitzada. “Fins ara no hi havia constància material de manufactures, només de producció domèstica per a l’autoconsum”, diferencia Miró. És un salt molt important, remarca, perquè comporta “especialització del treball” i per tant comerç.
El Tàber, una península
Bàrcino s’alçava sobre el Mont Tàber, un turó situat on avui hi ha la plaça Sant Jaume. Els ibers ja s’assentaven en espais elevats per vigilar l’entorn. Ara sembla que els militars romans que van fundar la capital catalana no van triar pas aquest emplaçament només pel seu potencial defensiu, sinó també per una excel·lent disponibilitat d’aigua dolça. “Cada cop interpretem més el Mont Tàber com una península envoltada d’aigua”, explica Miró.
La colònia tenia a l’oest un gran estany, que ocupava tot l’actual Raval sud i part del Gòtic sud. A l’est, entre el Born i el carrer Tantarantana, hi havia una amplia zona d’aiguamolls. La costa estava més a prop del Tàber que avui dia i resseguia l’actual carrer Pere IV fins al Besòs. Sense una badia rocosa que fes de port natural, els vaixells romans atracaven en fondejadors arenosos habilitats a la línia de platja. Fins al segle XV no hi hauria unes estructures portuàries fixes.
El malnom injust del Cagalell
La llacuna del Raval és la que avui per avui està parlant més als arqueòlegs. Ja se’n coneixia l’existència, amb el nom ben eloqüent d’estany del Cagalell. Aquesta denominació escatològica ara està molt en entredit: “El que hem trobat fins ara indica que era aigua neta, hi ha microorganismes que no hi serien en aigües brutes”, assegura Riera. Miró recorda que “els romans tenien molt clara” la separació d’aigües potables i residuals, però “la gent no tant” i podien contaminar puntualment la llacuna per error. “Però de moment no hem trobat que fos cap claveguera!”, coincideixen.
Riera ha pogut delimitar sobre un mapa actual l’extensió del Cagalell antic, que anava des del Paral·lel fins a Escudellers. L’últim sondeig arqueològic s’està fent a Arc del Teatre. “Hem documentat una surgència d’aigua dolça molt més extensa del que es creia”, detalla Miró. A més era força profunda –fins a 6 metres– i no estava salinitzada. El gran jaciment prehistòric de la ciutat s’escampa a l’entorn del Cagalell, el que fa pensar que va proporcionar aigua potable als habitants de la plana durant molts segles.
Moltes incògnites per resoldre
L’arqueobiologia està cridada a donar moltes més sorpreses les properes dècades. Riera i Miró han aprofitat el confinament per redactar les conclusions d’un pioner estudi bioarqueològic de l’excavació, que publicaran ben aviat en revistes científiques i de divulgació. “Altres ciutats europees havien fet estudis de restes biològiques urbanes abans que Barcelona, però a la Península Ibèrica és molt innovador”, comparen.
La col·laboració entre la UB i l’Ajuntament ha permès sistematitzar aquesta nova forma de treball. Els sediments extrets de totes les intervencions arqueològiques es dipositen al magatzem del MUHBA a la Zona Franca i es van processant poc a poc. Cada mostra s’ha de rentar, fregar, estudiar… És una ciència lenta.
Tots aquests quilos de terra podrien resoldre moltes incògnites sobre Bàrcino: Quin combustible era el més usat? Es macerava cànem a les llacunes? Quant vi de bona qualitat es produïa i on anava a parar? Tant Miró com Riera confien que les restes biològiques oferiran respostes a totes aquestes preguntes i potser en plantejaran de noves. “Els arqueòlegs no estudiem les pedres sinó les persones del passat, i la bioarqueologia ens ajudarà molt a esbrinar com vivien”, conclou Miró.
