L’expressió utilitzada per James Carville, “és l’economia, estúpid”, l’estrateg en cap de la campanya presidencial de Bill Clinton, ha fet fortuna en diferents àmbits. Es referia al fet que el factor clau del missatge havia de ser sempre l’economia. I si, en l’anàlisi de l’economia real, volem descobrir quina és la seva part més important, haurem de concloure que és la cuina.
Des del principi de la civilització, l’organització econòmica es va fonamentar en la distribució dels aliments per cuinar, el seu procés de producció i, a partir de cada petita revolució tecnològica, l’acumulació de l’excedent (el parent d’en Groucho en va dir plusvàlua). Els beneficis i els privilegis eren obtinguts per aquells que controlaven aquest procés. D’altra banda, el poder polític innecessari es mantenia amb les taxes sobre les fonts d’energia calòrica de la població. L’intercanvi de béns, substituït per la moneda, té com a objectiu aparent acabar a les cassoles. Només quan els primers rics es troben amb més plata de la que poden convertir en pa o gàrum, comencen a consumir coses supèrflues per aparentar luxe i felicitat. Al llarg de tota la història, el motor de l’economia ha estat com omplir el rebost. En el fons, el concepte enllaça perfectament amb la piràmide de Maslow. Aquest psicòleg va establir la jerarquia de les motivacions humanes posant a la base les necessitats fisiològiques: respirar, dormir i, evidentment, menjar. En el graó superior hi situa un concepte molt americà anomenat seguretat i protecció. És l’excusa per tenir poder militar, policial i polític. Possiblement, per nosaltres seria millor parlar de drets humans bàsics: simplement dret a l’habitatge i a la salut, que no es mantenen amb tancs ni portavions. L’escala superior parla de les necessitats socials i de pertinença. És evident que aquestes sempre s’han desenvolupat al voltant d’una taula o una barra de bar on es cuinen plats a compartir. Seguint amb la piràmide construïda per esclaus i proletaris, el seu següent punt a satisfer és l’autorealització. És un tema que dona feina als psicòlegs, però on només hi va gent amb la panxa plena. En definitiva, l’economia serveix per cuinar i poder compartir menjar, la resta és superflu.
Una altra variable econòmica fonamental és el treball culinari, gairebé sempre femení i no remunerat. Consisteix a convertir matèria i energia, utilitzant molt de temps i coneixement de receptes tradicionals, en combustible per moure el món proletari i petit burgès per donar força de treball. Fins fa poc, cuinar a casa ha sostingut el model econòmic. Tanmateix, com més industrialitzada i alienada tenim la cuina i més creix l’economia, pitjor menja la gent. Sense això no hi ha economia ni beneficis ni plusvàlua. Al PIB no hi surt la cassola, malgrat ser la seva imprescindible font d’energia perquè la cremin els treballadors.
És curiós com aquesta economia real s’ha anat substituint per una de fictícia basada en especulacions, moviments de borsa i acumulacions de diners no comestibles ni tangibles. Les úniques monedes comestibles són les de xocolata que ens va cagar el tió. I, tot i això, enlloc d’omplir el rebost es prefereix omplir la butxaca virtual per consumir béns d’obsolescència programada que destrossen el nostre ecosistema. Si fins ara s’havia mantingut era per la manera com s’havia cuinat: aprofitant els productes de temporada sense malbaratar res en cadenes de distribució misterioses. L’obsessió pel creixement econòmic ens ha allunyat de la cuina i de l’economia real. Aquesta pressió de les grans empreses d’alimentació ha estat capaç fins i tot de tergiversar una altra piràmide, l’alimentaria. Les versions científiques reben sempre pressions per introduir canvis per minimitzar els efectes nocius de molts plats processats, l’origen dels greixos emprats i de la proteïna o l’excés de sucre i calories, per exemple. Aquesta és la piràmide que estem construint els esclaus del segle XXI a major glòria del faraó de Wall Street.
La recepta bàsica per un decreixement sostenible és simplement tornar a la cuina. En una cuina ben organitzada no és llença res, s’aprofita tot i es transforma en aliment nutritiu i agradable als sentits. És una economia planificada a petita escala fruit de segles d’adaptació al medi amb un ecologisme inconscient. La rendibilitat s’obté directament sense especulació, amb el màxim valor i el mínim consum: aquesta és la definició econòmica de les cuines tradicionals adaptades a cada territori. I subratlla el contrasentit de menjar sushi a Maçanet de Cabrenys i civet de senglar a Kyoto.
La propera vegada que agafeu un llibre de cuina tradicional imagineu que esteu llegint un tractat d’economia del decreixement amb voluntat d’esdevenir circular i perdurar en el temps. La memòria culinària dels pobles és la tecnologia per evitar el canvi climàtic. D’ençà que hem perdut el control dels mitjans de producció de menjar ja no sabem què mengem. L’economia basada en la cuina ha estat substituïda per un concepte anomenat erròniament “benefici”. La seva definició és riquesa inútil per uns pocs i perjudici per molts. L’única manera de trencar aquest cercle viciós econòmic és tornar a la cuina, estúpid.
