Per un llibertari, dipositar una papereta un cop cada quatre anys en un recipient de metacrilat, inventat per un individu, al qual Woody Allen (personatge gens lliure de pecat, com per tirar la primera pedra) envia a l’infern al film Deconstructing Harry, no té absolutament cap valor democràtic. Per aquest motiu, no ho he fet mai. Malgrat això, tinc una ferma voluntat de canviar les coses. I pretenc millorar-les cuinant i seleccionant els productes que compro, entre d’altres actes quotidians. Un descendent de gallecs cubanitzat va dir que “quan l’extraordinari es torna quotidià, és la revolució”. Podeu dir-me que sóc un somniador, però no sóc l’únic.
La influència que pot tenir el nostre vot en la millora del món, comparada amb la despesa en alimentació que podem fer durant els quatre anys que sol durar una legislatura és insignificant. No recordo que la victòria d’una o altra marca blanca política hagi significat cap canvi real. Per contra, els 25.000 € per persona gastats de mitjana durant quatre anys tenen destinataris molt precisos. Poden anar a parar al compte de resultats d’una empresa propietària d’un gran conglomerat que inclou indústria d’armament. O poden anar a parar a la butxaca d’en Pere, que amb els seus ramats d’ovelles disminueix el risc d’incendis vora casa. O d’en Jaume, que amb les seves oliveres manté un paisatge polit que m’alegra el dia quan surto del poble. O d’en Jordi, que cada dia encén el forn de llenya per fer pa de veritat que perfuma tot el poble. Els productors amb cara i nom no són barats: es mereixen una vida digne. Podeu dir-me que sóc un somniador, però no sóc l’únic.
Per canviar les coses cuinant, és imprescindible que, quan fem un sofregit o comprem el pa al forn del poble, gaudim del plaer de la nostra decisió lliure. El seu efecte papallona no només el podem percebre en l’economia circular que ens envolta: a milers de quilòmetres, pagesos explotats pels nostres capricis consumistes faran coses millors amb la seva vida. És com l’entramat interconnectat d’una col llombarda. Podeu dir-me que sóc un somniador, però no sóc l’únic.
La mitjana a Catalunya de despesa en alimentació ronda el 15% del sou mensual. Cal dir que em sento un bitxo estrany per dedicar-hi entre un 25 i un 30%. I no perquè compri productes de luxe, sinó perquè són de qualitat local i escollits amb atenció. Compareu aquest percentatge amb els impostos que pagueu: és evident que té molta més influència la cistella de la compra que les partides pressupostàries dels polítics. Com és lògic, en llars vulnerables o països amb menys renda, el percentatge és diferent. Pot arribar a un 25% o a un 50% en el cas de l’Índia. I en el model a no seguir, el dels Estats Units, és d’un 7%. Això s’anomena la llei d’Engel: com menys ingressos té una família, més diners van a parar a les necessitats bàsiques. Em satisfà pensar que els rics no mengen millor, simplement, compren tonteries. Es perden la satisfacció de comprar menjar per principis ètics o cuinar per tenir cura del nostre ecosistema. Podeu dir-me que sóc un somniador, però no sóc l’únic.
El sabor és lliure: no us deixeu enganyar pel màrqueting. Els efectes a escala mundial d’una pujada generalitzada de la despesa alimentària amb producte de proximitat, eliminació dels plats preparats, traslladaria renda des de la gran indústria alimentària cap a la pagesia, elaboradors locals, mercats regionals i restauració honesta. També alteraria preus, ocupació, balances comercials i poder polític. L’impacte seria molt positiu en salut, resiliència i teixit rural. L’ocupació es desplaçarà dels llocs de treball basats en processament industrial, packaging, ingredients, publicitat i logística cap a agricultura, transformació petita, distribució curta i comerç alimentari fresc. En salut pública, l’efecte seria favorable per la reducció de plats preparats associada a dietes basades en aliments frescos i cuinats a casa. Políticament, veuríem un gir cap a la “sobirania alimentària”: tots els pobles tenen dret a decidir el que mengen. Els governs tindrien més incentius per subvencionar producció local, compra pública de proximitat, etiquetatge d’origen, infraestructures de cadenes curtes i normes contra l’ultraprocessament. Això reforçaria el pes polític del sector primari i de les regions rurals. Si tothom gastés més en alimentació de proximitat i menys en plats preparats, el món seria probablement més ruralment dens, menys dependent de les grans multinacionals del processament, potencialment més sa i en part més resilient. El resultat polític seria una combinació de més poder agrari local, més intervenció pública i més salut. Podeu dir-me que sóc un somniador, però no sóc l’únic.
Imagineu, que diria John Lennon.
