De melons n’hi ha tantes varietats com de tomàquets: petits i grogosos, allargats i verds, amb pell de gripau, de carn ataronjada o totalment albins. Entre tots aquests tipus distingim els que se’ns desfan a les mans o els que són de carn compacta i fan crec-crec a cada mossegada.
“El meló d’Artesa de Segre és un d’aquells que fa crec-crec”, diu Jordi Antillach a Vadegust. Ell és l’últim productor que cultiva melons artesencs a la Plana de Lleida, i que els comercialitza als mercats i botigues de la zona. “Fa vint anys érem uns quaranta pagesos que ens dedicàvem al conreu de melons, però el canvi climàtic i el relleu generacional han provocat la quasi extinció d’aquesta tradició”, explica el pagès, que sap que encara hi ha uns quants avis artesencs que segueixen produint-ne per consum propi.
“Abans sempre hi havia tronades i pluges intenses al voltant de Sant Joan i Sant Pere, però el canvi climàtic ho ha capgirat tot”, assegura Antillach, que ha hagut d’implementar un reg per degoteig al melonar per mantenir la hidratació adequada del sòl. La manca d’aigua és un dels motius pels quals molts pagesos han hagut de triar entre els melons o el cultiu de cereals o llegums, i, per rendibilitat, s’han quedat amb les plantacions de secà per excel·lència.
La producció de meló a Artesa de Segre va entrar en retrocés a mitjans dels anys noranta. Anteriorment, la Fira de Sant Bartomeu, que també és coneguda com la Fira del Meló d’Artesa, s’omplia de productors locals exposant les seves collites de melons. Aquests van convertir-se en el principal atractiu per als visitants. “Però fa uns cinc anys que el paper dels melons és marginal a la Fira. Ara, els protagonistes de l’esdeveniment són els diversos productes que fan els artesans del territori: pots trobar-hi des de joies fins a formatges”, assenyalen des del consistori d’Artesa de Segre. També comenten que encara s’està estudiant com se celebrarà aquest mes d’agost la Fira al municipi, perquè “s’ha plantejat un format híbrid amb aforament regulat”.
Segons Antillach, el meló d’Artesa es caracteritza per tenir una textura més compacta que la resta i una dolçor exquisida. “Com que està menys hidratat, la polpa mai queda aigualida i agafa una consistència similar a la de les pomes. A més, molta gent el coneix com el meló d’or perquè emmagatzema una alta quantitat de sucre a causa de la manca d’aigua, dotant-lo d’un alt grau de dolçor”, diu el pagès. En aquesta zona la varietat més conreada i idònia és l’anomenada Pell de gripau, però la família Antillach també planta Tendrals, Rogets i Crosta de Roure.
En aquest sentit, el sucre afavoreix la conservació dels melons artesencs que aguanten en el seu punt òptim durant més temps que la resta. “Com els nostres melons no n’hi ha d’altres al món. Són tan bons gràcies a l’altitud i el microclima que tenim, sec i àrid a l’estiu, i humit a la tardor i l’hivern”, conclou el pagès.
Es tracta d’un meló ovalat amb un pes comprès entre l’1,5 i els 2,5 kg, de polpa groguenca, compacta, cruixent, dolça i poc aromàtica. És de pell fina, verdós i amb taques grogues, que donen nom a la varietat i que es fan més grosses a mesura que el meló creix.
Ara, Antillach segueix amb el cultiu d’aquest meló perquè creu que aquesta tradició no s’ha de perdre al municipi. Tot i que encara no sap si els seus fills voldran seguir amb l’horta, cada any prepara el melonar per deixar-los un dolç llegat.
