No cal inventar les sopes d’all. Ja ho va fer Hipòcrates afirmant la veritat primordial de la salut: que la teva medicina sigui el teu aliment i l’aliment la teva medicina. Com s’ha verificat, gràcies als estudis científics acumulats, la societat actual emmalalteix principalment pel menjar. Un fet encara més radical és el nombre de morts mundials relacionades amb els aliments ultraprocessats. Segons l’estudi publicat a The Lancet la xifra és superior a les causades pel tabac. I tenen el mateix potencial addictiu. Darrerament s’ha estudiat la seva vinculació amb la salut mental. Hi ha unanimitat en el seu paper en les malalties cardiovasculars, diabetis i alguns tipus de càncer. Per no parlar de la paradoxa de l’obesitat en famílies amb menys recursos econòmics obligades a consumir productes industrials de baix cost. Tot això, sense cap prohibició administrativa, a diferència d’altres productes tòxics. Sembla que el lobby de la indústria alimentària té més poder que la tabaquera. El menjar té molts productes químics i els cosmètics i fàrmacs porten mel, civada, maonesa, oli d’oliva o te verd. La farmaciola ha passat al rebost i viceversa.
L’obsessió per la salut utòpica
A la vegada, la mercantilització de la salut provoca l’oferta en farmàcies, parafarmàcies i herboristeries de productes per compensar la mala dieta. És un cas paradigmàtic: com l’obsessió per la salut pot generar malalties. Recordo a la Facultat de Medicina com el Catedràtic Alfons Balcells Gorina, dels que encara sabien llatí, escrivia repetides vegades a la pissarra un altre lema hipocràtic: Primum non nocere (primerament, no fer mal). Era una advertència als futurs metges perquè ens abstinguéssim de fer actes potencialment nocius innecessàriament. Anar a comprar un suplement de vitamina C per estalviar-nos pelar una taronja és tan ridícul com anar al gimnàs en cotxe per pedalar amb una bicicleta que no es mou de lloc. El professor de nefrologia ens explicava el sobreesforç que havia de fer el ronyó per eliminar totes les vitamines i suplements sobrants que als anys 80 eren moda incipient. Els que preneu aquestes coses, ho sabreu pel color de l’orina. Ivan Illich explicava clarament en aquest article com l’obsessió per la salut perfecta s’havia convertit en un factor patogen.
En resum, som alimentats per una indústria a qui no li interessa la salut perquè ens guareixi una altra indústria a qui no li interessa l’alimentació. Alguns lineals de les farmàcies són competència deslleial de les fruiteries i les peixateries.
Un consell, no seguiu cap consell
L’altra amenaça per la salut és la proliferació de consells dietètics i dietes màgiques en tota mena de mitjans de comunicació i xarxes socials. Cercant titulars d’impacte, diuen barbaritats sense cap fonament científic. Fins i tot quan es divulguen estudis rigorosos es tergiversen les conclusions. Si publiquessin un titular que digués: “Un estudi finançat per la marca d’alvocats Greenwashing demostra que els alvocats poden ajudar a lluitar contra la sequera i augmenten la libido” no tindria cap credibilitat. En tot cas, els responsables de les multinacionals saben que, si encarregues suficients estudis, pots demostrar qualsevol cosa per citar capciosament en un anunci o en una etiqueta mentidera.
La proliferació d’aliments màgics, superaliments, productes que donen immunitat, baixen el colesterol, contenen l’ingredient de moda o són “SENSE” alguna cosa estigmatitzada mou milions i genera molts dividends. Incita a consumir jugant amb la preocupació per la salut. Com qualsevol altra moda, dura fins que apareix la nova panacea alimentària per generar consum.
Cap anunci dirà: recupereu l’hàbit d’anar al mercat, passejant per fer exercici; compreu els productes frescos barats i cuineu-los a casa per estar més sans. Tot aquest temps invertit l’estalviareu de despesa sanitària. Aquest consell dietètic i mèdic es fonamenta en la tradició. Empreu el principi de Darwin i la selecció natural aplicada a les receptes: els nostres avantpassats hagueren tingut descendència si la cuina tradicional fos dolenta per la salut? Com van sobreviure a la Mediterrània tants segles sense els superaliments més publicitats ara, com són: oli o sucre de coco, all negre, açaí, aronia, baobab, baies goji, cacau pur, camucamu, chlorella, xia, cúrcuma, espirulina, kale, kudzu, lúcuma, maca o gingseng peruà, mangostaner, mezquite (Prosopis), moringa, noni, salmó, alvocat, te verd, quinoa?
La resposta és senzilla: els compostos necessaris s’obtenien d’altres productes propis del territori i del seu receptari associat. El cas de la kale és còmic: s’anomenava col de vaca a les nostres terres, perquè era un complement per aquest bestiar, substituït ara pel pinso d’una altra indústria especulativa. Les mateixes virtuts pels humans s’obtenien d’altres Brassica des de temps dels romans. Analitzem alguns exemples de la llista d’aliments màgics:
- Salmó: sense entrar en els problemes ambientals generats pel seu consum, com denuncien Björk i Rosalia, la moda nutricional va venir del seu contingut en Omega3, paraula màgica. Sempre havíem estat ben proveïts d’aquests àcids grassos amb el consum de sardines, seitó, verat i sorell. Fins que la indústria pesquera del segle passat va promoure una falsa nocivitat del peix blau per encolomar-nos lluços i halibuts congelats. I la làctica els va afegir a la llet, que té gust de llauna de sardines.
- Alvocat: el component màgic són els àcid grassos monoinsaturats. A partir d’estudis científics trets de context, s’ha muntat una indústria i una cultura del brunch. L’important no era el contingut, sinó la proporció. Els pobles que hem cuinat sempre amb oli d’oliva anem sobrats d’aquest component.
- Espirulina i altres algues: la vitamina C i la protecció per les rinitis són els seus arguments. El meu avi es menjava cada matí unes branques de julivert perquè “així no m’encostipo”.
- Goji, quinoa, noni i tota la taula periòdica de minerals: des de temps d’abans de Santiago Rusinyol, l’escudellòmetre i el musclos ens han proporcionat tot el necessari.
- Cúrcuma: la moda ha omplert caixes de les fruiteries. Tots els seus components els hem obtingut tradicionalment de la barreja d’espècies, sublimada en la picada.
- Espinacs: el mite del ferro prové d’un error de laboratori posant la coma del contingut de ferro amb un zero més. Això va provocar el suport a Popeye per fomentar el consum i lluitar contra l’anèmia infantil. Tanmateix, amb panses i pinyons, podrien ser l’únic superaliment de moda que forma part de la nostra tradició. En resum, tots aquests productes màgics tenen un negoci al darrera. Si voleu estar sans CUINEU. També és una decisió política, com veurem en el proper CUINAT CAPITAL.
