Suposo que sou una de les milions de persones que ha vist i ha rigut molt amb el vídeo d’Òscar Font tallant un pollastre. Si encara no ho heu fet, mireu-lo i passareu una bona estona.
La narració és brillant i significativa. Serveix per denunciar la manca de preparació culinària de la Generació Z amb molta ironia. El noi de 22 anys forma part de l’escadusser 16% d’emancipats del seu grup d’edat. Pocs d’ells són els que poden viure pel seu compte. L’especulació en l’habitatge i la precarietat laboral, coneguda amb l’eufemisme neoliberal de flexibilitat, els hi deixa poques oportunitats. En teoria perfectament preparats, dominen molt bé el món digital però tenen un analfabetisme culinari important.
Evidentment, això és responsabilitat de la generació que els ha format. Se’ls ha acostumat a donar-los-hi de tot i ràpid, sense gaudir del temps d’espera ni de la satisfacció per preparar-se un mateix les coses. L’intangible gastronòmic d’haver cuinat nosaltres una recepta, o algú que ens estima i ho transmet al plat, proporciona un plaer suplementari. Segurament podríem comprar una melmelada millor que la que hem perpetrat nosaltres, però preferim la nostra. I ja no comparem un tomàquet, si som dels privilegiats amb hort enlloc de garatge.
A l’smartphone no hi és tot
Acostumats a cercar qualsevol informació a la xarxa, ningú els hi ha ensenyat que les coses importants no hi són. En segons podem trobar milers de versions de totes les receptes possibles, amb vídeos explicatius, els ingredients detallats i consells diversos. Però cap d’ells els ajudarà a aprendre com es talla realment un pollastre, en quin moment exacte s’ha d’afegir el tomàquet al sofregit o què vol dir que un peix o una carn estiguin al punt.
Fa anys, en una ponència culinària, Arzak va explicar una recepta innovadora i complexa per fer llobarro. Tots els estudiants de cuina anotaven en detall les tècniques utilitzades, les proporcions i temperatures. Fins que, al final, la recepta acabava amb “coure el peix al punt”. Un estudiant va preguntar què significava, quants minuts i a quina temperatura. Arzak es va indignar. Va respondre que això ho saps o no ho saps. Però que si no ho saps, no et dediquis a la cuina. Depèn de la mida, de com és aquell peix en concret, de com, quan i on s’ha pescat, del forn, del temps que fa i d’altres factors gairebé esotèrics. “El punt és el punt” va insistir acompanyant-ho d’un renec.
Això només s’aprèn a la vora del foc, a la cuina. I fa molts anys que ha deixat de ser un espai d’aprenentatge. La imitació és essencial per aprendre a alimentar-se bé. És el mateix que saber cercar bolets: ni cap vídeo de Tiktok ni cap aplicació de mòbil pot substituir passejar reiterades vegades amb algú que en sap.
El problema ve de lluny, especialment en àmbits metropolitans. Als anys vuitanta, un conegut cantant urbà va fer aturar el cotxe als seus companys de banda mentre arribaven a la Plana de Vic perquè no havia vist mai una vaca. Pocs anys després, mestres de ciutat compartien els dibuixos dels nens que representaven un pollastre en forma de nugget. O confonien el dibuix d’una aixada amb un pal de selfie. La desconnexió amb la pagesia és absoluta.
Sorprèn que en temps d’educació interdisciplinar no s’utilitzi la cuina com element que necessita diverses disciplines. Cal saber matemàtiques, física, química, biologia, com a mínim. I llengua: el català culinari es perd al mateix ritme que les receptes tradicionals. D’altra banda, el component d’humanitat d’una cuina responsable abasta l’ecologia, la salut, el treball en equip i el coneixements dels nostres productors i les seves tècniques.
Com ho feia l’àvia?
Però el buit més important en l’educació culinària no és a l’escola, sinó a les llars. És necessari que els fills participin de les feines de la compra i de la cuina perquè quan es puguin independitzar als 40 anys sàpiguen netejar un pollastre o fer un sofregit. En cas contrari, acabaran telefonant a un ciclista explotat perquè els hi porti el menjar. La bona gestió d’una economia també passa pel control de la llista de la compra i una bona rotació de rebost i nevera.
Com moltes receptes familiars, jo no tinc la dels canelons de l’àvia escrita. Cada any els repeteixo exactament amb el mateix sabor de magdalena proustiana. Simplement, perquè l’ajudava a fer-los. Cap llibre m’explicarà l’olor exacte que ha de fer el rostit al moment d’abocar-hi el vi ranci. Ni com netejar musclos amb precisió o com saps que l’arròs ja està. I en termes de gestió, quins plats es poden cuinar amb allò que et queda a la gelera. El cas extrem d’aquest receptari són els cigrons a la desesperada: s’agafen totes les restes d’hortalisses que quedin al calaix, s’hi afegeix un all i un pot de cigrons fins que faci xup-xup. És un plat fabulós i irrepetible.
L’arbre d’on neixen les croquetes
Si teniu fills emancipats, sabreu que moltes de les consultes per WhatsApp fan referència a tècniques culinàries senzilles. La reflexió que em sol venir és: com pot ser que no els hi ensenyés això? Que malament he educat! No era conscient de la importància d’aquesta formació.
De la nova generació que s’està formant ara, la degeneració encara és més plausible. He vist actituds a taula que denoten una manca de respecte pel menjar, per la cuinera o pel company d’àpat. He escoltat preguntes inversemblants de desconeixement del món rural i els processos de producció. He vist sorpresa en descobrir que el suc de taronja es podia fer a casa. I també una fascinació juganera d’un grup de nens aprenent a fer formatge. Perquè en el fons, ho gaudeixen molt. Tant de bo escoles i famílies mantinguin la cuina i l’alimentació com a elements nuclears de l’educació capaços de vertebrar-la. Perquè els nens actuals ja estan preguntant com es fabriquen els ous o quin animal són les anelles de calamar a la romana.
