Abans que ens robessin el significat profund de moltes paraules com casolà, sostenible, natural o democràcia, la política era l’activitat més noble que es podia dur a terme. Afectava a la presa de decisions com a grups humans que som en tots els nostres aspectes col·lectius. A hores d’ara, és molt difícil creure en el seu poder transformador i, encara menys, en la seva ètica. En canvi, tal com cuinem continua tenint uns efectes profunds en la nostra vida pública. Encara que la cuina també es pugui empastifar per la corrupció, la decisió final només depèn del nostre lliure albir.
Amb l’objectiu d’aconseguir un món millor, m’agradaria que comparéssiu l’impacte insignificant que produeix el vostre vot per legitimar als professionals dels partits amb l’efecte que provoquen les decisions que preneu cada dia per saber què cuineu en cada àpat, tots els dies de l’any. Els joves ho tenen molt clar: les seves tendències alimentàries anticipen un futur de consum compromès.
En la cuina professional, les tendències interessants en aquesta línia eren presents a la darrera edició del Fòrum Gastronòmic a Barcelona: estem davant una nova revolució culinària que supera amb escreix l’impacte del canvi bullinià. Si la revolució de Ferran Adrià era estètica, la dels joves actuals és ètica. Com que no hi ha estètica sense ètica, superaran a la llarga el seu impacte històric.
Tant si va ser per la bona selecció dels ponents o perquè els únics missatges nous interessants anaven en aquest sentit, els cuiners joves ens van mostrar el futur de la gastronomia. Les propostes noves tenien totes un compromís important: en la transformació del model ecològic, el compromís social o la conciliació laboral. I moltes liderades per dones, la visió silenciada durant segles en la restauració pública. En aquests aspectes es centren els únics restauradors disruptius, esgotat el model d’avantguarda culinària fonamentat en la creació de nous conceptes restringits a la tècnica culinària.
Tots els pobles tenen el sistema alimentari que es mereixen
Aquesta cruel sentència de Joseph de Maistre referent als governants ens la podem aplicar fàcilment als nostres processos de producció i distribució alimentària. En aquest cas, amb més gravetat perquè estan directament a les nostres mans i són fruit dels nostres actes diaris.
La nostra cuina té poder. Molt més que qualsevol decisió d’un polític per protegir el medi ambient, donar suport a la pagesia, als pescadors, als productors o al comerç de proximitat. Està en les nostres mans prendre decisions culinàries revolucionàries per millorar el món.
Allò que mengem té un poder polític molt rellevant per millorar la societat. Inevitablement, l’alimentació és l’eix que mou moltes polítiques de qualsevol estat. Ja sigui pel seu efecte en l’economia, la salut o l’oci i el benestar. I el símbol de tot allò que està malament en la nostra societat és el menjar precuinat i processat: com i perquè es produeix, com i perquè es comercialitza.
Cal qüestionar-se tot allò que consumim amb el mateix interès que quan anem a votar. Aquesta cadena de supermercats que ens ven coses sota cost ho fa gràcies a extorsionar als productors i a explotar als treballadors? Aquest restaurant que freqüentem respecta els drets dels treballadors, utilitza productes sostenibles i té una bona gestió dels residus? Aquesta beguda que ha estat a tot arreu com s’ha finançat? Aquest tomàquet perfecte d’hivern quanta aigua ha consumit? El concepte de justícia alimentària comença fent aquestes preguntes.
Aneu al mercat, reines i xatos
Aquesta campanya dels anys vuitanta pretenia potenciar el teixit econòmic vinculat a aquests espais. Tot i que la majoria d’ells estan en franca regressió, no podem culpar als governants si nosaltres no hi anem. Políticament, podem fer més nosaltres amb les nostres compres per salvar les botigues de barri que cap decret del batlle per lluitar contra la gentrificació.
Si abans o després d’anar al mercat recuperem les receptes que recordem de petits, sigui quina sigui la nostra procedència, mantenim la nostra identitat. El valor de fer-ho és preservar una manera de menjar, viure i pensar. Aquest patrimoni és tan important com la llengua. Després podem seure a taula, no per menjar, sinó per menjar junts. La nostra taula de diàleg diària per decidir com volem viure.
Aquesta identitat és important en els hàbits alimentaris perquè ens protegeix de moltes coses imposades que ens molesten. És útil per fer una desobediència civil culinària. Seria molt fàcil fer un cordó sanitari al totalitarisme de les grans cadenes: existeixen perquè els hi comprem, els votem. El concepte de sobirania alimentària comença amb aquests gestos.
Per tal d’ajudar-vos a cuinar políticament, us oferim una recepta que podeu elaborar al gust amb la quantitat d’ingredients que escolliu lliurement.
Recepta de cuina política
Ingredients:
½ kg de productes del mercat recomanats pels venedors
4 unces de botigues de barri amb conversa tranquil·la
2 litres de brou de peix de rebuig netejat davant nostre
200 g de llegums a la menuda sense envasar
200 g de carn poc viatjada
2 kg de fruita de temporada lletja i sense plastificar
1 unitat d’enciam brut, millor amb cargols
1 lliura de pèsols o faves amb tavella
1 ceba irregular escollida amb la ma
1 cabeça d’alls al detall
4 tomàquets de penjar d’hivern
Molt julivert que ens hauran regalat
Elaboració
Com a declaració de principis, feu primer el sofregit.
Demaneu ajuda als nens perquè s’eduquin políticament. Els hi agrada esgranar faves i pèsols, però el problema és que se’ls van menjant. També s’ho passen bé netejant l’enciam i esquitxant. Si hi havia cargols hi jugaran i cantaran que treguin banya. Repassar que no hi hagi cap llegum picat també els entreté. La màquina de l’àvia de picolar carn sempre triomfa. Les xefles amb farina tampoc fallen mai. No els hi pregunteu què volen menjar: ells han d’aprendre a preguntar què hi ha avui per sopar.
Tingueu pensades diverses receptes amb el sobrant de l’àpat amb una bona cuina de relleus.
