I ara, la segona part. La parèmia diu del mes de novembre: ‘Ditxós el mes que entra amb panellets i acaba amb greixets’. Els panellets són dolços de massapà molt petits, uns bombons d’ametlla ensucrada, farcits o adornats amb pinyons o ametlles, de sabors diversos i colors també diferents, amb tonalitats de pastel suaus i abellidors, petites i temptadores obres d’art que guarneixen els aparadors de les pastisseries en aquesta data i alegren la vista de clients i vianants. Són típics dels Països Catalans, per bé que a les Illes el costum és d’acompanyar-los amb bunyols en comptes de castanyes, un costum que, ho hem de dir tot, sembla que a Mallorca va de baixa; a Menorca, a més, fan en aquesta diada uns panets amb la forma d’una persona amortallada. Antigament la gent els feia a casa, però són una mica treballosos i ara la gent els compra a cal pastisser, tot i que a Catalunya hi hagué una època en què se’n proveïen a les rifes, segons que ens conta Joan Amades en la mateixa obra d’abans:
Una nota típica del dia d’avui eren les rifes de panellets. Els cafès, especialment, guarnien ramellets. Consistien en taules molt ben parades, amb profusió de plats plens de panellets i amb abundor de llums i de flors. Contínuament rifaven els panellets a plats, que refeien a mesura que els anaven rifant, per tal que el ramellet fes sempre força goig i convidés a prendre part a la rifa.
En el número del 25 de gener de 1868 del setmanari La Barretina van publicar, sense títol, aquesta poesia:
Per Tots Sants un carboné,
diu que panellets rifava,
y al qui treya, ni donava
per dos quartos un plat plé;
mes l’home tingué disputas
ab un parell de burletas,
perque cridava mans netas
y las portava un xich brutas.
La festa de Tots Sants es va instituir el segle IX, però l’origen dels panellets ens és desconegut; com que són fets amb pasta de massapà, podem suposar que ja són antics, però no disposem de cap acta de naixement. És Amades una altra vegada (ara en Costums i creences) el qui ens diu que els que coneixem actualment deriven suposadament d’uns panets que feien els forners i que també devien ser dolços, però a nosaltres ens sembla que és una suposició feta molt a la lleugera:
Els flequers també s’havien encarregat dels panellets de Tots Sants abans d’haver-hi pastisseries; hom ja pot suposar que eren de pasta de pa, més o menys bo, però que no resultaven com els de les pastisseries d’avui. Així i tot, només en compraven les cases benestants; els humils no podien fer aquesta disbauxa, sobretot a pagès, per aquesta vetlla només menjaven pinyons, i els més acomodats, alguna castanya.
El baró de Maldà diu en el seu Calaix de sastre (l’1 de novembre del 1794) que era costum de comprar-los als forns:
En tots los passeigs i demés paratges públics d’aquesta ciutat i fúria de gent a comprar panellets en los forns dels Àngels, de la Portaferrissa, de Sant Jaume, Forn dels Coloms i altres, sent tarda de Tots Sants, segons consuetud antigua; ab tot que no entra fins a demà diumenge, a la tarda, les ànimes; dient-se’n vulgarment los panellets dels morts.
Però, segons que escrigué el 1796, es venien sobretot a les parades de carrer:
Dia 1 de novembre […] dia, est, de moltes taules de panellets de sucre, de massapà i de pasta en vàrios puestos d’esta ciutat; majorment en los carrers de l’Hospital, del Carme, etc., sent excessiu lo número de panellets que es despatxen a quants i quantes ne compren, i no menos grossa porció de castanyes, que sol comprar el més del menut poble; d’est, los campaners, i vi, per lo molt que han de tocar les campanes de la catedral i de les parròquies, en esta tarda i nit […]
Dia 2 de novembre […] Ahir, tarda i nit, segons notícies, en quant a parades o taules de panellets, des de la Boqueria a l’Hospital, arribaren a quaranta-tres taules; i així molts altres en vàrios carrers i places, que a ben segur arribarien a dos-centes, o més, les taules de panellets.
Segons Amades el costum s’estengué de tal manera que el forn de Sant Jaume va comprar el 1920 mil quilos de pinyons per a fer panellets. Es van fer molt de moda i en el número del 3 de novembre de 1916 de L’Esquella de la Torratxa aparegué aquesta quarteta:
An el ninxo on tu reposes
vareig fer hi uns senyalets
i com cada any vinc a dur t’hi
castanyes i panellets.
Al setmanari Lo Noy de la Mare del 28 d’octubre de 1866 van publicar la poesia ‘Castanyeras y confiters’:
Per totas las cantonadas
Hi han fanals y hi han fogueras,
Y ennegridas castanyeras
Que cridan ab veus cascadas.
Y aquestas veus, com de fossas
Surtidas, que pòch s’entènen,
Cridant á nosaltes vènen:
—¿Quín vol? ¡Calentas y grossas!
Y en la nit, quan ja no abruman
Las veus de mil baladrers
Se sènt per tots los carrers:
—¿Quí es que’n vol, ara que fuman?
——
Aquets crits, aquest infern
De tantas veus com sentiu,
Son absoltas a l’estiu,
Son anuncis a l’hivern.
——
Los confiters tots en colla
Fan pintar aquí y allí,
Y’l que’s tè per mes mesquí
Sembla que treu favas d’olla.
Y aparadors repintats
Y fins ara quasi vuits,
Se vehuen plens de bescuits
Y de panellets variats;
Y platas de crema fina
Que crema al que mai ne tasta;
Y flams, que’l que may ne gasta
Mirantlos s’inflama y trina.
——
¿Y tot aquet luxu estern,
No sabeu lo qué es? Sentiu:
La mortalla de l’estiu
Y l’aurora de l’hivern.
Serafí Pitarra els esmenta en la comèdia La casaca y la casulla, estrenada el 1871; hi ha uns personatges que fan així:
Geroni ¡Si que l’haurém ben fregida!
¡Home, si’l mòn ara vá
que mes mal no pot aná!
Filomena Y bè, aixó’s diu.
Geroni Donchs ab mida
y no dir may res mal dit.
Filomena Res; l’ha dat pel cantò aquet.
Coca Vejam donchs si un panellet
lo fá callar tot seguit. (Ne dòna als dos.)
Geroni Gracias. (Se’l menjan.)
Filomena ¡Oh! ¡Y de massapá!
Geroni No, ’sent d’ell, de massa coca.
Filomena Lo qu’es pel gust de la boca
es de lo mes bo qu’hi ha.
Els trobem així mateix al cançoner popular, com ara en una versió de ‘La porqueirola’; en copiarem una part:
—Porqueirola, porqueirola,
la’n convido del berner.
—No pot ser, lo xivallero,
no li’n saberà boné,
menjo pa d’ordi i civada,
alguna gla barregé.—
Se’n fica mà a la motxilla,
ja li allarga un panellé.
—Que de moltes de gràcies,
no hi estic avesadé.
També apareixen en una cançoneta infantil:
Arri, arri, cavallet,
anirem a Sant Benet,
portarem un panellet
per dinar, per sopar,
per la teta no n’hi ha!
Les poesies amb què acaben algunes rondalles es fan servir per tal d’enganyar l’oient, com ara aquesta:
I van tenir tres filles;
a la gran li van donar un pa,
a la mitjana un panellet
i a la petita una coca.
La gran amb aquell pa
va trobar un rei per marit,
la mitjana amb el panellet
va trobar un príncep.
El cantaire dona la cançó per acabada i aleshores algú dels presents pregunta: ‘I la de la coca?’, i el cantaire respon:
Una bona caguerada
per la teva boca.
Als setmanaris satírics publicaven poesies sobre les castanyes i els panellets. La més antiga que n’he pogut trobar aparegué en el número del 28 d’octubre de 1866 del setmanari Lo Noy de la Mare; portava per títol ‘Castanyeras y confiters’ i feia així:
Per totas las cantonadas
Hi han fanals y hi han fogueras,
Y ennnegridas castanyeras
Que cridan ab veus cascadas.
Y aquestas veus, com de fossas
Surtidas, que poch s’entènen,
cridant á nosaltres vènen:
—¿Quín vol? ¡Calentas y grossas!
Y en la nit, quan ja no abruman
Las veus de mil baladrers,
Se sènt per tots los carrers:
—¿Quí es que ’n vol, ara que fuman?
——
Aquets crits, aquest infern
De tantas veus com sentiu,
son absoltas al estiu,
Son anuncis al ivern.
——
Los confiters tots en colla
Fan pintar aquí y allí,
Y ’l que ’s tè per mes mesquí
Sembla que treu fabas d’olla.
Y aparadors repintats
Y fins ara quasi vuits,
Se vehuen plens de bescuits
Y de panellets variats;
Y platas de crema fina
Que crema al que may ne tasta;
Y flams, que ’l que may ne gasta
Mirantlos s’inflama y trina.
——
¿Y tot aquet luxu estern,
No sabeu lo qué es? Sentiu:
La mortalla del estiu
Y l’aurora del ivern.
En La Campana de Gràcia també en trobem algunes, com ara la que van publicar en el número del 31 d’octubre de 1891 i que portava per títol, precisament, ‘Castanyas y panallets’:
Per fer justicia un cop l’any,
vaig á repartí ab afany
entre’ls bons y entre’ls pillets
castanyas y panallets.
Al indigne criminal
que tan sols gosa fent mal,
y que, com despótich rey,
per gust escarneix la lley
en lo pla y en las montanyas,
jo avuy li dono castanyas.
A n’els jutjes imparcials,
que las lleys veuhen iguals
tan pèl pobre com pèl rich,
per l’amich y l’enemich,
á tots (com que son poquets),
jo’ls regalo panallets.
Al militar que no ha estat
en cap lluyta ni combat,
y més tiesso y dret que un ciri
du més creus que un cementiri;
per premiar sas grans hassanyas
li regalaré castanyas.
Al patrici conseqüent
que sab obrar dignament,
puig que sempre ha treballat
pèl bè de la humanitat
y per abatre’ls pillets,
li tinch de dar panallets.
A la que no sent gens rica,
per l’afany d’anar bonica,
sens escrúpol ni temor
posa preu al sèu honor
y segueix modas extranyas,
li tinch de donar castanyas.
A la muller carinyosa,
bona, amable y amorosa,
que al sèu marit molt estima
y’l menjar fins s’escatima
per donarlo als sèus fillets,
jo li dono panallets.
Al bó y pacífich marit,
que tot manso y aixerit
pot viure sens treballar
havent tan sols de… callar
y tenir comers ab banyas,
ab gust li dono castanyas.
Al inspirat trovador
que canta la pau, l’amor
y del progrés las grans glorias,
olvidant rancias memorias
de fantasmas y follets,
li dono bons panallets.
Als pelegríns sens petxinas,
devots de las pelegrinas,
molt amichs d’aná á fe’l ruch
y amants d’empunyá’l trabuch;
coneixent sas malas manyas
tambè’ls hi clavo castanyas.
Y á la República aymada,
que avuy está empresonada,
pera quan puga sortir
y als bons vinga á redimir,
jo li guardo’ls més dolcets
y riquíssims panallets.
Per fe un acte de justicia
sense rencor ni malicia,
ja he donat en pochs instants
lo que’s menja per Tots-Sants.
Aquesta altra aparegué en el número de l’1 de novembre del 1884 de L’Esquella de la Torratxa i el títol era ‘Per Tot Sants’:
Era el dia de Tot Sants;
y en diada senyalada,
cars lectors, gens ignorants,
saben que fán, los galants,
un present á sa estimada.
L’un regala un anell d’or
perque aixis quedi agrahida;
l’altre li porta una flor
qu’en lo jardí de l’amor
sens dupte l’haurá cullida.
Mes com jo ab boja fal-lera
estimo á una tal María
qu’es, per senyas, estanquera,
simpática, salamera,
y tè una véu qu’extasía,
los ulls brillants com estrellas,
rodò’l cos com un cilindro,
petitetas las orellas,
dos galtas com dos rosellas
y un nasset com mitj melindro,
per portá una cosa bona
en un dia tant festiu,
á una tendra papallona,
flor flayrosa é ignocentona,
vaig pensá: ’l mès positiu,
es no regalar cap toya
ni anell d’or, com fán aquets,
per obsequiar á una noya,
sent Tot Sants, la millor joya
es comprarli panellets.
Cinch lliuras (ván costá un duro)
y tras, tras cap al estanch.
Prest regalals’hi procuro,
y ella vá donarme un puro
que no’l vaig fumar de franch.
—Díguim, graciosa María,
si percàs li agrada’l físich
d’un jove que l’aprecía
y per vosté cada dia
’s torna pitjor qu’un tísich,
y per xó molts cops he entrat
á comprarli cajetillas,
puros, tabaco picat,
sellos, paper del Estat
ó bè capsas de cerillas.
Y ab tot y eix amor bullent
que sent mon cor ab deliri,
la veig sempre indiferent
y’m causa un cruel sufriment
¡que’m portará al cementiri!
¿Qué potser té compromís?
enrahoni, sígui’m franca.
Si acás vol ferme felís
María, dóngui’m permís
per fè un petó en sa ma blanca.—
En tant crítica ocasiò
entra un senyó gros y alt
y’m diu: “escoltéu, minyò:
sapiguéu que pretench jo
aquest tipo angelical,
per lo tant si tornéu mès,
ab eixas camas de catre…”
Mes, vaig darme per ofés;
li vento molt fort revès
y’l pillo me’n clava un atre
y agafantme per l’orella
vá repartirme castanyas
fins posá’m la carn, vermella.
De quan en quan cridava ella:
“prou Arturo, que l’escanyas.”
¡¡Quín lance mès desastròs
hi hauria hagut, si percás,
car lector, no toco’l dòs
mès depressa que cap gòs
quan ván per tirarli’l llás!!
Al sè á casa mitj malalt
de tant rebre amarchs bolets
ó castanyas qu’es igual
vaig exclamá: ¡Y qu’animal
de no endurte’ls panellets!
I en el Papitu del 26 d’octubre de 1927 van publicar la poesia ‘La gran castanyada’:
De Tots Sants en la diada
el corrido d’en Bernat
convidà a una castanyada
a l’hermosa Reparada
en un cine de ciutat.
No veient mala intenció,
ella, en aital pensament,
de la tarda en la sessió
acceptà la invitació
amb gran acontentament.
I en un recó, acostadets,
mentre tocava el piano,
prou menjaven mano a mano
castanyes i panellets.
Prop d’ella es va acomodar
un que va baixar d’Arbeca
i… s’atreví a palpejar,
i en Bernat se’n va adonar
i… acabà a castanya seca.
Ella el cregué bon minyó
quan així la defensà.
Despres li acceptà un brenâ
que amb no molt bona intenció
en Bernat li proposà…
Camí vers el camp de dret,
a en Bernat no li dolia
a gastar, car… presumia
tastar de cert… panellet
que duia la companyia.
I en fer certa insinuació,
ell, no indicant res decent,
ella veié la intenció
d’aquell barrut pretendent
que ella el creia un bon minyó.
I l’hermosa Reparada,
enutjada, el va plantar,
tot i estar-ne enamorada,
sofrint la gran castanyada
com no es podia esperar…
I ara, des de l’artimanya
d’aquell corrido estrafet,
plorant son amor maltret
no pot sofrî… una castanya
ni pot veure… un panellet.
Els panellets, tal com hem explicat, són dolços de massapà, cuits al forn i per tant amb una crosta lleugera que resulta una mica més dura que l’interior; és a dir: són dolços tradicionals que no tenen res a veure amb la pastisseria moderna. Els trobem molt bons al paladar, però no tenen la flonjor i la lleugeresa dels pastissets cremosos que s’exposen actualment a les pastisseries, ni falta que els fa tampoc perquè són, evidentment, una altra cosa; Josep M. Espinàs en va parlar en Del rebost i de la taula i diu que li agradaven tal com són:
Perquè els panellets com Déu mana han d’ésser sòlids i compactes. La dietètica està molt bé, però no barregem les coses, si us plau. Amb els panellets passa —o ha de passar— com amb certes obres filosòfiques o artístiques: tenen un gruix inevitable, que no les fa fàcilment digeribles per a tothom, però el que no es pot fer és “alleugerir-les”, és a dir, desvirtuar-les per al consum. Una cosa són els panellets i una altra els dolços merengats.
Al País Valencià, tot i no ser tan omnipresents a taula com a Catalunya, també agraden molt i al cap i casal els trobem esmentats, entre altres llepolies, en el llibret de la falla dels carrers Sant Vicent-Padilla del 1922:
Valensia es un poble llépol
y desd’el dia Cap d’añ
en sons torrons y pastisos,
a les coques de Nadal,
tenim una de farragos
difisils d’enumerar.
En cada tiempo lo suyo,
ademés de lo esmendat,
están els bunyols, les llesques,
la clásica bescuitá,
l’alegre mona de Pascua,
els bons panets de totsants
y un grapat de coses més
que si anara así a posar
no tindria prou en tot
el paper de quinse mans.
En la publicació Chocs Florals del 1910 aparegué, signat per Tomàs Tarín i Morel, el sonet ‘Als panellets de Tots Sants’, on s’esmenta la famosa pastisseria d’Eugeni Burriel, avui desapareguda:
Ni tomates, melóns, pepinets, peres;
ni figues, albercócs, ni carabasa;
ni anous, ni confitures de melasa;
ni sorolles, pruñóns, llimes sanseres;
ni prunes, ni ponsils, ni les sireres
que En Eugenio Burriel confita en casa
no hiá ningún naixcut, en nóstra rasa
que l’iguale, ni en broma, ni de veres…
Pero ahon tróba el golós tota la siensia,
es en lo que diém reposteria…
els panells de Tots Sants, son l’alegría
de tot llépol que endolsa sa existénsia…
y es la menchá tan fina y tan sabrosa,
¡que á micha humanitat… ha fet golosa!
En això de les castanyes i els panellets sembla que també hi ha classes, segons uns versos que publicà La Campana de Gràcia del 31 d’octubre de 1875:
Entre las cosas estranyas
de aquest país de ximplets,
es que menjin ab sas manyas
los pobres sempre castanyas
y’ls richs sempre panallets.
També hi ha una parèmia que fa ‘Per Tots Sants, panellets, que a les dones fan fer pets’, una afirmació que sembla com si algú l’hagués deixat caure a la bona de Déu però que en qualsevol cas no podem confirmar ni desmentir per no haver-ho estudiat.
Per acabar direm que a Mallorca i Eivissa tenen el costum d’enfilar els panellets amb fil i agulla i fer-ne el que en diuen ‘rosaris’, dels quals van agafant-ne els xiquets així que s’acaben els parenostres. Dels d’Eivissa en va parlar Joan Castelló i Guasch en l’article ‘Dia de Tots Sants’, publicat el 5 de novembre del 1977 en la revista Uc:
Els panellets ja eren una cosa més sèria [que els bunyols]. Els feien de pasta forta d’ametla escaldada, espellada, torradeta i capolada, amb sucre, ous, raiadura de llimó i un polsimet de canyella; una cuierada de pasta per cada un, fent caramullet, un grapadet de pinyons per damunt, i, dins llaunes, tot just passadets p’es forn. Cosa bona, de ben de veres. A ca na Tura, a can Casteió, a cas Corpet, a can Riquet, a ca l’Anton, a can Tià, a ca’l Pepet, anaven a temes per veure qui els feia més bons.
Es rosaris eren exclusivament p’es al·lotets. Ho són encara. Uns enfilais amb un cordonet prim i fort, que feien a ses pastisseries, de panellets, fruites confitades, bombons de xocolata i, sobretot, amb una bona patena de codonyat o de carabassat. Es de més poc preu eren es que en lloc de panellets duien unes galletetes petites que els deien paciències o pets de monja. I hi havia al·lotet o al·loteta que portava es rosari penjat p’es coll mentre hi havia cap mica per espipellar.
Trobem els de Mallorca en la poesia ‘Ses farineres’, apareguda en el setmanari L’Ignorancia del 9 d’octubre de 1880, on l’autor lloa l’enginy dels pastissers mallorquins; en copiaré una part:
Inventá es rosaris
Qu’es fan per Tots-Sants;
Es pans de corriòla
Qu’es fan per Nadal,
Es cochs y ses dòlses,
Es coxins reals,
Rollets y medritxos,
Robiòls de brossat,
Bescuyt y dolsetes,
Xucladós d’infant,
Concos, formatjades,
Buñòls amb forat,
Panets, oreyanes,
Tortades en gran,
De fuys, amb tayades
De carabassat;
Tambós, mantegades
Y altres rebossats.
Al País Valencià, d’altra banda, també hi ha costum de fer, al costat dels panellets, el que en diuen ‘ossos de sant’, que són uns cilindrets de massapà farcits de pasta de rovell.
Panellets
Ingredients de la pasta (per a 2,5 quilos): 1 kg d’ametla molta (molt fina), 1 kg de sucre, 250 g de pasta de moniato (moniato bullit i passat pel sedàs o el passapuré) i 4 ous.
Preparació: de primer posarem el sucre en una casserola, hi afegirem un got d’aigua i ho deixarem a foc suau. Quan agafarà el punt de bola dur el traurem i el barrejarem amb l’ametla fins que n’hi haurà un massapà. Tot seguit hi afegirem el moniato, ho remenarem, hi afegirem els ous (un a un) i ho tornarem a remenar, fins que hi haurà una pasta molt espessa i la deixarem reposar vint-i-quatre hores.
Ara és quan ve l’elaboració dels panellets, que poden ser de sabors i formes diferents. Si els volem de llimona, hi haurem afegit les ratlladures de tres llimones; els de sabors (café, plàtan, festucs, roses, maduixa, pinya, anís, taronja, poma, pera) els aconseguirem tot afegint-hi unes gotes de l’essència corresponent (els de café es poden fer amb unes cullerades de café molt; els de maduixa, a més, porten una mica de carmí vegetal, mentre que als de vainilla els haurem d’afegir un pessic de vainillina). Les formes més habituals són les ovalades, les boles, els quadrats, les mitges llunes, les paperines, les piràmides o el gra de café. Després que els tindrem preparats els empolvorarem amb sucre (normal o de llustre) i els posarem en una llanda untada amb oli i enfarinada. Finalment els enfornarem, a foc viu (230º) i només amb el gratinador. Al cap de cinc o sis minuts, quan s’hauran daurat lleugerament, els traurem i els deixarem refredar.
Variants: hi ha qui hi posa patata en comptes de moniato, o bé barreja ambdós tubercles. Es pot fer el massapà sense almívar, barrejant-ho tot en sec. Ens podem estalviar els ous o el moniato. S’hi pot afegir un pessic de canyella, unes ratlladures de llimona, mitja dotzena d’ametles amargues o un raig de licor d’anís. Els pastissers hi afegeixen un parell de grams o tres de crémor tàrtar (n’hi ha a les farmàcies). Hi ha qui els enfarina per sobre en comptes d’ensucrar-los. Queden més flonjos si hi afegim blancs d’ou batuts a punt de neu. Per alguns llocs els farceixen amb fruites confitades, xocolata, codonyat o pasta de rovell; cal posar el farciment al damunt d’un rectangle de pasta, enrotllar-lo tot seguit (com si fos un braç de gitano petit) i fer-ne tallades.
Però els panellets més coneguts són els de pinyons, que cal deixar-los a remull la nit anterior amb un almívar lleuger. A l’endemà farem boles de la grandària d’una nou, posarem un grapat de pinyons en un plat i farem rodar les boles per damunt fins que quedaran ben cobertes de pinyons, i després els aixafarem una mica per tal que hi resten ben enganxats; en acabant, amb l’ajuda d’un pinzell, els untarem amb rovell d’ou batut i els enfornarem, igual que els altres. Hi ha qui els fa amb ametles trossejades en comptes de pinyons, o bé els adorna amb una ametla sencera posada al damunt. A la Llitera no deixen els pinyons a remull sinó que passen les boletes de massapà per clara batuda, la qual fa que els pinyons s’hi enganxen.
Els panellets de rovell no porten moniato i es preparen així: de primer farem el massapà, amb una mica menys de sucre i deu clares d’ou muntades a punt de neu; a continuació, amb el sucre que haurem tret farem un almívar a punt de bola que deixarem refredar una mica; seguidament hi afegirem deu rovells d’ou i ho remenarem a foc suau fins que es farà espés; en acabant ho traurem i ho barrejarem amb el massapà. Ho deixarem refredar i, finalment, en farem boletes, les empolvorarem amb sucre de llustre i les enfornarem.
Els de coco es preparen amb tres quarts de massapà i un quart de coco ratllat, després se’n fan boles o piràmides, s’empolvoren amb coco ratllat i s’enfornen.
Els de castanya es preparen amb tres parts de massapà per una de castanyes bullides i triturades; es perfumen amb vainilla.
Els de xocolata porten ¾ de massapà i ¼ de xocolata ratllada.
Per a fer-ne d’avellana prepararem el massapà amb avellana molta en comptes d’ametla.
Els de grosella porten un bon raig de xarop de grosella i una cirera confitada al damunt.
Els ossos de sant són uns cilindrets estriats de massapà farcits amb pasta de rovell, tot i que també n’hi ha qui afegeix al massapà una mica de xocolata en pols. El gruix és d’un dit i la llargària d’uns cinc centímetres. Farem quadrats de massapà, hi posarem a sobre (a un costat) un cavallonet de pasta de rovell, ho caragolarem i li farem les estries tot fent-lo redolar amb una forquilla. S’han de deixar assecar un parell de dies, no cal enfornar-los. Per alguns llocs afegeixen una mica de xocolata en pols al massapà. A la Plana hi ha qui afegeix a la pasta de rovell una mica de sucre vainillat. A la Vall d’Albaida hi ha qui canvia la pasta de rovell per carabassat (trinxat), ratlladures de llimona i un pessic de canyella.
Altres denominacions
Panellets: panets (llocs del País Valencià), panellons (llocs de l’Alta Ribagorça), panets de mort, panetells (llocs de Mallorca), mitgetes (Segarra, Urgell), pan (o panecillos) de Todos los Santos (comarques valencianes de parla castellana). ‘Panellets’ és una denominació que es fa servir arreu dels Països Catalans.
Dialectalismes
Panellets: ‘panillets’ (Baix Cinca, Terra Alta), ‘panallets’ (llocs de Catalunya i Eivissa).
Panetells: ‘panatells’.
Llegeix aquí la primera part de l’article: “La castanyada, una tradició per honrar els morts”.
Aquest article forma part de l’obra Història de la cuina catalana i occitana.
