Fa anys corria una broma per la barra de bar que era Twitter aleshores (en llenguatge actual, es va fer viral). Un pobre millennial conscienciat havia comprat sal de l’Himàlaia enlluernat per les seves presumptes propietats mèdiques i detox. Tot i que era un producte generat naturalment feia cinc mil anys, el pot duia una etiqueta on deia que caducava l’any vinent. La perplexitat del consumidor snob il·lusionat o il·lús, la podríem traslladar a tot tipus de sal, producte amb una perennitat insuperable. Com a molt, pot captar humitat si l’hem conservat malament. Tota cosa envasada ha de seguir una norma absurda per “protegir” al consumidor. Aneu a Cardona o a Gerri de la Sal a explicar que la seva sal ha caducat.
Em sap greu decebre també les fantasies de poders màgics tibetans del dubtós color rosa que arriba als supermercats. Els 84 minerals anunciats no arriben a l’1% de la composició, com en totes les sals, que no són més que clorur sòdic. És un element imprescindible per gaudir del gust: necessitem el sodi per enllaçar qualsevol partícula amb les papil·les. Us repto a un tast a cegues per diferenciar les sals més cares del mercat d’una marca blanca. La única que té un interès gastronòmic real és la flor de sal de qualitat. Però, més que per la composició, és per la textura, el sisè sentit gastronòmic. Ben feta, peta a la boca amb aromes marins mil·lenaris. No és el cas de les escames de sal elaborades químicament que inunden restaurants pretensiosos i franquícies. No porten minerals, sinó antiaglomerants afegits com l’E535 (ferrocianur de sodi) o l’E536 (ferrocianur de potassi). No són tòxics segons l’Autoritat Europea de Seguretat Alimentària, agència on el 60% dels experts tenen vincles amb la indústria alimentària i avaluen dades proporcionades per les mateixes empreses.
Altres productes clàssics amb data de caducitat fictícia o interessada són els formatges. El formatge caduca? Entenc que no, com a molt, es converteix en un altre formatge. No parlo de les llesques industrials envasades en plàstic, a les quals caldria prohibir per llei etiquetar com a formatge, com anomenar pa a una cosa que venen en benzineres. Em refereixo als autèntics formatges: maduren i evolucionen, com els vins i les persones. Tenen un moment òptim de consum i, a partir d’aleshores, tenen altres usos: ratllats, en tupí, en oli o amb tot el receptari popular amb formatge vell. El mateix podem dir del pa sec de qualitat: assecat durant un any fa les croquetes perfectes.
L’altre cas curiós són els embotits. Fa molts anys comprava al Mercat de la Boqueria una barreja d’embotits finament picats i pretesament caducats (segons l’etiqueta) que em servien per fer les millors llenties d’estudiant del Raval, els millors cargols i les millors faves. El secret estava en la massa caducada. El món de les conserves també té efectes semblants. Les sardines de llauna evolucionen a millor i, alguns experts, fan tastos verticals per seleccionar la millor anyada, com en els vins. Estic esperant el moment idoni per fer un entrepà amb la millessime (anyada, en concepte francès)1965, data del meu naixement, que em va portar la meva filla de les Açores. Evidentment, l’embolicaré amb paper de diari de l’època, si pot ser on s’expliqui l’èxit musical de l’any: (I Can’t Get No) Satisfaction, de The Rolling Stones. Ara que visc on neix la tramuntana, dubto si obrir un Romanée-Conti de 1969 que em van regalar després de fer honor a la data. Tinc por d’obrir-lo per si està caducat. L’harmonitzaré amb un guisat de caça que hagi patit un faisandatge al límit, marinat amb el clau d’espècie que em van regalar, comprat al Gran Basar d’Istanbul fa 25 anys, perquè supera en aroma qualsevol espècia sense caducar que pugui comprar actualment.
Més enllà d’aquests productes amb antiga tradició, els processats que col·lapsen qualsevol lineal de supermercat estan fabricats amb una deliberada obsolescència programada. Com ho farien en cas contrari perquè consumíssim tant? Espero que tots hagueu menjat un magnífic iogurt caducat, organisme viu on les pròpies bactèries protegeixen el producte. Les ofertes d’alguns supermercats intel·ligents amb productes a punt de caducar a preus irrisoris delaten aquesta praxi consumista.
De sempre havíem confiat en el detector de dates de caducitat més precís que existeix: el nas. Forma part de la part més antiga del cervell i és el que ens ha permès sobreviure fins l’actualitat, evitant aliments nocius. El problema és que, fruit d’una anòsmia cultural (pèrdua de l’olfacte), ja no olorem. Acostumats a sabors forts com el sucre, la sal, el greix i el glutamat, la subtilesa de l’aroma s’ha perdut. També es va perdre amb l’eclosió de la cuina creativa anestesiada per l’excés d’estimulant nasal que permetia mantenir el ritme estrellat. Era una cuina sense olor i amb molts polvos, amb les tres polisèmies de la paraula. L’olor no es pot compartir a xarxes, de moment. L’efecte visual predomina i la cullera se’ns mor.
Per lluitar contra l’estafa de la data de caducitat com a obsolescència programada i incentiu al consum, ensumeu, com primitius, i decidiu vosaltres, amb el nas ben entrenat.
