És una sopa senzilla: ous i pa, i pot ser escaldada o bullida, segons els llocs o les cuineres. Deu ser molt antiga, però la primera documentació on l’he poguda trobar és en uns versos del Rector de Vallfogona (1582-1623):
Saborós es lo flaysá,
Delicat lo francolí,
Y extremadíssim bocí
Es lo capó casolá.
Menje qui’s vulla estos plats
Y jo sobre dos sopetas,
De aquest pa delicat fetas,
Un parell de ous escumats.
Era un plat corrent als hostals i el baró de Maldà en menjava quan anava de viatge, tot i que es queixava que no la feien gaire bona. Només li va agradar una vegada que va anar a Reus (Baix Camp), el 1782, segons conta en Miscel·lània de viatges i festes majors:
Consistí lo exordi del dinar ab una molt molt acerbellada sopa ab ous. Sabia en veritat a hostal, mes era bona. Después se seguí un plat de fabas, vianda del temps, plat de truyta d’ous ab carxofas, lluç ab suc y sos pesulets, zorra [tonyina] y no zurra, ab bona porció de oli, vinagre y sucre, etc. Postras, no·m recòrdan quinas foren.
La trobem més tard en el romanç Las fondas de sisos, valz de sanch y fetje, publicat (no ho sabem del cert) entre 1879 i 1882; en transcriurem una part:
Un jove molt curro
que sembla isendat
menja per las fondas
y gasta pochs rals.
Arròs ó escudella,
betas, macarrons,
sopa d’ou, de aquella
sèmola ó pinyons.
I també es preparava a les cases, és clar. En el quadre de costums de Joan Plana Fugint del vici (estrenat el 26 de febrer de 1908), hi ha aquesta conversa entre l’amo i el criat:
Badó ¿Què vols, donchs?
Baranda Psè! Tu meteix:
¿que ès lo que tens?
Badó Hi ha escudella,
sopa d’ous, sopa d’aquella
de caldo, y arros ab peix.
‘La vella no fila’ és una cançó popular catalana i en una de les versions s’esmenten les sopes amb ous:
El dilluns, per sos difunts,
la vella no fila.
El dimarts, per sos passats,
la vella no fila.
El dimecres, per sos defectes.
la vella no fila.
El dijous, sopes amb ous,
i la vella no fila.
El divendres, perquè té els dits tendres,
la vella no fila.
El dissabte, cuina i pasta,
la vella no fila.
El diumenge… filaria, si n’era dia.
Però aquestes sopes es preparen arreu dels Països Catalans i també les trobem en el sainet valencià Cambiar d’estat, original de Josep Àngeles i estrenat el 23 de maig de 1901, on un dels personatges diu així a un altre:
Pues si tiene usté un color
més rojo que una mangrana
de las que ayer se menchó.
Que tose mucho? pos bueno,
lo mateix que tusen molts.
Qu’está un poco cheperudo?
aixó li agrasia, siñor.
Que no pót correr? corriente,
no eu nesesita. Que no
te dents? tan póc li fan falta.
Pa menchar sopes en hóus
no son presises, de módo
qu’está molt millor que vól.
A les Balears devien sortir a taula sovint i les trobem en un acudit que va publicar el setmanari mallorquí L’Ignorancia, en el número del 6 de desembre de 1879:
Deya una mestressa à n’es séu hòmo:
—¿Que t’estimas més per berená, Pere Juan, unes sopetes ò una truyta?
—Mira, Rosa (responía ell), may m’agradat fé parts y quarts, ni ofendre ningú: fém unes sopes amb òus.
En èpoques passades, quan els ous anaven escassos, aquestes sopes devien ser molt apreciades. En la rondalla ‘S’anellet’, arreplegada per mossèn Alcover, apareix un anellet miraculós que té la facultat de fer realitat els desigs de l’amo:
Aquí En Joan pega fregada a s’anellet, tot dient:
—Anellet, fé lo que saps fer! Treu-mos aquí una gran greixonera de sopes amb ous i una gran platada de sobrassada prima torrada i botifarrons torrats, que n’hi haja a bastament per tots! I mitja quarta de vi perhom, i una bona llesca de tot es pa, també perhom.
I ja ho crec que a l’acte comparegué tot aquell bon concert damunt sa taula.
I allà hauríeu vista fer sa viona a tota aquella gent. No recordaven esser-s’hi vists mai, davant tan bon concert.
No en volgueu sebre més: no l’hi tingueren gaire temps, davant; amb una exhalació el tengueren dins es gavatx; no les tocaven voreres, ses cuerades de sopes i es bocins de sobrassada prima i es botifarrons. Cada boca d’aquelles era un engolidor. Sobretot, menjaren fins que s’ho pogueren tocar amb so dit.
Per últim copiarem una corranda mallorquina:
Sopes, sopetes amb ous
demanen es segadors.
Ja direu an es senyors
guardin ses faves p’es bous.
Sopa d’ous
Ingredients (4 racions): 4 ous, 150 g de pa eixut (de tres o quatre dies), oli d’oliva i sal.
Preparació: de primer posarem aigua en una olla, ho salarem i ho deixarem al foc. Mentre comença a bullir llescarem el pa i el posarem en la sopera (o en les escudelles), amb un raig d’oli per damunt. Llavors batrem els ous i, en alçar el bull, els hi afegirem i ho remenarem. Ho deixarem bullir per espai d’un parell de minuts, ho traurem i n’escaldarem les sopes.
Variants: podem torrar o fregir les llesques de pa. Hi ha qui bat els ous amb una cullerada de farina. Ho podem fer amb brou de carn o de verdures. Podem posar els ous batuts en els plats, amb el pa i, en acabant, escaldar-ho tot. Al Baix Camp hi afegeixen un sofregit de ceba i tomaca. A la Plana ho fan amb brou d’aviram. A Eivissa hi afegeixen unes fulles d’orenga i canvien l’oli per sagí (el posen dins l’olla).
Una altra manera de fer-ho és fregint els ous i posant-los en els plats, al damunt de les llesques; en acabant s’escalden amb l’aigua o el brou.
També podem fer sopes bullides: posarem el pa trossejat dins l’olla i ho deixarem bullir a foc suau per espai d’uns quinze minuts. Abans de traure-ho del foc hi afegirem els ous batuts i ho remenarem.
Dialectalismes: ‘supa’ d’ous (Catalunya Nord), sopa d’‘aus’ (Vinalopó Mitjà, Alacantí).
Aquest article forma part de l’obra Història de la cuina catalana i occitana.
