La sopa de fideus és la que fem per regla general amb el brou de l’olla i que resulta tan bona pel fet que és un brou magnífic, amb el qual hi ha també costum de fer arròs i tota mena de pasta. Aquesta sopa deu ser gairebé tan antiga com l’olla (com l’olla que coneixem avui), però la primera documentació que n’he pogut trobar és d’un text valencià que, tot i que deu ser més vell, fou imprés el 1797: el Rahonament y coloqui nou en que es manifesta el consell que tingueren el Tio Còsme Nespla, de Benifaraig, Badoro Rico-paño, de Moncada, y Jaumet el Polinari, de Alfara; en copiarem una part:
pues luego aplegá mig dia,
y es posaren à dinar
(en que hagué pera escudella
fidèus en sucre molt blanc)
al segon bocí del òlla
Badoro experimentà
li gruñíen los budells,
y que li anava dançant
una còsa dins lo ventre:
el pòbre no va atinar
lo que allò podia ser;
cuant de un repent (cap sagrat)
sens que haguera força humana
de poderho remediar,
es va soltar el pestell,
y li començá à chorrar
mèl de sucre pel darrere;
pero en tan gran cantitat,
que va perfumar la casa
desde el pati hasta el terrat.
El baró de Maldà va menjar-ne el 4 de novembre de 1809, segons conta en el Calaix de sastre:
Assentats en la cadira, davant de la taula parada per dinar, tinguérem sopa i escudella de fideus.
[…]
Tinguérem bona olla amb salsa de tomàtec, que l’enyoràvem, no havent-ne tinguda en Berga, penso que per peresa, les dones, a ratos —que, d’estes i mossos, n’hi havia tot un mosquer dintre la cuina, a més de tant mosquer de mosques. Dita salsa nos donava més gust a aquella carn d’olla ab tots sos ingredients de verdura, pilota, botifarra i cansalada.
Més modernament, en el setmanari Papitu del 5 d’octubre de 1921 van publicar una recepta contra els ulls de poll:
Per’ fer net de les durícies
i curar-se els ulls de poll,
cercant eminents callistes
no s’hi trenquin pas el coll.
Puix el dia aquell que facin
escudella de fideus,
al moment que l’olla bulli
a dins hi han de posâ els peus.
També la trobem en una corranda mallorquina:
Ses Perets feren totes
fideus a la fantasia,
però sa tia Maria
va fer fideus amb sopes.
Els occitans també en fan, amb brou d’olla, per bé que no és tan freqüent com al sud dels Pirineus.
Sopa de fideus
Ingredients (4 racions): 150 g de fideus (més fins o més gruixuts) i litre i mig de brou d’olla.
Preparació: de primer posarem el brou en una olla i ho deixarem al foc. En alçar el bull hi posarem els fideus i, en tornar a alçar el bull, rebaixarem la flama i ho deixarem bullir a foc suau. Al cap de set o vuit minuts, quan els fideus seran cuits, apagarem el foc, ho escudellarem i ho traurem a taula.
Variants regionals
- Països Catalans: si no disposem de brou, el podem fer aposta amb carn (vedella, porc), verdura (naps, xirivies, pastanagues, patates, bajoques, cebes, alls, julivert) i herbes aromàtiques (llorer, farigola).
- A la Cerdanya hi afegeixen una mica de formatge ratllat (gruyère, bola, parmesà) i un polsim de pebre.
- A Mallorca, per la matança del porc, hi ha costum de fer sopa de fideus amb brou bufat o saïm de caldera, que és el brou que ha restat després de coure els embotits, un líquid molt substanciós perquè sempre hi ha alguna botifarra que rebenta en coure.
Altres denominacions: escudella de fideus (Catalunya), sopa de vermicèlis (Occitània), sopa de fidèus (Comtat Venaissí, Provença, Comtat de Niça, Valls Occitanes), sopa de fideos (comarques valencianes de parla castellana). ‘Sopa de fideus’ és una denominació que es fa servir arreu dels Països Catalans.
Dialectalismes
- Sopa de fideus: ‘supa’ de fideus’ (Catalunya Nord).
- Sopa de fidèus: ‘supo de fidèu’ (Comtat Venaissí, Provença), ‘supa de fidè’, ‘supo de fidè’ (Comtat de Niça), ‘supo de fidèls’, ‘supo de fidlins’ (Valls Occitanes).
- Sopa de vermicèlis: ‘supo de vermicèlhis’ (Gascunya, Llenguadoc), ‘supo de vermichèlhi’ (Comtat Venaissí, Provença), ‘supo de varmichèlhi’, ‘supo de marmichèlhi’, ‘supo de ramichèlhi’ (Provença).
Aquest article forma part de l’obra Història de la cuina catalana i occitana.
