Una torrada amb confitura pot aparèixer a taula per a desdejunar, per a esmorzar o per a berenar. I és una menja, diguem-ne, universal, és coneguda arreu del món, tot i que hi ha llocs on és més habitual i d’altres on la fan servir rarament. A casa nostra agrada molt, sobretot a la menudalla, que se la menja ben a gust. La confitura pot ser de qualsevol mena (i n’hi ha de moltes menes), però les més habituals són les de maduixa, d’albercoc, de préssec, de taronja, de pruna o de tomaca, i també les de fruites del bosc, però totes són bones. Abans les mestresses en feien, de confitura (ma mare en feia de tomaca, que era, per a mi, la més bona de totes) però ara ja no en fa ningú, les venen a les botigues per un preu mòdic i ja no cal fer-les, perquè, a més, les confitures industrials són, en general, excel·lents i no porten productes químics, només són fruita i sucre, tot i que la de tomaca no l’acaben d’encertar, no sé per quina raó.
La trobem en una corranda mallorquina:
No hi ha com sa vestidura
per un estar governat.
Per profit, es pa de blat
i, per dolç, sa confitura.
I també apareix en la poesia ‘A María’, publicada en La Traca del 4 de novembre de 1916:
¡Oh, qué bella poesía
te voy a escribir, María!
Oh, qué verso más sonoro
Saldrá de mi pico de oro!
Ya verás cuantas ripiadas
bien versadas
se m’ocurren del magín
que tengo, como tú sabes,
relleno com plumas de aves
y serrín.
¡Oh, María!
Deja que hoy, en este día,
t’andilgue una polesía.
Diré qu’eres guapa, bella
como el manec de una rella.
Diré qu’eres hanchisera
como un palo de granera
y tu talle seductor
parese un espolsaor
de color.
Diré que tu pie pequeño
es lo mesmo que un barreño
berroqueño
d’esos que frunsen el seño
coando ven algún condor,
sí siñor.
Y pintando tu figura
con soltura,
te diré en aire sensillo
que me dés un panesillo
mesclado con confitura.
La trobem així mateix en la poesia Lo pan tendre (dins l’obra del mateix nom, publicada el 1976) de l’escriptora Calelhon, que és del País de Montbasens (Roergue):
Aquo’s pas qu’un bocin de pan
Un tròs de la torta rossèla
Que senhorejava al mitan
De nostra vièlha taula bela.
Pichota caùsa qu’un croston
Que la quita canha mesprèsa:
Sera jitat dins un canton
Decond la murga lo rosiga…
Un tros de pan, que li a dedins?
Una ponhada de farina,
Un pauc d’aiga, un pessuc de sal;
Li a pas aqui crida miranda!
Pertant?… Pertant lo gran del blad
Quand es molgut fa la farina,
Paùvera de flor et de vida,
De calor et de lum daùrat,
Tresor diusenc de l’estivada!
L’aiga qu’es posada al surgent,
Frescor canda, miralh d’argent,
Ont la colomba se miralha,
A lo gost de la terra -maire!
Lo gran de sal, simbèl antic
Del bon accòrdi ambe l’amic
Et de la finessa espritosa,
Fa la meùlha fine e gostosa!
D’aiga, de farina, de sal,
Tota la sabor del terraire,
Tota la punhor del lauraire
Et lo près de l’obral human;
Amb l’espèr de la semenada
La glòria de la missonada,
Obra d’amor per tot l’ostal.
Et ieù voldriai que lo mèu libre
Aguesse lo gost d’aquel pan;
Lo que mon paire abia ganhat
En sonsiguent la gleva dura,
E que ma maire n’abia fach
Tòsta de mèl o confitura.
Sabor de la vida d’antan!
Aquela vida l’ai menada
Aital al temps qu’èri mainada
Al païs meù, al nostre ostal.
L’inocensa de ma simplor
La culissiai coma una flor,
Et beviai l’alba primadieira
Et sa frescor dins lo rosal;
Tant clara l’ora matinièira
Que los uèlhs de mon mainadun
Subran s’emplinavon de lum!…
…Avalit, lo temps d’un còp èra!…
Lo monde entier es a l’espèra.
Que sera lo pan de deman?
Ieu voldriai que cada ostalada
Aguesse bèla taulejada
D’enfants, de jovents et d’amics
Per partajar lo ban pan tendre,
Lo brave pan de cada jorn
Pastat de patz, de gaùch, d’amor!
(Això no és més que un bocí de pa / un tros de la coca daurada / que senyorejava al mig / de la nostra taula vella i bona. / Petita cosa és un crostó / que la pròpia peresa menysprea: / serà llançat a un cantó / on el rosegarà un ratolí… / Un tros de pa, que té a dins? un grapat de farina, un poc d’aigua, un pessic de sal; / no hi ha ací per a cridar meravella! / Tanmateix… Tanmateix el gra del blat / quan és molt fa la farina, / pólvores de flor i de vida, / de calor i de llum daurada, / tresor diví de l’estiuada! / L’aigua que es posa a la font, / frescor límpida, mirall d’argent, / on la coloma s’emmiralla, / té el gust de la terra-mare! / El gra de sal, símbol antic / del bon acord amb l’amic / i de la finesa espiritual, / fa la molla fina i gustosa! / Aigua, farina, sal, / Tot el sabor del terrer, tot l’esforç del llaurador / i el preu de l’obra humana; / amb l’esperança de la sembra, / la glòria de la sega, / obra d’amor per tota la casa. / I jo voldria que el meu llibre / tingués el gust d’aquell pa; / el que mon pare havia guanyat / tot pitjant la gleva dura, / i que ma mare n’havia fet / torrada de mel o confitura. / Sabor de la vida d’abans! / Aquella vida l’he portada / al temps que era una criatura, / al meu país, a casa nostra. / La innocència de la meua senzillesa / la collia com una flor, / i bevia l’alba primerenca / i la seua frescor dins la rosada; / tan clara l’hora matinera / que els ulls de la meua infantesa / de cop i volta s’emplenaven de llum!… / …Desaparegut, el temps hi era!… / El món sencer és a l’espera. / Quin serà el pa de demà? / Jo voldria que cada família / tingués una bonica taulejada / d’infants, jovent i amics / Per compartir el bon pa tendre, / el pa agradable de cada dia / pastat amb pau, amb goig, amb amor).
D’altra banda, el pa agrada a tothom, grans i menuts, i també als senyors rectors i vicaris, tal i com podem llegir en la poesia ‘El pà’, publicada en La Traca del 3 de febrer de 1917:
Al vicari d’un poblet
Que no está molt llunt d’así,
Li va susuir un fet
Que mel contaren a mí
Anit en Benimaclet.
El cas fon en ocasió
De qu’el Obispo va anar
Pels póbles d’expedisió,
Y estaba a punt d’arribar
Al del vicari en cuestió.
Este s’alsá de la taula,
Y al sabero quedà atónit.
Digué: —¡Válgam Santa Paula!
Se quedá sinse paraula
Y tingué que pendre acónit.
—¿Si me vindrá a castigar?
Pero no, sospecha vana;
¿En qué he pogut yo pecar
Sent yo un retor eixemplar?
A no ser per… ‘Chuana! ¡Chuana!
Y aixina, tot turulato,
Al ama cridá corrent,
Y ella va anar d’allí a un rato.
Pero… els faré el seu retrato
En la quintilla siguient.
Buena mosa, corpulenta,
Ben arreglá, en ulls de linse,
En molta sal y pimienta,
Y encara que ya te els trenta,
Cualsiquiera le echa quinse.
—¿Crida, señor? ¿Qué volía?
—Que aplega el Obispo.
—¿Y qué?
—Que no sabent que venía
Ma menchat tot lo que había
Y ara…
—Sosegues vosté.
No s’apure per aixó:
Tinc la despensa plenísima
Y ya eu arreglaré yo,
¡Si hasta ya un pórc! —En asó
Se presenta Su Ilustrísima.
Después de míl cumpliments
Y discursos encomiástics
Y festejos suculents,
Parlaren uns quants moments
Aixina, els dos eclesiástics:
Siñor retor, póc abóna
A la seua devosió
Un ama aixina… tan… bóna.
—¡Es una ecselent persona!
—¡Pues per aixó!… ¡per aixó!
—Siñor, de la edat ya pasa.
—Yo en aixó ni entro ni salgo.
—Es póbra, ya veu la trasa,
Y me la enduguí a ma casa,
Perque al fi… me toca algo.
—¿Entonses, qué s’ha de fer?
Ara es presís descansar.
—En el meu llit ha de ser;
Y sent yo molt no poder
Donarli atre que ocupar.
Yo dorc en este silló,
Y usía en lo llit.
—¡Palleta!
Això nó.
—¡Sí!
—¡Obstinasió
Cual la seua! Calle, yo
Me trauré una marfegueta.
Así estaré bé.
—¡Dimóni!
¿En terra? ¡No siga gos!
Pero hóme, per Sent Antóni,
El llit es de matrimoni
Y bé podem cabre els dos.
No més porfía.
—Siñor,
Perdonem si es que me exalte;
No soc digne, ¿Y la calor?
Yo ronque. ¿Y si a lo millor
A la etiqueta li falte?
No hagué remey. Se chitaren
Els dos chunts, y chunts digueren
Els resos que a Deu enviaren.
D’allí a un ratet se dorgueren
Y no sé lo qu’ensomiaren.
¡Cóm roncaben els pobrets!
Y fon cas extraordinari
Qu’els dos dorgueren molt quets.
Ya de dia, tres colpets
Tocaren en cá el vicari.
Este, mig se despertá,
Y sense saber qué fa,
Al obispo, el molt gandul,
Pegantli palmaes al… péu
Li digué: —¡Chuaneta, el pá!
Un any més tard, en el número del 26 de gener de 1918, aparegué la poesia ‘Sobre’l pa’. Uns amics discuteixen sobre la qualitat dels pans i acaba guanyant el parrús:
Sérta vegá discutien
tres o cuatre llauraors,
y versaba el seu temeta
sobre quin pa era el millor.
—Com el fransés n’on hiá cap,
tant en gust, com en color,
asó dia Tófol Rosca
mentres apuraba un gót.
—Desengáñense, sinores,
y nos fasen ilusións,
pues pa com el d’Inglatérra
no s’en tróva en tot lo mon.
—Calla Nófre, calla Nófre,
¡qué póc entens tú d’aixó!
Pera pa el italiá…
¡Pareix mentira, cañót!
…Y aixina pasaba el temps
sense que ningú de tots,
en defensa de son pa
quedara ú vensedor.
…Y el so Quico que escoltaba
tota la conversasió,
posant en lo mich la pata
exclamá molt sanserót:
—Señores, a lo que vech,
no coneix ningú de tots
la maravella del pa
ahón s’encontra en este mon.
Mes yo te u diré a tú Rosca
y a tú Nófre y a Piñó,
que de tots els panets d’ara
el pa rus es el millor.
Altres denominacions: pan emb de confitura (Marca, Llemosí, Perigord), pan amb de confitura (Borbonés, Alvèrnia, Velai, Agenés, Carcí, Llenguadoc, Roergue, Gavaldà, Albigés, Vivarés, Delfinat, Valls Occitanes), pan dab confitura (Bordelés, Landes, Bearn, Armanyac, Bigorra, Comenge), pan damb confitura (Vall d’Aran), pan amb confitura (Comtat de Foix), pan ambé de confitura (Comtat Venaissí, Provença), pan embé de confitura (Comtat de Niça). ‘Pa amb confitura’ és una denominació que es fa servir als Països Catalans.
Dialectalismes
- Pa amb confitura: pa amb ‘cunfitura’ (domini del català oriental a Catalunya, Serra de trmuntana, Menorca, Eivissa, l’Alguer), pa ‘en’ confitura (Llitera, Baix Cinca, Ribera d’Ebre, Terra Alta, Matarranya, Baix Ebre, Montsià, País Valencià), ‘pe’ amb confitura (Migjorn, Llevant).
- Pan amb confitura: ‘pa am cunfituro’.
- Pan amb de confitura: pan ‘am de la cunfiture’ (Borbonés), ‘po am de la cufituro’, ‘po am de la cunfituro’ (Alvèrnia), ‘po am de cunfituro’ (Velai, Roergue, Gavaldà, Vivarés), ‘pa am de la cunfitura’ (Agenés, Carcí, Llenguadoc, Roergue, Gavaldà, Albigés, Vivarés), pan ‘am de la cunfitura’ (Agenés, Carcí, Roergue, Gavaldà, Vivarés, Delfinat, Valls Occitanes), pan ‘am de cunfeturo’, ‘pon am de cunfeturo’, ‘pon am de la cunfituro’ (Delfinat).
- Pan ambé de confitura: pan ‘amé de cunfituro’.
- Pan dab confitura: pan ‘dan cunfiture’ (Bordelés, Landes, Bigorra), ‘pa dan cunfiture’ (Bordelés, Landes, Bearn, Bigorra), pan ‘dan cunfitura’, pan ‘dam cunfituro’ (Armanyac, Comenge), ‘pa dan cunfitura’, ‘pa dan cunfituro’ (Armanyac, Bearn, Bigorra), ‘po dan cunfituro’ (Bigorra).
- Pan emb de confitura: ‘pa em de la cunfiture’ (Marca), ‘po em de la cunfituro’ (Llemosí, Perigord), pan ‘am de la cunfitura’, ‘pa em de la cunfitura’ (Perigord).
- Pan embé de confitura: pan ‘emé de cunfitura’.
Aquest article forma part de l’obra Història de la cuina catalana i occitana.
