L’olla de la Plana, el plat que simbolitzava l’austeritat

Son molt nomenades en tot lo reyne per lo típiques y primitives, y consistixen en un gran caldero ple de tròços de carabaça, naps, penques, gerevíes, fesòls y espinachs ó bledes, tot ben bollit, y á cada menjada que fan ho calfen, trahuen una ó dos cullerotades de caldo, en el que fan un bòn plat de sopes, en un rall d’òli, un pesich de sal, una cabeça d’alls i mija dotcena de vitets ó coents, y posanto tot en taula, es pòsen à mullar ó sucar tots els de casa, carregant molt de pá y sobre tot de ví, perqu’es menjar que crida moltísim el trago; á la nit fan lo mateix, y per lo regular cada caldero d’eixe bollitòri sòl durar una semana. Este es el menjar de la gent mijana y de la pòbra; pero els hòmens que sòlen visitar les tendes ó tavèrnes, tenen ademés la costum d’emportarse un grapat de figues seques en lo sí pera fer boca y beure despuix, o bé un trocet de magre de burro, majo ó cavall, secát al sòl, dels que tiren al muladar y ells pèlen y desquarticen pera menjárselos despues en tallonets molt giquets. Tot asò s’ha usat sempre en la Plana de Castelló, però al present no sabém si encara se fa en tanta escala ó es tan general com abans, siguent regular que la clase jornalera conserve pròu de les tals costums respècte al menjar. Més siga lo que vullga, nosatros ho deixém así consignat, acabant esta relació en la copla de caixó:

En les òlles de la Plana

casi tot es carabaça,

alguns fesòls, naps y herbetes,

y carn ni pòca ni masa.

            Y com el nòstre còs es un pòrch, se fan á menjar eixos albeurages, y estan gròsos com á Tudescos; alguns dihuen que això ho fa la bondat, y atres callen y se rihuen, qu’es com siu’ posaren en corantena.

Si de bona ó mala gana

Lliches esta estravagansia,

No encontrarás mes sustansia

Que en les olles de la Plana,

Ahon tot son fesóls y herbetes,

Algun tros de carabasa,

Unes cuantes pebreretes

Y cárn… ni poca, ni masa.

¿Saben ahon aní a parar?

á Castelló de la Plana;

sobre les huit vaig entrar,

hora qu’els chics van á escola;

ells qu’em varen divisar

en la tal casaca rocha,

començarern á cridar:

—Al duendo, al duendo, al doñet…

Y se varen achuntar

pasá de setanta chics,

tots en pedres en la ma;

se tiren damunt de mí

lo mateix que condenats;

la ú, tiró per así,

l’atre, tiró per allá,

m’esgarraren la casaca;

de modo qu’em vaig quedar

en mánegues de camisa,

encara com va pasar

una ahuela per allí,

que de mí se va apiadar;

feu anar á la chicalla

y á sa casa em va portar.

Preguntá qui eren mos páres;

y entonces li vaig contar

tot lo que vostés ya saben,

y al punt em va contestar:

—Si vols quedarte en ma casa

el que fer qu’así tindrás

será, esplugar á un monot

y tráurelo á pasechar,

fer el segó á les gallines,

escurar l’olla y guisar.

Yo enseguida vaig convindre,

y el tracte varem tancar;

ya saben tots qu’en la Plana

les olles solen durar,

la que manco quinse dies;

lo primer qu’em va tocar,

fer el guisote de l’olla;

y lo manco vaig gastar

cuatre cabasos d’arena,

pa poderla netechar.

La posí damunt dels ferros,

perqu’em varen achudar,

que yo á soles no podía;

y l’ama em va fer posar

de huit á nou puals d’aigua,

set ó huit cabeses d’alls,

tres carabases porqueres,

que vendrien a pesar

unes sinc ó sis arroves,

y emboquí sense pelar

catorse garbes de sebes,

rabos y tot vaig ficar;

nou micharmuts de fesóls,

de oli no’m quedí escás,

perqu’en vaig posar micheta;

així que vaig acabar,

comensí á ferli foc

y me se va socarrar.

L’ama que sentí l’aulor,

del bascoll me va agarrar

lo mateix qu’una lleona,

y enseguida em va tancar

en lo cuarto del monot;

yo tot me vaig asustar

al vore aquell albestrus,

més pudent qu’un muladar,

que m’amostrava les dents;

d’allí un rato viu entrar

á l’ahuela, que portava

una casola en la má

plena d’aquella gasofia

que á mí me se socarrá;

se la deixá en mich del cuarto

y al instant se va allargar.

Yo tenia una carpanta

que no’m podia aguantar;

me tirí á agarrar la tayfa

y el monot també es tirá;

yo li peguí un puntapeu

y ell me tirá una sarpá,

que casi me trau els ulls;

yo li torní á segundar;

se deixarem la casola,

y se várem agarrar

els dos á sarpa la greña;

ell si qu’em va traullar

tot el cos á quixalades;

pero yo no vaig parar

dasta ferli el cap á trosos,

pegantli contra un pilar.

Corrent me menchí la tayfa,

la casola vaig trencar,

y per una finestreta

al carrer me vaig tirar;

y malaint á la vella

y al monot, men vaig anar;

y els meus peus en Castelló

no’ls ha tornát á posar.

A la comarca de la Plana tenien una olla pròpia, i escric tenien perquè en la seua primitiva simplicitat es tracta d’un plat que pot donar-se com per desaparegut. Una desaparició explicable per raó de ser la Plana actual molt diferent d’aquella que va conèixer la plena vigència d’aquest cuinat. Qui ara observe Borriana, Nules, Vila-real i tantes viles i llocs als seus voltants plens d’horts de tarongers es trobarà molt lluny d’imaginar com fou la comarca en altres èpoques, en les quals els regadius eren escassos i els secans extensos; una època en la qual els llauradors es veien sotmesos a un rude treball, i així i tot havien de ser forçosament moderats i austers, posat que, unes vegades per escassetat d’aigua i d’altres per l’acció dels meteors, veien minvades les collites fins al punt de quasi veure’s privats de l’olla quotidiana. Durant aquells anys —afortunadament ja llunyans—, les dones a primers de setmana preparaven l’olla, i després cada dia es treien uns cassons de brou que servien en les escudelles; cadascuna de les quals s’il·lustrava amb llesques de pa i amb l’addició d’un raig d’oli, alls i alguns vitets, i amb aquest coent pebre s’incitava la set que consegüentment s’aplacava amb vi, no cal dir que un vi bastant agre; aconseguint-se d’aquesta forma una certa confortació; tant del cos com de l’ànima.