Actualment, el menjar blanc es fa encara a Reus i a l’Alt Camp, així com a la regió de l’Ebre, però el record de la recepta ha arribat fins avui a les Balears i el País Valencià, així com a l’Alguer. Un amic d’aquesta catalana terra a Sardenya me’l descriu així: «Lo menjar blanc és un dels dulcis de l’Alguer més coneixuts i és assai (força) fàcil de preparar. És una crema a base de llet, aromatitzada amb escorja de llimó, súcura i midó. Se pot menjar així o se pot emprar per fer la Torta de menjar blanc o les Tabaqueres» (que són una mena de crestes).
No és estrany que Enric Tàrrega, un activista cultural valencià, digués que només els cretins diuen que els Països Catalans no existeixen. En totes les versions actuals, és una crema d’ametlles quallada, que es menja dolça (Reus, comarques de l’Ebre, etc.) o una crema blanca de midó (Balears), o com la mena de menjar blanc de gallina, que encara es fa a Eivissa amb el nom de «Salsa de Nadal» i a Turquia. A la regió de Reus es ven en algunes pastisseries, i també es fabrica en uns sobrets per preparar-lo a casa, com si fos un flam. Malauradament, aquestes delicioses postres es desconeixen a la resta de Catalunya.
De l’edat mitjana al Renaixement, no obstant això, el concepte del plat era prou més ampli, i era, més aviat, un plat salat per menjar en escudella, servit amb sucre, però fet també amb pollastre, llagosta, peix, etc. Va arribar a l’Espanya del Siglo de Oro, on es feia també amb tripes. El menjar blanc de pit de pollastre encara es fa a Turquia, i sense pollastre —Mullahebi— a la mateixa Turquia i als països àrabs. És un plat, per tant, segurament d’origen àrab, que de Catalunya es va difondre a Itàlia —Mangiar bianco alla catalana—; sota aquest nom apareix als receptaris italians. És un dels plats estrella de la cuina de l’edat mitjana i el Renaixement, a França —Blanc manger—, a Anglaterra —Blancmange, on encara s’hi elabora i es ven en terrines als supermercats—, a Castella —Manjar blanco— i a Portugal —Manjar branco—, i d’aquests països a Amèrica del Sud, incloent-hi el Brasil.
El menjar blanc és una de les glòries de la nostra cuina medieval i, pel temps, ingredients, etc. que es necessitaven en la seva preparació, només estava a l’abast de la gent rica. S’havia d’elaborar en un fogonet especial per a salses delicades, anomenat «bresquet».
Es feia només amb ametlles, amb pit de pollastre, amb llagosta, pagell, o bé de carbassa, de malalt… Plat reial i papal.
Manjar de coco
En portuguès, menjar és «jantar» o «comer» —mot emprat al Brasil—. Per tant, és evident que el nom d’aquest deliciós dolç brasiler, «manjar de coco», ve del castellà (més que del francès o de l’italià, com solen sostenir en aquell país). De fet, als països de l’Amèrica espanyola es fa «manjar blanco», una elaboració que, efectivament, va ser portada pels espanyols però que era d’origen català, com afirmen els italians al Quattrocento («mangiar bianco alla catalana»). Era una crema a base de llet d’ametlles. Va arribar a Portugal al s. XV, però a Catalunya ja en tenim diverses receptes escrites al s. XIV. Des d’aquí es va difondre a les corts europees, amb diverses versions —dolces, salades, amb pollastre, amb llagosta, per a malalts— com un dels plats més refinats de la cuina, i es fa correntment arreu —encara avui a Anglaterra i Catalunya— fins al segle XIX. Trobem la mateixa elaboració a Turquia, on encara es fa segons la recepta medieval, amb pollastre.
El coco és un ingredient que ens ha vingut, bàsicament, d’Amèrica, segurament aportat directament pels «americanos» o emigrants a Cuba. Als Països Catalans està ben introduït, com a mínim, des del segle XIX. En algunes famílies catalanes, per Nadal, era costum comprar un coco, i encara avui no manca mai entre les llaminadures que es venen a les festes majors. També se’n fan panellets i altres llepolies i, entre les més bones, uns deliciosos cocotets valencians. Aquesta recepta la dec a una amiga brasilera, amb la qual em va obsequiar i m’hi vaig regalar. Li va sorprendre molt saber que la recepta era d’origen català.
Ingredients
Coco ratllat (1/2 tassa, aproximadament)
1 llauna de llet condensada ensucrada
1 llauna de llet de coco
1 cullerada de nata
1 sobre de gelatina
6 clares d’ou
Aigua
Elaboració
Dissoleu la gelatina en mitja tassa d’aigua a punt de bullir. Remeneu-la bé.
Bateu les clares a punt de neu, afegiu-hi la llet condensada, la nata i la llet de coco. Afegiu-hi la gelatina; remeneu-ho bé a fi que no es formin grumolls. Finalment, afegiu-hi el coco ratllat. Serviu-ho refrigerat.
Notes
Tots els productes —incloent-hi la llet o crema de coco— es troben aquí. Si no el voleu tan dolç, feu servir llet evaporada, però afegint-hi sucre (o edulcorant), i una mica més de nata.
L’ideal és fer servir coco fresc ratllat. Si el feu servir sec, us recomano que el remulleu abans amb llet o aigua, durant una mitja hora.
Hi ha versions més simples, fetes amb fècula o Maizena, coco ratllat, llet de coco, llet o llet condensada; en aquest cas, s’ha de coure. Se sol posar en un motlle baix i es fa refrigerar.
Aquest deliciós es pot servir amb alguna salsa dolça o fruites, com ara prunes seques, fruites vermelles, etc.
La salsa o almívar de prunes (ameixas) és molt corrent; s’hi pot afegir vi, algun licor, canyella i es fa coure un temps. Com diuen al Brasil, «Delícia!».
