Els bunyols constitueixen una elaboració gairebé universal. No solament es fan als Països Catalans —«brunyols» del Pla de l’Estany i de l’Empordà, bunyols de carabassa valencians, bunyols de Mallorca i Menorca —de patata o de carabassa—, etc., bunyols de vent d’Andorra i el Prieu—, sinó que també són populars a Àfrica i al Pròxim Orient. En aquesta darrera zona i a Grècia i a Egipte hi trobem els lokumades i, al Marroc, els populars sfendj, molt similars als bunyols de Gàmbia, Senegal i altres països de l’àrea i d’arreu d’Àfrica, incloent-hi tota l’Àfrica central —Congo, Tanzània, etc.—. També són populars els bunyols de fruita: figues albardades de Castelló, bunyols de poma, de plàtan, de cireres. Els de plàtan són característics dels restaurants xinesos, però són d’origen francès!
Buñuelos a Espanya, on dominen els de vent i sovint es confonen amb les rosquilles. Beignets a França, fritelle a Itàlia —que en alguns llocs es fan per Sant Josep—; naturalment, a Itàlia cada regió té la seva especialitat o nom diferenciat —di sant’Antonio, que també existeixen a Catalunya—, sommomoli i molts altres. Lokumades a Grècia, lokma i tulumba tatlisi a Turquia, on els jueus sefardites en diuen bimuelos, ponichki a Bulgària, gogoase a Romania, krofne o krafne a Croàcia i Sèrbia, krofi a Eslovènia…
Aquests petits i daurats bunyols són molt populars tant a la Mediterrània oriental —Grècia i Turquia— com al Magrib, així com a Egipte, on es troben arreu, a les cases i a fora (fitir bel assal). En aquest país són anomenats també lokmet alkadi —o «mos de jutge»—, un nom, evidentment, que retrobem en el grec lokumades. Són similars als sfenj del Marroc. Recordem la importància de la comunitat grega a Egipte, especialment a Alexandria —ciutat on han nascut dos personatges tan importants, i tan sensualment mediterranis, com són el poeta Kavafis i el també poeta i cantant Georges Moustaki, que vaig tenir l’honor de conèixer a París—. Els bunyols també es troben a Andalusia, servits amb mel, i a les Balears, Catalunya i el País Valencià, amb sucre, així com en altres llocs de la Mediterrània; els fan àrabs, cristians i jueus.
Aquests bunyols solen ser elaborats per les dones als mercats i, per tant, tenen una clientela passavolant assegurada, com s’escau amb els sfendj del Marroc o els bunyols valencians.
També hi ha les versions amb flors —flor de carabassera o crespells, de saüc, de crisantem— i, naturalment, els salats —de bacallà, de peix, de cervell de xai, de formatge, de carabassó, d’albergínia, i a Itàlia d’arròs, de farina de castanyes, de fesols —a Cuba es fan amb fesols de l’ull negre— o de polenta.
Panketis
Una dona africana que vivia a Banyoles, la Fatumata, em va ensenyar aquesta recepta. No em va saber donar l’origen del nom panketis, però semblaria que es podria relacionar amb els pancakes americans, les típiques coquetes per a l’esmorzar, que també es fan a Amèrica Llatina amb el nom de panqueques o panquecas.
Ingredients
100 g de farina (o la que admeti)
150 g de sucre
1 culleradeta de llevat
1 pols de sal
500 ml d’aigua
Oli vegetal
Elaboració
En un recipient poseu-hi successivament, barrejant-ho, la farina, el sucre, el llevat, la sal i l’aigua. Pasteu-ho fins a aconseguir una pasta homogènia i una mica densa. Deixeu-la reposar unes dues hores —o més— en un lloc una mica tebi. Poseu un cassó amb oli abundant al foc. Quan sigui roent, aneu formant els bunyols amb la mà i fregiu-los, deixant-los ben daurats. Feu-los escórrer en un colador o damunt de paper absorbent. Se solen menjar acabats de fer.
Notes
Hi ha receptes en què no es posa sucre a la massa; els bunyols, un cop fets, es passen per sucre.
Seguint una recepta similar, podeu fer bunyols de plàtan.
