És un arròs típic de les Illes, però amb això del turisme sembla que ha passat de moda. Abans s’estilava d’anar a vora mar a fer arrossades i hi havia qui només portava l’arròs i un parell de cebes o tomàquets pe fer el sofregit. Llavors es passaven el matí agafant pegellides i en feien un arròs. Actualment encara hi ha qui en fa, però poques vegades i a casa seva, amb les pegellides que hagi pogut agafar en un dia de platja. És un arròs melós o lleugerament caldós, de marisc, i de vegades també li posen crancs o algun altre animalet dels que abunden a les platges. Diu Antoni Galmés i Riera en Cultura popular mallorquina que, abans, era costum, després de la sega, d’anar de festa a la platja i fer arròs amb pegellides:
La festa de les acaballes de batre, a les possessions, solia esser anar-se’n tothom a rentar-se a la mar, dins un carro de parell envelat i duguent a força de calderons, pelles i altres ormetjos per fer, davall qualque tamarell o dins qualque cova, un bon dinar. La partida, de bon dematí. L’amo, la madona i les filles hi anaven dins el carretó de quatre, que n’hi posaven cinc o sis i duien el menjar: conill, pollastres, sofrit, melons o síndries i un gran barral de vi del millor que tenien. L’aigua l’anaven a cercar de qualque pou, aljup o cisterna que hi hagués en els entorns d’allà on anaven, o de qualque degotís que tengués pica dins la cova, com la d’es Genovès de Cala Anguila.
[…]
Ja nets i refrescats, ells a cercar llenya i pegellides per fer l’arròs i elles a preparar els guisondos: arròs espès dins els calderons, una fritada i melons o síndries. A l’hora de menjar n’hi havia pocs que quedassin enrera, el trempó del dematí ja no sabien on era. Per beure, per allò d’estalviar l’aigua, pegaven fort al vi i si n’hi havia qualcun d’un poc colló o que no anàs alerta, li feien agafar una bona moixa, pels altres fer la rialla.
Arròs amb pegellides
Ingredients (4 racions): 300 g d’arròs, 750 g de pegellides, 1 ceba, 1 tomaca madura, safrà, oli d’oliva i sal.
Preparació: d’entrada posarem aigua en una olla, la deixarem al foc i, en alçar el bull, hi afegirem les pegellides i les escaldarem. Les traurem tot seguit, en llançarem l’aigua, els traurem la closca, les rentarem per llevar-los l’arena i les reservarem. En acabant pelarem i trinxarem la ceba i, seguidament, ratllarem o picolarem la tomaca (pelada, en el darrer cas). En estar tot preparat posarem un raig d’oli en una cassola de terrissa i la deixarem al foc, més aviat fluix. Quan l’oli serà calent hi posarem la ceba i la sofregirem una mica. La remenarem ara i adés amb la cullera de fusta i, en enrossir-se lleugerament, hi afegirem la tomaca. Ho anirem remenant perquè no s’hi agarre i, en estar tot confitat, hi posarem aigua (un litre o litre i quart), apujarem el foc, hi afegirem les pegellides, ho salarem i, en alçar el bull, ho deixarem bullir a foc suau. Al cap de deu minuts o un quart d’hora hi posarem l’arròs (hi ha d’haver dues tasses i tres quarts o tres tasses i mitja per cada una d’arròs, segons que ho voldrem més espés o més clar), apujarem el foc, ho ensafranarem i, en tornar a alçar el bull, ho deixarem bullir a foc més aviat fortet. En passar vuit o deu minuts rebaixarem la flama i ho deixarem bullir a foc fluix. En arribar als quinze minuts d’ebullició, quan l’arròs serà cuit i melós (o lleugerament caldós), ho traurem del foc i ho escudellarem perquè no continue la cocció.
Variants: hi podem sofregir tres o quatre alls o uns branquillons de julivert. Com que és un arròs que se sol fer a vora mar, hi ha costum d’afegir-hi caragolins, crancs i tota mena d’animalets dels que es poden trobar a les platges.
Dialectalismes: arròs amb ‘pitjallides’ (Menorca), arròs amb ‘pigillides’ (Eivissa).
Aquest article forma part de l’obra Història de la cuina catalana i occitana.
