És una menja molt antiga i ja la trobem en el Primer llibre de Samuel (30:9):
Immediatament, David, amb els sis-cents homes que l’acompanyaven, es va posar en marxa i van arribar al torrent de Bessor. D’allí, David va continuar la persecució amb quatre-cents homes; els altres dos-cents, massa cansats per a travessar el torrent, es van quedar allà. Llavors van trobar un egipci perdut en ple camp i el portaren a David. Li van donar pa per a menjar i aigua per a beure, un pa de figues seques i dos raïms de panses. Amb el menjar, va reanimar-se. Feia tres dies i tres nits que no menjava ni bevia res.
I sembla que també es feia servir com a remei. Aquesta citació també és de la Bíblia, del Segon llibre dels Reis (20:7):
Després Isaïes digué:
—Preneu un pa de figues.
El van prendre, l’aplicaren al lloc on el rei tenia l’úlcera i es va posar bo.
A les comarques centrals del País Valencià, des del Camp de Morvedre fins a la Marina, s’anomena panfígol però la denominació més corrent, als Països Catalans, és la de pa de figues o pa de figa. Són figues seques premsades en un cofí d’espart que els fa forma de coca redona, d’un pam de diàmetre i dit i mig o dos dits de gruix. D’ací és d’on va nàixer la frase ‘Estar com a figues en cofí’, emprada en aquells casos en què hi ha aglomeracions de gent. De fet, per alguns llocs de l’Alt Palància l’anomenen higos en cofín. Són, com hem dit, una menja molt antiga i a la Roma imperial eren molt populars les caricae pressae o figues de Cària premsades. La diferència és que el panfígol hi porta barrejades un grapat de fruites seques, ametles o nous, però no deixen de ser figues seques premsades. La primera menció en català és d’una carta que va enviar l’infant Joan (el futur Joan i) a un senyor Joan Janer el 18 d’octubre del 1380:
Item es mester que ns trametats iiii pans de figues e i marçapa o dos de confits en forma de caragols, de peres, d amenles e d aytals coses, les quals figues e confits volem dar a na Crestiana que sen ho port.
Per part valenciana la primera documentació que n’he pogut trobar és d’un document del 22 de novembre de 1582:
Per Nicolau Desllor, notari sindich de aquexa dita ciutat, ab suplicació en trenta un dies del propasat mes de octubre, davant nos y en la Rl. Audiencia presentada, ha humilment deduhit y exposat que de temps inmemorial, en cascun any, dita ciutat de Alacant, acostuma pera festes de Nadal, pagar a sos advocats y sindichs residents en la present ciutat de Valencia, llurs salaris, part en diners y part en un present que sels dona, de una arrova de torrons y altra de pans de figues…
El costum de menjar panfígol per nadal encara és vigent, arreu dels Països Catalans.
Més moderna que el document anterior és una poesia que van publicar en el setmanari La Máixquera (un dels noms que tingué El Mole) del 22 de febrer del 1841; era una mena de sainet on un dels protagonistes pregunta a un altre que com ha passat la nit, i aquell li respon així:
So dotor, estic así
Millor que Mateu-Alí.
He dormit com un cachorro
Encara que el llit es chust,
Y roncant, de tant de gust,
La baba em penchaba al morro.
Cuant vullga ya pòt manar
Que me pòrten l’almorsar,
Em pense que ya tinc fam
Si el meu ventre no ensomía;
Del sèrdo fresc mencharía
Sis llonganises d’á pam.
Li advertixc que les sardines
En la gola me s’enreden;
Vecha també si li queden
Unes cuantes coques fines.
Y també m’agrá el panfígol;
Ví pòt durne un bòn porró
De la bota del rincó,
Y pá blanet que es menchívol.
El que feien a Petrer (Vinalopó Mitjà) tenia molta fama, però el costum, malauradament, s’ha perdut. Azorín en parla en Superrealismo; en traduirem un paràgraf:
Els ametlers de Petrer; la seua ametla, la més fina de totes. I a l’octubre, als portals, grans piles d’ametla, i les mans femenines que van traient les corfes. Amb les figues i les ametles de Petrer, un pa exquisit, que era portat a Madrid i es venia en el Peso real.
També hi ha costum de vendre’l a les fires de porrat, tal i com diu Bernat Capó en el Costumari valencià, en el capítol ‘Fires i porrat’:
Se solen confondre ambdues paraules perquè, al llarg del temps han anat juntes. La fira és la presència en un lloc determinat de venedors amb llur mercaderia mentre que el porrat és una fireta en la qual les mercaderies són, principalment, llepolies, com per exemple torrons, confits, panfigo, castanyes, cacau, cigrons torrats, tramussos…
Ara ningú no fa cas de res però abans era molt apreciat. Per les contrades del sud de Catalunya fins i tot en donaven als vistaires, o sia: els fadrins que anaven a ‘fer vistes’ a casa d’alguna fadrina, segons conta Joan Amades en Costums i creences; els donaven pa de figues i altres coses, és clar:
Així mateix convidaven el vistaire amb pa de figues amb anissos de comí i gallons de nou barrejats amb arrop, mostillet i orellanes, tot remullat amb aiguardent; per això la mare tenia força interès a remarcar que tot era obra de l’enginy de la fadrina.
Gairebé ja s’ha perdut el costum de fer-ne, si no és en algunes indústries petites, però el protagonista de La pantagruèlica guerra de Miquel Miracle, de Nel·lo Navarro, diu que sa mare en feia:
Teníem una figuera allà a la font de la Canyeta que feia les millors figues del món per a fer panets. Ma mare les assecava al terrat i allà cap a les darreries d’agost feia els panets. Quins panets, Severí! Hauries d’haver-los tastat i em donaries ara la raó. Tallava les figues per la meitat deixant-les enganxades per la banda del peçó i hi posava dins de cadascuna una ametlla marcona i llavoretes d’anís, després anava posant-les al motlle i cada vegada que feia una estesa, tornava a posar més llavoretes i a més a més ho regava amb un raig d’anís, i així fins que omplia el motlle. Com me’n recorde de veure a casa dels meus pares els cafissos plens de panets assecant-se al terrat!
Apareix en papers diversos. L’1 de març del 1892 van publicar en el setmanari La Traca la poesia ‘¡La Ganga!’, de la qual transcriurem una part; era la crònica de la inauguració d’una botiga i feia així:
El aspectro de la tienda
Queda dicho en dos palabras:
Foé lo más deslumbrador
Que s’ham tirat á la cara;
A ambos laos de la tienda
Había dos grandes llantias,
Destacando dos armarios
Llenos de nueses y pansas,
De almendraos, de pan figo,
Bojías, mistos de traca,
Sigrones arremullaos
Y un montón de higos de pala.
També s’esmenta en la poesia ‘En el club de la bogueta’, publicada l’11 de març del 1916 en el setmanari alacantí El Tio Cuc; en copiarem uns versos:
En el rato del descans
y al hora de la fartera
se va fer un gran derroche
de manjares de primera.
Madalenes y suspiros,
pastisos, pastes de yema,
sequillos y pans de figa,
y de rollets de puncheta
sen mencharen sis canastres,
a banda de la fartera
de panets calents en oli
en bacallar y en mantega,
capellans rostits, toñina
y sardines en llandeta,
vi de Biar y del horta,
aniset y aiguardent de herba.
A Catalunya també és un producte corrent. En el número del 10 de febrer de 1915 del setmanari Papitu aparegué, sense títol, aquesta poesia, que jugava amb el doble sentit del mot ‘patata’:
Com que el blat val molta plata
i comença a escassejâ,
a Alemanya fan el pa
de farina de patata.
Deu ser molt alimentici
aquest pa de que parlem,
pro al mateix temps ens temem
que propagui algún mal vici.
Deu tenir la mar de miga,
ja que amb patata se fa
i ens creiem que deu sê un pa
molt semblant al pa de figa.
I en el número del 21 de maig de 1919 de la mateixa publicació, en unes dates en què escassejava el pa, en van publicar una altra:
Un xulo palanganero
que administra a la «Gravada»,
en un tuguri, ahir vespre
d’aquesta forma parlava:
—Que ens quedem a Barcelona
sense pà, cap pena em causa;
mentres hi hagi pà de figa
jo no em moriré de gana.
I a les Illes, és clar, també en fan, però a vegades té forma cònica o semiesfèrica i van embolicats en fulles de figuera, i després es lliguen amb un cordell i es pengen del sostre. Tenen molta anomenada els de Pollença (Serra de Tramuntana). Al llibre de Maria Antònia Salvà Llepolies i joguines hi ha la poesia ‘Pollença’:
Pans de figa de Pollença
són l’orgull del figueral;
el qui a menjar-ne comença,
no sap deixar-se’n quan cal.
Ai d’aquella gent propensa
a patir mal de queixal!
De Mallorca és també aquesta corranda de pescadors:
M’engana que tu no sies
un pescador puputer,
grandolàs i malfener
de pasta de pa de figues.
Bastant rudimentari, per a paladars proclius a les coses primitives, però el gust per les figues seques, que als temps antics va ser general a tota la Mediterrània, sembla que encara no s’ha acabat i, com que encara es poden trobar fàcilment a les botigues, la impressió que fa tot plegat és que tardarà molt de temps a desaparèixer.
Panfígol
Ingredients: 800 g de figues seques, 300 g d’ametles amb pell, licor d’anís i farina. Haurem de disposar també d’un tros de llata d’espart amb al qual farem un cercle d’un pam de diàmetre i el cosirem (i llavors haurem fet un cofí), i ens caldrà així mateix un tros de fusta amb forma de cercle, de la mida de l’interior del cofí però una mica baldera.
Preparació: de primer posarem una mica de farina sobre una taula (en lloc fresc) i hi posarem a sobre el cofí. En acabant traurem el peduncle a les figues, les obrirem pel mig (o les trossejarem), en farem un llit a dins del cofí (amb la part oberta per amunt) i les ruixarem amb unes gotes de licor. Seguidament, hi posarem a sobre les ametles (les que hi cabran, sense amuntegar-les) i, a sobre d’aquestes, una altre sostre de figues (amb la part oberta per avall). Ho tornarem a ruixar amb licor, ho empolvorarem amb una mica de farina, ho taparem amb la fusta i hi posarem a sobre un pes d’uns deu quilos. Ho deixarem així tres o quatre dies, ho traurem, ho empolvorarem de farina per ambdues cares i ho deixarem assecar uns dies, en lloc fresc.
Variants: podem canviar les ametles per nous (n’hi ha que n’hi posen de les dues). Hi ha qui hi afegeix un grapadet de pinyons o una pela de taronja (esbocinada i bullida). Podem posar les ametles torrades. Podem canviar el licor per aiguardent anisat, o per mel (que haurem d’escalfar prèviament una mica). Per alguns llocs barregen el licor amb moscatell. Uns altres obren les figues sense partir-les del tot, hi posen una ametla a dins i les tornen a tancar. El podem fer més gruixut, amb tres sostres de figues i dos d’ametles. Hi ha costum, per alguns llocs, d’adornar-los per sobre, abans de premsar-los, amb uns dibuixos fets amb ametles. Els podem fer més grans o més petits. Hi ha cases que disposen per al cas d’una premsa manual de ferro, petita i quadrada, però llavors, com que la planxa de la premsa és més gran que el cofí, aquest darrer ha de tenir l’alçària del pa o una mica menys. A Catalunya i el nord del País Valencià (fins als Serrans) hi ha costum d’afegir-hi un grapadet de matafaluga, que cal posar entre sostre i sostre. Per les terres de Lleida capolen les figues i les ametles. Al Priorat i la Terra Alta hi ha qui el fa amb una barreja d’ametles, nous i avellanes. Al País Valencià hi ha qui hi afegeix un pessic de canyella o clavell d’olor (en pols). Als Serrans hi ha qui canvia el licor per aigua lleugerament salada. Per alguns llocs escalden prèviament les figues, amb aigua bullent. A Mallorca escalden les figues, les capolen, hi afegeixen ametles i matafaluga, fan a la pasta una forma cònica o semiesfèrica, l’eixuguen al forn per espai d’uns deu minuts (a 120º), la cobreixen amb fulles de figuera i ho lliguen amb un cordell, tot fent-li un nuc al vèrtex per tal de poder-lo penjar; el podem adornar exteriorment amb bessons d’ametla; també hi ha qui no escalda les figues, i llavors les haurem de ruixar amb unes gotes de moscatell.
Altres denominacions: pa de figa, pa de figues (Catalunya, Illes, nord i sud del País Valencià), pan de higos (comarques valencianes de parla castellana), pan de higas (Alt Millars, Alt Palància, Serrans), higos en cofín, panete (Alt Palància). ‘Panfígol’ és una denominació que es fa servir des del Camp de Morvedre fins a la Marina.
Dialectalismes
- Higos en cofín: higos en ‘confín’.
- Pan de higas: pan ‘d’higas’.
- Pan de higos: pan ‘d’higos’.
- Panfígol: ‘panfigo’.
Aquest article forma part de l’obra Història de la cuina catalana i occitana.
