Vadegust
Les trumfes amb pela, una delícia per al paladar gràcies a la cansalada

Les trumfes amb pela són un plat del Solsonès, el Berguedà, el Ripollès i el Lluçanès. Són unes trumfes bullides i fregides a continuació en el mateix oli amb què haurem fregit unes llesques de cansalada, fins que quedaran ben rosses i hauran agafat el gust del greix. Finalment les haurem d’amanir amb una trinxadissa d’all i julivert i les presentarem a taula. Són unes patates que es desfan a la boca, amb aquell gust tan bo del porc que els proporciona la cansalada, un plat de tot l’any que pot sortir a taula per a dinar o per sopar.

Salvador Villarrasa i Vall diu en La vida a pagès que hi havia masos del Ripollès on en feien per als pastors:

Les dones li presenten un plat de trumfes rosses com una truitada i una galan rosta i mentre esmorza i reposa assegut al banc de la taula prop la cuina explica a l’amo que les ovelles baixaran bones de muntanya i que el dia disset és el que han senyalat per anar a triar al Pujol.

En la poesia de Rossend Arús i Arderiu ‘La gent de la terra’, publicada en el número de juliol del 1878 del setmanari La llumanera de Nova York, en mengen els segadors; en transcriurem una part:

Bufant y cansadas—las donas arrivan,

lo qu’ellas no portan—ho du lo baylet,

qu’aixis que s’ deturan—per senya del puesto,

bandera ne planta—qu’ha fet ell mateix.

Cistellas y covas—las posan en terra

y ja arremangadas—ben nú lo seu bras

á talls los tomátechs—los negan en oli

després de tirar-hi—vinagre y la sal.

A prop las garberas—la taula s’arregla,

la blanca estovalla—demunt del rostoll,

tot va colocantse—los plats, las forquillas,

lo pa y ganiveta—n’ocupan son lloch.

Gran plata de trumfas—que tapan las rostas,

la grossa porrona—ben plena fins dal;

si l’aygua no posan—no es lluny la fonteta,

no ls’ manca pas canti,—l’irán á buscar.

D’altra banda, cal bullir les trumfes amb pela, però després s’han de pelar perquè siguin bones, segons podem llegir en una quarteta publicada en l’exemplar del 9 de maig de 1917 del setmanari Papitu:

A la raspa, el senyô Andreu

li sol dir moltes vegades:

—Ja sabs quin es el gust meu:

les patates ben pelades.

Trumfes amb pela

Ingredients: 1,5 kg de trumfes, 4 llesques de cansalada (blanca, viada), alls, julivert, oli i sal.

Preparació: abans de tot posarem les trumfes en una olla, les cobrirem amb aigua i les deixarem al foc. Ho salarem i, en alçar el bull, rebaixarem la flama i ho deixarem bullir a foc suau. Mentrestant, posarem un raig d’oli en una paella de mànec (gran) i la deixarem al foc, més aviat fluix. Quan l’oli serà calent hi posarem les llesques de cansalada i les fregirem. En estar fregides d’un costat les tombarem i les fregirem de l’altre. En ser ben daurades apagarem el foc, les traurem de la paella i les reservarem. Llavors farem una trinxadissa amb tres o quatre alls i uns branquillons de julivert i ho deixarem en un plat. Al cap de vint o vint-i-cinc minuts d’ebullició traurem les trumfes del foc, en llançarem l’aigua i les posarem en una plata. Les deixarem refredar (o les refredarem a raig d’aixeta) i les pelarem. En acabant les farem a rodanxes fines i les fregirem en la mateixa paella amb què hem fregit la cansalada. Ho anirem remenant perquè es facen per tots costats, ho salarem i, en daurar-se una mica, les traurem i les posarem en els plats. Finalment hi deixarem caure per sobre la trinxadissa, hi afegirem les llesques de cansalada i ho traurem a taula.

Variants: hi podem afegir un polsim de pebre o unes gotes de vinagre. Hi ha qui hi sofregeix la trinxadissa d’all i julivert. Podem fer la cansalada a daus, abans de fregir-la. Les patates, després de bullides, també es poden fer a daus. L’oli pot ser sagí (i també s’hi poden barrejar). Al Lluçanès hi ha qui hi fregeix uns talls de botifarra negra.

Altres denominacions: patates amb pela (Berguedà, Ripollès). ‘Trumfes amb pela’ és una denominació que es fa servir arreu de l’àrea de localització del plat.

Aquest article forma part de l’obra Història de la cuina catalana i occitana.

Comentaris

  1. Icona del comentari de: Observador a juliol 04, 2022 | 08:36
    Observador juliol 04, 2022 | 08:36
    Doncs el plat no pot tenir més de dos-cents disset anys, aproximadament, que és quan la gent, a causa de la fam provocada per la postguerra de les lluites napoleòniques, começà a menjar patates. Vingudes d'América, fins aleshores només es donaven al bestiar.

Respon a Observador Cancel·la les respostes

Comparteix

Icona de pantalla completa