La sopa de ceba més famosa és la francesa, gratinada al forn, però catalans (dels PPCC) i occitans també en fem, bé que més senzilla, però no menys saborosa. Com en el cas de la sopa d’all, és considerada per alguns com una sopa per a malalts i així és com la trobem en la poesia ‘La seba’, publicada en el número de l’1 de març de 1895 del setmanari L’Esquella de la Torratxa; en copiarem una quarteta:
la sopa ab seba jo sé,
y pot, picada al morté,
la seba, curá algun mal.
També era plat de Quaresma, com podem veure en la poesia ‘Lo dejuni’, publicada en el número del 7 de març de 1891 del setmanari La Campana de Gràcia:
Ple’l temple de feligresos,
lo pare predicadó
s’enfila á dalt de la trona
y comensa’l gran sermó:
—Germáns mèus: vaig á parlarvos
d’un assumpto un xic gastat,
pero procuraré ferho
dantli certa amenitat.
Haig de tractar del dejuni,
tema que, si’s pensa bè,
no ha sigut mirat encare
pèl sèu cantó verdadè.
¿Qu’es lo dejuni? Molts crehuen
que la Iglesia’l va implantá
ab lo sol y unich objecte
d’aburrí’l género humá.
Res d’aixó. Aquest sant principi
s’ha dictat precisament
mirant, més que per la Iglesia
per la salut de la gent.
No es una pena ni un cástich
ni un torment, com diu algú,
es una gran medicina
que no costa re á ningú.
Hem de mirar la quaresma
no com un assot carnal,
sinó com un gran baldeo
ó una purga universal.
Fixémnos en una cosa:
lo temps quaresmal ¿quan vè?
Darrera d’una tongada
de beure y de menjar bè.
Tot-Sants ab las grans castanyas
y panellets á desdí,
Nadal ab los sèus galls d’indi,
y una rierada de ví.
Cap-d’any, los Reys desseguida,
y per fi, la bacanal,
la horrible calaverada
del depravat Carnaval.
¿Qué us penséu que las personas
resistirían molt temps,
si tot l’any s’abandonavan
á aquesta mena d’extrems?
Nó: es precís posar barreras
á las disbauxas del cos,
establint un armistici
que li permeti’l repós.
Desprès de dos ó tres mesos
de no fer sinó menjar,
no hi ha res tan saludable
com un xic de dejunar.
Ahir pollastres á dojo
y montanyas de rostit;
avuy sopetas de ceba
y bacallà sofregit.
¡La quaresma, la quaresma!
veus aquí lo que us convè:
quan la Iglesia l’ha inventada,
ho ha fet sóls pèl vostre bè.
¡Ay d’aquell que no dejuna!
¡ay d’aquell que sempre va
darrera de la sustancia!
¡quína mala fi tindrá!
Contempléu lo sibarita,
contempléulo un sol moment:
l’abdómen, formantli bossa
li impedeix lo moviment;
te’l nas lo mateix que un vitxo,
la cara com un pebrot,
lo clatell igual que un bombo,
las mans com un sabatot…
¡Miréulo al qui dels dejunis
se ne’n ríu y no’n fa cas!
¡miréulo al qui sols somía
en menjar y estar ben gras!—
Al sè aquí, un mestre d’estudi
crida, rompent en un pló:
—Senyor de dalt de la trona:
¿que ho diu per mi tot aixó?
A l’Alguer també en fan. Ho podem llegir en Històries de l’Alguer, entre la marina i la campanya, d’Andreu Bosch i Rodoreda i M. A. Susanna Sanna; en transcriurem un paràgraf:
Era gent serena, però, amb tot això, la gent. Basta que tenguessin lo pa, dues cebes… i feven una cassola. L’avisaven [anomenaven] alhora, la ceba, l’anguila d’hort. Alhora l’anguila la podiva comprar-la lo senyor, diem així, ma lo pobre no podiva comprar l’anguila. Alhora amb ceba, un poc d’oli, dues culleres d’oli, i un poc d’aigua feven una sopa saborida també; tallaven lo pa i posaven amb el cutxaró aqueixa cosa. Les criatures menjaven, ansis dieven que les que daven tita a la criatura augmentessi la llet menjant d’aqueixa cassola. I anaven envant tranquil·los.
Finalment direm que les cebes, en la cuina, presenten un petit problema, com podem veure llegint la poesia ‘¡Plora…!’, publicada en l’almanac de L’esquella de la Torratxa del 1891:
Plora la nineta,
plora de tristor…
¿será tal vegada
per son aymador?
—¿Per qué ploras, filla?—
sa mare l’hi diu.
—Si jo ploro, mare
la culpa ’n teniu.
—¿Dius que ’n tinch la culpa
de que ploris tú?…
—Sí, la teniu, mare,
vos més que ningú.
Y la pobre nina
sos ulls aixugant,
no sab qué li passa…
¡va seguir plorant!
—¿Dius que ’n tinch la culpa?…
—Sí, mare; y ben bè.
—Donchs vull que t’expliquis,
vull saber perqué.
Y aixís, jemegantne,
l’hi va contestar:
—¡Si ’m feu pelar cebas…
bé tinch de plorar!
Sopa de ceba
Ingredients: 2 cebes grosses, 150 g de pa eixut (de tres o quatre dies), oli i sal.
Preparació: per començar pelarem les cebes i les tallarem per llarg. En acabant posarem un raig d’oli en una cassola i la deixarem al foc, més aviat fluix. Quan l’oli serà calent hi posarem la ceba i la sofregirem. La remenarem ara i adés amb la cullera de fusta i, en enrossir-se lleugerament, hi posarem aigua i apujarem el foc. Ho salarem i, en alçar el bull, rebaixarem la flama i ho deixarem bullir a foc suau. Mentrestant, llescarem el pa i el posarem en la sopera (o en les escudelles). Al cap de quinze o vint minuts d’ebullició ho traurem del foc i escaldarem les sopes.
Variants: hi podem afegir un parell d’alls trinxats o un polsim de pebre. Podem canviar l’oli per sagí. Podem torrar el pa. S’hi poden afegir un parell d’ous batuts, abans de traure-ho del foc. Hi ha qui bull la ceba, sense sofregir-la. Uns altres ho fan amb brou de verdures o d’aviram (o de carn).
A Andorra hi ha qui hi afegeix una llesca de cansalada, que cal sofregir abans de tot.
Al Vallès Oriental hi ha qui bull la ceba, sense sofregir-la.
A la Plana hi ha qui la fa amb brou de gallina.
A l’Alguer hi sofregeixen una tomaca seca, picada prèviament en el morter, i també, de vegades, una cullerada de farina. També hi ha qui hi afegeix un got de vi blanc, uns branquillons de julivert o herbes aromàtiques (herba-sana, alfàbega). Hi ha qui, després d’escudellar, ho empolvora amb una mica de formatge ratllat.
A la Marca sofregeixen la ceba amb mantega, la fan bullir una estona amb aigua (o brou de carn), un got de vi blanc i herbes aromàtiques, ho salpebren, ho escudellen, posen en cada escudella un parell de llesques de pa (torrades), les empolvoren amb formatge ratllat i ho gratinen fins que el formatge es daura lleugerament.
Al Llemosí i el Perigord hi sofregeixen una cullerada de farina, i ho serveixen, a vegades, amb formatge rallat. Per alguns llocs ho fan amb greix d’oca. Al País de Briva hi ha qui hi afegeix un parell de tomaques.
A la Planesa (Alvèrnia) hi ha qui, abans d’escaldar les sopes, hi posa per sobre llesques fines de formatge de cantal.
Al Vivarés hi ha qui hi afegeix un got de vi blanc. A vegades la serveixen amb formatge ratllat. Per alguns llocs de l’Alt Vivarés la fan amb brou de gallina (i un got de llet, o de nata); la preparen amb crostons de pa fregit en comptes de llesques.
A la Gascunya hi ha qui hi afegeix una copeta d’armanyac. A vegades hi ha costum de posar una mica de formatge ratllat en els plats, abans d’escudellar.
Al Baix Llenguadoc hi ha qui hi sofregeix una llesca de cansalada, abans de tot. Uns altres hi sofregeixen una tomaca picolada. Al Rasés i la Cevena hi ha qui, a taula, l’empolvora amb formatge ratllat. A la Cevena hi ha qui hi afegeix un got de vi blanc o un parell de clavells d’olor. A les Garrigas hi ha qui ho fa amb brou d’olla. A la Costiera de Nimes hi ha qui hi afegeix un got de llet; uns altres hi sofregeixen una cullerada de farina i, en acabant, passen la ceba pel passapuré.
A la Provença hi ha qui hi afegeix una mica de formatge ratllat (parmesà, gruyère), unes ratlladures de nou moscada, un parell de clavells d’olor, uns brins de farigola o una fulla de llorer. Per alguns llocs fregeixen el pa.
A les Valls Occitanes hi fan servir mantega. A la Vall d’Ors hi ha qui ho fa meitat aigua i meitat llet; el pa, l’hi posen torrat.
Podem fer sopes bullides: deixarem bullir la ceba per espai d’uns cinc minuts i hi posarem el pa esbocinat; hi farem unes remenades amb la cullera de fusta i, al cap d’un quart d’hora, ho traurem del foc. Hi podem afegir un ou batut, abans de traure-ho del foc. Aquesta variant és típica dels Països Catalans.
Altres denominacions: sopa d’inhon (nord de les Landes, Bordelés, Perigord, meitat nord del Llemosí, Marca, meitat nord de l’Alvèrnia, Borbonés), sopa d’onhon (Landes, Bordelés, meitat nord de l’Agenés, Llemosí, Marca, Alvèrnia), brou de ceba (Vall d’Ors); a l’Alguer en diuen copaça de ceba o copaça esquieta (sopa bona); sopa de cebolla (comarques valencianes de parla castellana). ‘Sopa de ceba’ és una denominació que es fa servir als Països Catalans, la Gascunya (tret del nord de les Landes i el Bordelés), la meitat sud del Llemosí i l’Alvèrnia, el Velai, el Vivarés, la meitat oriental de l’Agenés, el Carcí, el Llenguadoc, el Roergue, l’Albigés, el Comtat de Foix, el Delfinat, el Comtat Venaissí, la Provença i el Comtat de Niça.
Aquest article forma part de l’obra Història de la cuina catalana i occitana.
1 
