Les nous són uns fruits que es recol·lecten entre el setembre i l’octubre (la parèmia fa: ‘Per Sant Simó i Sant Judes, nous i avellanes collides’), però, com que duren molt de temps sense fer-se malbé, als mercats n’hi ha tot l’any, per sort per als aficionats. En la cuina es fan servir en moltes receptes, bé sigui com a ingredient principal (en la rebosteria) o secundari, com ara les picades. Segons la parèmia, als joves els agraden: ‘Nous i pinyons, postres de minyons’. Com que és una fruita tan popular, disposa d’algunes endevinalles:
És una capseta
xica, rodoneta,
plena de muntanyes
bones per menjar.
Si no m’endevines,
ves-ho a preguntar.
Caixeta bonica
i de bon mirar,
no hi ha cap fuster
que et pugui imitar.
Soc una capseta
requinquilladeta,
cap mestre fuster
no em sabria fer.
Cap fuster ha fet tan ben feta
una arca tan petiteta.
Quatre cames dins un llit
i un tiroriro al mig.
I també les trobem al cançoner. Aquesta corranda és valenciana:
Alls fregits amb ous
sopava Toni Climent,
pa darreries anous
i dos diners d’aiguardent.
Aquesta és menorquina:
Rar és qui no té diners
per ses festes de nadal,
comprar anous i castanyes
per honrar un dia tal.
La cançó ‘Sainat de totes ses venes’ és mallorquina:
—Sainat de totes ses venes,
per amor, lo meu cor està.
—Vaja, Miquel, ¿com te va?
¿Quin dia m’has de contar,
ses nous que et vaig enviar,
si foren buides o plenes?
—Ses sis nous que em vares dar,
jo encara no els he encetades,
i les tenc tan reguardades
com si em fossen regalades
quantes dobles coronades
en tota Mallorca hi ha!
Això diu la tradició: Abans es venien pel carrer, segons que diu Joan Amades en Costums i creences:
La nouaire. La venda de nous tendres devia haver tingut importància, puix que trobem aquesta baladrera figurada en les auques antigues barcelonines i en les valencianes. Nosaltres no n’hem vista mai cap; en canvi, hem vist venedores d’avellanes tendres en parades a les desaparegudes fires del Carme i també d’ambulants que voltaven amb dos grossos cistells i unes balances destrempades. L’auca parla així:
A tres quartos la dotzena
les nous tendres són donades;
veniu-ne a comprar, criades;
que no en vol vostè, morena?
Nous tendres la closca plena
A tres quartos la dotzena.
Aquest baladrer és molt popular a París.
Les nous amb mel, tal i com diu el nom, són simplement nous trencades i mel, però és una barreja molt afortunada, un plat per a gent llépola, i es menja a cullerades. No cal dir que són unes postres dolcíssimes i, per tant, no es poden menjar en grans quantitats perquè enfiten d’allò més, però en la mesura adequada agraden a tothom. En fan, que jo sàpiga, a l’Alt Urgell, el Montsià, el Besierés i el Montpellerenc (Baix Llenguadoc), però potser el costum està més escampat perquè és una menja molt antiga i ja la trobem en un text del metge Diocles (segle IV aC) transcrit per Ateneu de Nàucratis en El banquet dels savis:
Les nous de Pèrsia no causen menys mal de cap que els glands de Zeus [castanyes], però són més nutritives; irriten la gola i la boca, però torrades són menys nocives. Són, d’entre les nous, les que s’evacuen més fàcilment quan es mengen amb mel.
Altres denominacions: nogas amb de mèl, noses amb de mèl (Besierés, Montpellerenc). ‘Nous amb mel’ és una denominació que es fa servir a l’Alt Urgell i el Montsià.
Dialectalismes
- Nogas amb de mèl: ‘nugas am’ de mèl, ‘nugos am’ de mèl, ‘anugos’ am de mèl.
- Nous amb mel: ‘anous en’ mel (Montsià).
Aquest article forma part de l’obra Història de la cuina catalana i occitana.
